'Visitar' els pacients de covid-19 per telèfon: "Quants passos has fet?"

Metges jubilats d'especialitats diverses fan possible el seguiment domiciliari dels malalts

"¿Em pots parlar una mica més alt? Després dels dies que vaig passar a l'hospital sentint els soroll de les màquines dels altres pacients crec que he perdut audició". L'Ana María Maya, de 75 anys, va celebrar com una primera victòria contra el covid-19 poder marxar a casa i seguir el tractament a distància amb les trucades diàries de la doctora que li van assignar a l'Hospital del Mar, que s'ha convertit en el seu gran suport. És la persona que li resol els dubtes i li marca pautes, com la d'escriure's en un paper tots els passos que fa pel passadís fins a arribar als mil diaris. Espera amb candeletes l'hora de la trucada. "Només desitjo que em toqui la primitiva per poder repartir propines entre totes els professionals que m'han tractat tan bé", explica en referència a la doctora que la porta i a tots els sanitaris que la van atendre a l'hospital, on va entrar en el pitjor moment de la pandèmia, quan les instal·lacions tocaven el límit i calia guanyar llits on fos.

Ara va sumant petites grans victòries com l'autorització mèdica per sortir a passejar una estona, tot i l'esgotament que manté com a seqüela de la malaltia, i compta els dies per poder tornar abraçar fills i nets. No els ha pogut tocar des de fa més de dos mesos, quan van començar els primers símptomes, i no ho vol fer fins a tenir la certesa de no posar-los en risc. Se li trenca la veu quan relata com l'han cuidat des de la distància. El camí fins a l'alta no està sent fàcil. "A la vida n'he passat moltes, he parit quatre fills sense anestèsia, m'han operat del genoll... però cap com aquesta. La malaltia se't menja tota l'energia".

La recuperació és lenta, avisen els metges que fan el seguiment telefònic d'aquests pacients. En el cas de l'Hospital del Mar són un equip de 30 professionals, la meitat dels quals són metges jubilats d'especialitats molt diverses, que han tornat a la feina en plena crisi. Des de cirurgians fins a pediatres, anestesistes o infermeres. Un equip heterogeni reclutat pel cap del servei de medicina interna de l'hospital, Xavier Nogués, en el moment de màxima escalada de casos. Aquest equip va arribar a fer el seguiment de 240 pacients alhora i ja n'ha atès més de 600. La majoria són persones que havien estat ingressades amb pneumònies i que ara ja no necessitaven ni oxigen ni mediació per vena.

"Atendre'ls a casa permet que ells estiguin més còmodes i allibera espai als hospitals perquè els professionals es puguin centrar en els que estan més greus", resumeix el doctor Jordi Solsona, cirurgià jubilat des de fa quatre anys. Diu que no va dubtar ni un segon a dir que sí quan va rebre la trucada del doctor Nogués per tornar al ring. "Un dels defectes dels metges és que ens agrada massa la feina", somriu. Assegura que exercir la professió és com anar en bici, que no s'oblida: "Et donen un bisturí i fas l'operació encara que hagin passat deu anys, la mecànica no es perd". 

Ara no necessita bisturís, sinó un telèfon i la capacitat de detectar com evoluciona un pacient sense veure'l, només amb les explicacions que dona ell mateix. I això no sempre és fàcil. "Els faig preguntes com si han de parar a seure camí del lavabo perquè s'ofeguen. Són pacients que acostumen a estar molt cansats i a vegades no és fàcil que identifiquin els símptomes". Si veuen que la cosa va a pitjor i que hi ha ofec o febre alta, tenen un circuit ràpid per enviar una ambulància als domicilis i traslladar els pacients de nou a l'hospital. Això no ha passat en la majoria dels casos. Normalment els pacients acaben rebent l'alta telefònica i poden començar a recuperar el contacte directe amb la família.

La por a les seqüeles

"Els malalts t'expliquen de tot, tenen molts dubtes perquè tot és molt nou i estan espantats per tot el que està passant. Nosaltres els donem seguretat", explica Esther Barreiro, que és pneumòloga i també forma part de l'equip de seguiment domiciliari. Ha donat consells que van des de com batre ous quan et falla la força a la mà fins a com portar un recompte dels passos que es fan cada dia per dins de casa –"Quants passos has pogut fer?", els demana– o del nivell de saturació d'oxigen a la sang. Aquests dies, diu, ha estudiat moltíssim sobre el covid-19 per poder donar respostes als molts dubtes dels malalts. Amb tot, la pregunta que més li repeteixen és quant s'allargaran les seqüeles, sobretot la debilitat. "Ho pregunten molt, però encara no ho sabem, és una malaltia hipernova", reconeix.

L'esgotament és el que més preocupa ara mateix un altre dels pacients que ha seguit el programa i ja ha rebut l'alta, que prefereix no donar el seu nom. Abans d'emmalaltir es preparava per fer una mitja marató i ara es cansa si baixa a fer la compra. "Tinc l'alta però estic molt preocupat per les seqüeles que em puguin quedar", assegura. Per a ell l'hora del doctor era clau. Era el seu moment de fer preguntes. I encara manté un correu electrònic per seguir en contacte amb el seu metge.