Societat 21/03/2021

Adopcions enquistades pel covid o com veure créixer el teu fill a través de WhatsApp

Diverses famílies adoptants denuncien a l'ARA que porten des de l'estiu passat esperant per volar al Vietnam per recollir la criatura

6 min
Un home muntant un bressol perquè la família creix.
Disponible en:

BarcelonaVan rebre la primera fotografia del seu fill l’estiu passat i, a hores d’ara, encara esperen agafar un avió cap al Vietnam per recollir-lo: “Fa mesos que creix lluny nostre i ningú aconsegueix res. No volem fer turisme a la badia de Halong, simplement reunir-nos amb ell i sortir del país”, denuncien a l’ARA diverses famílies catalanes afectades pel tap d’adopcions que s’ha format en aquest país arran del blindatge estricte que Hanoi ha seguit per protegir-se del covid. Se senten “desemparades” perquè ningú ha aconseguit desencallar la situació: porten mesos revisant al mòbil les comptades fotografies que els han enviat; reproduïnt vídeos “massa” curts on la criatura juga fins que, fi, la imatge es congela; coneixen detalls tan íntims com si la criatura té una orella més petita que l’altra; i, el més dur: algunes ja tenen una habitació infantil muntada a casa perquè en qualsevol moment els poden cridar per volar.

Però aquest “qualsevol moment” ja fa mesos que s’estira com un xiclet i no arriba. Pel mig tot han sigut obstacles: una política sanitària que ha bunkeritzat el país i ha permès mantenir el covid a ratlla, un primer vol esperançador a la tardor amb 36 famílies europees que havia de sentar precedent i l’Any Nou vietnamita de principis d’any que ho va aturar tot.

Es calcula que hi ha una vuitantena de famílies adoptants europees esperant un vol al Vietnam, entre elles més d’una desena a Catalunya; tot i que aquí la xifra s’eleva fins a la vintena si se sumen d’altres processos internacionals enquistats més puntuals a països com la Índia o Colòmbia. Des de l’Institut Català de l’Adopció i l’Acolliment asseguren que ja s’ha donat “continuïtat” a la majoria de processos d’adopció internacional afectats per la pandèmia i que estan treballant en el cas vietnamita tot i el recel de Hanoi –“Són reticents a obrir fronteres, fins i tot amb els viatges d’adopció que consideren especials pel seu caire humanitari”–. La previsió, avancen a l’ARA, és que les famílies afectades puguin viatjar en un termini d’entre un i tres mesos. De fet, segons expliquen de l'associació Iniciativa Pro Infància (IPI) –una de les entitats acreditades en l'adopció internacional a Catalunya–, els quatre ministeris vietnamites implicats s'estan reunint aquests dies per abordar la qüestió i la solució es podria "precipitar".

Un cop allà, això sí, es preveu que l'estada sigui més llarga del que és habitual perquè les famílies puguin fer la quarentena, se'ls faran també PCR freqüents i tot plegat podria tenir un sobrecost d'almenys 1.000 euros. A més, els infants adoptats es probable que s'hagin de traslladar a la capital per evitar desplaçaments de persones estrangeres pel país. Una restricció que el director de l'IPI, Santi Llensa, reconeix que no és del tot aconsellable: “Les famílies perdran una vivència que té molt valor, que és conèixer on ha crescut el seu fill per poder-li explicar quan es faci gran".

Sigui com sigui, per ara no s’ha produït encara cap moviment diplomàtic efectiu perquè aquestes famílies puguin driblar l'estricte tancament de Hanoi: a hores d'ara el Vietnam segueix absolutament blindat i al calendari d'aquestes famílies no hi ha data per a cap vol.

“Sabem que estem en plena pandèmia, però doneu-nos més informació”

MARTA GRAU I GERARD BATLLORI

Va ser poques hores abans de la revetlla de Sant Joan que van rebre la gran notícia: el seu fill es diu Dang, va néixer l’any 2017 i està en un centre d’acollida del sud del Vietnam. “Va ser una explosió de felicitat! Recordo que vaig començar a apuntar-me molts cops el seu nom per aprendre-me’l, vam imprimir les fotografies en una copisteria, volia memoritzar el seu aniversari... Volia dir-ho a tothom!”, recorda la Marta Grau, que pateix d’endometriosi i va optar per l’adopció ara fa sis anys. El vermell de la samarreta que portava la criatura a la primera foto va anar directe al fons de pantalla dels mòbils de la parella i l’habitació dels trastos va començar a agafar forma. Però l’estampa d’aquell dia d’estiu contrasta amb tot el que va venir després. “Han sigut uns mesos angoixants, desesperants, a estones tòxics; una muntanya russa per a la parella”, reconeixen quan se’ls pregunta com porten l’espera, uns mesos que ell, Gerard Batllori, ha passat a casa per un ERTO i ella amb aturades laborals intermitents.

Un dels moments àlgids de la muntanya russa va ser quan tot apuntava que serien a la llista del primer i únic vol que hi ha hagut fins ara al Vietnam amb, finalment, 36 famílies adoptants. Es van quedar a les portes: “Aquell matí va ser desolador, pensàvem que hi entraríem, no teníem el concepte de llista al cap”. Pluja de baixes al grup de WhatsApp de famílies afectades. Al desembre van rebre una nova fotografia del Dang, era la seva festa d’aniversari: “Estava preciós”. A més, semblava que tornava a haver-hi la possibilitat de volar. Però, de nou, res: “Una altra hòstia”. Després va venir l’Any Nou Xinès i la consegüent aturada anual del país. Ara fa setmanes que les coses estan estancades i ells, “al límit”: “Tot el que fa sis mesos era suportable, ara és irritant”. Els ha ajudat, diuen, la companyia que es fan les famílies afectades a través de grups de WhatsApp que s’han anat creant de manera informal. Reclamen, això sí, empatia de les institucions implicades: “Som conscients que estem vivint una pandèmia mundial, però doneu-nos informació ni que sigui cada quinze dies, sisplau”. Dijous una tercera carta de l’ambaixada els tornava a donar allargs.

Una habitació infantil buida
Calaix d'una habitació infantil
“He hagut d’amagar les fotos: no ho podia assumir”

SUSANA BENÍTEZ

Sempre li havia rondat pel cap la idea d’adoptar una criatura i fa sis anys va fer el pas. Susana Benítez es va decidir pel Vietnam perquè no té parella i aquest és un dels pocs països que no ho requereixen. Primer va aconseguir el certificat d’idoneïtat -“És com el carnet per ser mare”-, va firmar el contracte i llavors va començar l’espera per a l’anomenada assignació, que es va produir aquest estiu passat. Però les traves que s’han produït arran de la pandèmia han fet que encara ara no hagi pogut abraçar la Loan, a qui va conèixer per fotos i vídeos el 31 de juliol. “És un dia molt impactant que no oblides, és el dia que coneixes la teva filla!”, exclama. I, sobretot, marca que el viatge serà al cap de poques setmanes. Llavors va posar fotos seves per tota la casa, li va preparar l’habitació i ja tenia els armaris plens de roba de fills d’amics i familiars per quan tornés del viatge. Però tot es va estroncar.

A la tardor, algunes famílies adoptants europees van embarcar-se en un primer vol al Vietnam. El seu nom no era a la llista. La informació que corria, però, era que hi hauria un segon vol si tot sortia bé. “Semblava que havíem de viatjar al desembre, però jo no volia saber-ne res fins que no fos definitiu”, explica. El segon vol no es va produir mai. Tot el procés que ha viscut en paral·lel al confinament ha aguditzat la seva angoixa, fins al punt que va “petar” i va haver d’agafar-se dues setmanes de baixa i recórrer a una psicòloga. Des d’aleshores hi ha posat “certa distància emocional”: “He hagut d’amagar les fotos: no ho podia assumir”. Mentrestant, aprèn vietnamita i cançons típiques d’allà. Revisar les fotos de tant en tant també l’ajuda: “La Loan sempre va amb una amiga i somriu. Allà està bé i això em tranquil·litza, però això no impedeix que m’estigui perdent els seus primers anys de vida”.

“El seu germà fa massa temps que li guarda la seva roba i les joguines”

FAMÍLIA DUARTE MARTÍN

Quan l’Hugo tenia quatre anys, el 2016, els seus pares, la Irene Martín i el Toni Duarte, van decidir ampliar la família i adoptar. Van escollir el Vietnam i els van dir que calculessin uns tres anys, però l’Hugo ja n’ha fet deu i encara està esperant el germà. Fa anys que li guarda roba que a ell ja li anava petita i tota mena de joguines, com un patinet. “Fa massa que em demana que no doni segons què a la gent, que ho vol per al seu germanet, ho feia fins i tot quan encara ni sabíem qui era”, explica la Irene. Va ser el juliol passat quan van conèixer per fi el Vinh a través d’una fotografia: l’espera ja se’ls havia fet llarga i neguitosa fins aleshores, però l’angoixa va augmentar quan en van començar a rebre fotos i vídeos. “Quan saps quina cara fa el teu fill i no t’hi deixen volar, l’espera es fa desesperant”, segueix la mare.

“La primera vegada que el veus -continua- et puja l’ànim de cop, és un esclat d’alegria inexplicable. Em van venir ganes de cridar-ho als quatre vents”. Des de llavors la Irene, igual que té un mural amb fotos i dibuixos de l’Hugo, també ha imprès i ha enganxat a la paret les imatges que va rebent del Vinh: “Des del primer dia que vam prendre la decisió d’adoptar que el tenim present, però ara encara més”. En el seu cas, no li tenen cap habitació preparada, tampoc ho van fer amb l’Hugo, perquè no saben “què voldrà” el Vinh quan arribi a Catalunya. “Potser està acostumat a dormir amb molta gent i a la nit vol companyia”, apunta la mare. Tot i que fa temps que tot està aturat i que no hi ha notícies d’un nou vol, la Irene assegura que cada dia espera un correu amb el dia i l’hora del viatge. “En aquest punt no puc ser realista, en tinc massa ganes”, admet.

stats