Fa vint-i-cinc anys uns quants començàvem la carrera d’arquitectura a l’Etsab, a la ciutat dels arquitectes, en paraules de Llàtzer Moix. L’alcalde Maragall havia plegat, però vam aprendre caminant pel seu llegat, les recerques del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i les reserves de sòl públic de Joan Anton Solans.
Superada l’etapa olímpica, hi havia tres grans projectes de transformació: el del Fòrum, que va començar i acabar molt ràpidament. El del 22@ Poblenou, que estava inspirat en les investigacions de Borja, Castells o Saskia Sassen sobre les ciutats globals i la societat del coneixement. I el de la Sagrera, on encara avui no paren els AVE. Ningú no patia pels diners, és curiós. Es feien uns càlculs d’inversió on tot encaixava: la venda dels pisos resultants pagaria amb escreix el canvi de les vies i el calaix ferroviari; ràpidament es cobriria amb una gran llosa de formigó, i a sobre s’hi construiria un gran parc, que es va anunciar que s’acabaria l’any 2004. Llavors es parlava de fronteres urbanes, paisatges artificials, fluxos, xarxes, economia de les aglomeracions i de grans corporacions tecnològiques que crearien llocs de treball i compensarien el tancament de les indústries que se n’anaven al Magreb o al Sud-est Asiàtic per disminuir costos de producció.
A les biblioteques hi anàvem a fotocopiar llibres o a demanar-los en préstec, i n’hi havia menys que ara. A la Facultat d’Arquitectura ens interessàvem per la transformació del port d’Amsterdam en barris residencials i pels edificis i dibuixos d’Álvaro Siza, i a la revista Quaderns hi publicaven junts arquitectes de la talla de Rafael Moneo i Hashim Sarkis, per citar alguns noms.
Era recurrent la polèmica que l’Escola d’Arquitectura es traslladaria al Besòs, a l’altra banda de l’avinguda Diagonal, que feia pocs anys que s’havia obert al mar. Era per allò de predicar amb l’exemple i introduir barreja i diversitat als barris històricament segregats. Però, avui, l’Etsab segueix a les Corts i el Campus Besòs de Sant Adrià segueix tenint parcel·les buides.
Barcelona era una ciutat molt còmoda per anar a peu o en metro a tot arreu, però jo em vaig comprar una moto. El passeig de Gràcia tenia llibreries com la Jaimes, botigues com Vinçon, el Servei Estació o el Bulevard Rosa. Als carrers de l’Eixample hi havia més ferreteries, colmados, granges, cinemes i drogueries i molts menys restaurants i hotels de luxe. Les finestres, a casa, no tenien els aïllaments i els gruixos que tenen ara, de manera que se sentia tot, especialment les nits d’estiu. La logística urbana abastava els comerços i els restaurants, però no hi havia delivery a cada domicili. Hi havia venedors a l'escala de la finca, com per exemple els congelats: picaven a cada intèrfon, podies fer la comanda en aquell moment i, si ho tenien, t’ho baixaven del camió. Per la resta, omplíem la nevera caminant o anant al Pryca de l’aeroport, perquè allà era fàcil aparcar i tenien de tot.
La meva professora de francès, que tenia família a Amposta, es referia a la Renfe com a “Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados”, però els barcelonins érem aliens al problema perquè encara no havíem anat a viure a províncies.
L’habitatge, llavors, tampoc ens semblava un problema. Hi havia pisos de lloguer que podíem pagar si compartíem, treballàvem simultàniament en més d’una feina i ni ensumàvem l’esclat de la bombolla d’uns anys més tard. L’habitatge protegit el feien els sindicats, però tothom ho criticava perquè no els tocaria mai a ells, un pis d’aquests… Quina poca vista!
