Un advertiment inicial: durant els darrers 25 anys he viscut a Nova York, Roma, Jerusalem, París, Buenos Aires i Madrid. I, a estones, a Barcelona, on tenia un habitatge que ja no tinc. Soc, per tant, un barceloní de pas. Per raons d'edat soc també un barceloní antic, nascut i escolaritzat en una ciutat industrial, desordenada i indòcil, aliena a l'olimpisme i la postmodernitat. Posats a dir-ho tot, no m'agraden ni les palmeres, ni les fires, ni els congressos.
A principis d'aquest segle em sorprenia el tràfec de maletes pels carrers barcelonins. El centre urbà em recordava el vestíbul d'un hotel: gent que anava i venia carregada amb l'equipatge. Coses del turisme. Els meus amics estrangers deien meravelles de Barcelona, i què havia de dir jo: que sí, que hi havia platja, que es menjava bé, que si Gaudí, que si el Modernisme.
Per què explicar-los que a mi em semblava bonica la Pedrera quan tenia part de la façana coberta amb el cartell d'un bingo. Una aberració, ja ho sé. Una aberració que demostrava, en qualsevol cas, que els barcelonins estàvem ocupats en coses més importants que el cutis de les façanes: encara no hi havia clients esperant al saló.
Ara, el 2025, cada vegada que soc a Barcelona segueixo pensant en un hotel. Però ja no per l'abundància de turistes i maletes, sinó pel tràfec d'habitants. Molt pocs dels meus amics de Barcelona continuen vivint a Barcelona. Ai, els preus. Les cares del paisatge urbà són diferents.
No parlo, per descomptat, d'aquesta “gran substitució” que invoca la ultradreta per profetitzar un futur en què anirem amunt i avall amb gel·laba, sinó d'una transfusió demogràfica generalitzada: al pis que va ser de la meva tia Juanita (és un exemple) hi resideix avui un exitós informàtic noruec; al de la meva tia Pepita, una simpàtica família equatoriana; al del meu amic Jordi, un senyor de Lleida que va fer fortuna amb diversos restaurants. Sospito que gairebé tots els altres pisos es lloguen per dies als turistes.
Per això parlo d'hotel. Perquè la població és (com en altres ciutats que es gentrifiquen i se sotmeten al turisme, però a una velocitat superior) movedissa i efímera. Perquè els habitants més o menys fixos tendeixen a refugiar-se al seu petit racó i només fan servir les zones comunes en cas de necessitat imperativa: com deia aquell gran mestre del beisbol i la paradoxa, Yogi Berra, ja ningú no va a certs barris ni a certes Rambles perquè hi ha massa gent. I perquè s'ha anat esvaint el sentit patrimonial que caracteritzava els barcelonins: la ciutat continua sent d'algú, suposo, però molts no ens la sentim nostra.
Permeteu-me una altra nota de mal gust: l'última vegada que vaig reconèixer Barcelona a Barcelona va ser el 18 d'octubre del 2019. Em refereixo a Urquinaona. Aquell esclat de furor, aquell xoc de contradiccions entre l'urbs, la comarca i un poder llunyà, aquell furor adolescent i nihilista, aquella ràbia policial tan històricament típica en la que va ser anomenada la Rosa de Foc, em va semblar un eficaç al·legat contra el cofoisme dels gerents de la ciutat-hotel. I un recordatori que hi ha alternatives a l'hedonisme malenconiós.
No em sento capaç d'opinar sobre si Barcelona està en decadència. Depèn del punt de vista, depèn d'amb què es compari, depèn del passat que cadascú recordi i depèn d'on vulguem arribar (si és que volem arribar a alguna banda). Barcelona, posa't guapa, van dir. Per a qui? I, sobretot, per a què?
