Barcelona diu adeu a l'antic funicular del Tibidabo

Els combois que funcionaven des del 1958 s’han retirat per poder iniciar les obres de remodelació

Sota un dels vagons de l’històric funicular del Tibidabo, que està frenat al mig de l’últim pendent del recorregut, s’intueixen una desena de cascos fluorescents. Són un grup d’operaris que s’encabeixen com poden entre els ferros de la via, els mateixos que han permès la circulació d’aquesta cabina de dotze tones els últims seixanta anys. Entre cops metàl·lics, se’ls sent cridar a l’uníson: “Un, dos!” La missió que tenen aquest dijous requereix la màxima coordinació: són els responsables de col·locar el mecanisme de cadenes que ha de permetre enlairar el vagó amb la grua gegantina que s’espera a fora de l’estació. “Dues-centes vint tones i més de 60 metres”, clama el tècnic de la màquina amb la mirada cap al cel. Aquest és el primer pas de les obres de remodelació del mític funicular que tants passatgers ha pujat al parc d’atraccions i que, la tardor vinent, serà substituït per un comboi més modern. Els tècnics continuen enganxant els grillons amb les mans brutes, però l’operació sembla que ara es complica. La imatge del vagó volant arriba amb més de dues hores de retard. Hi ha tràfec d’operaris i ningú dona detalls de la demora: “Necessita més temps del que pensàvem”, es limiten a dir.

Quan arriba el moment, gairebé tres hores més tard del previst, a la plaça de l’estació del funicular no hi queda gairebé ningú. Els antics treballadors que han vingut aquest dijous al migdia per acomiadar-se dels quatre vagons que es van instal·lar l’any 1958 ja fa estona que han marxat. La majoria són jubilats, com el Sebastià, que porta a la butxaca de la camisa el carnet groguenc que antigament es donava als familiars per pujar-hi sense pagar juntament amb una fotografia del seu pare; o l’Artur Mur, que també ha vingut com a excap de màquines del funicular: “Avui és un adeu”. Però llavors les cadenes es tiben i els motors de la grua revolucionen i el primer vagó del funi, com li diuen els que més se l’estimen, queda suspès en l’aire.

La maniobra dura gairebé una hora, i quan el conductor de la grua posa el primer vagó al camió, tot just queden els operaris i alguns fotògrafs, que acaben d’immortalitzar un episodi clau de la història del primer funicular d’Espanya: la substitució dels antics combois del Tibidabo per l’anomenada Cuca de Llum, un funicular més “segur” i amb més capacitat (252 persones per trajecte) que eliminarà la cabina del conductor per potenciar les vistes panoràmiques i farà llums vermelles a les nits. Dins també s'anirà explicant la història d’aquest transport centenari, així com el seu funcionament.

Tres dels vagons antics, entre els quals aquest primer que s’ha fet esperar, es desballestaran. Un quart quedarà a dipòsit de la Fundació TMB perquè formi part de la col·lecció del futur Museu del Transport, malgrat que encara no té ni data ni emplaçament.

El funicular del Tibidabo: transformació total el 2020

Un funicular centenari

Inaugurat l’octubre del 1901 gràcies al finançament del farmacèutic Salvador Andreu –el de les pastilles– i d’altres famílies benestants de la ciutat, el funicular del Tibidabo va ser la primera gran atracció del parc. Els llibres expliquen que alguns n’havien vist a Suïssa i en volien un d’igual. “Eren uns visionaris amb molts diners que van instal·lar un mitjà de transport públic que en part encara avui dia soluciona l’ascens a la muntanya”, explica l’arquitecte David Steegmann, que qualifica de “revolucionària” i “innovadora” aquesta idea de principis de segle. Va ser llavors que Barcelona va girar la vista a la muntanya i la muntanya es va omplir d’hotels, restaurants i les primeres atraccions. Pujar costava una pesseta amb el tiquet general, una i mitja amb “classe de luxe”.  

Una de les remodelacions més importants va ser la de l’any 1958, quan es van canviar els vagons de fusta i campaneta per aquests de xapa que aquest dijous s’han començat a enretirar –la maniobra acabarà demà i llavors començaran els canvis en les vies i les catenàries, que s’han d’adequar als nous vehicles–. Mentre la premsa el fotografia davant del primer comboi del funicular, que és ple de grafitis, Mur explica que després també es va introduir un sistema de frenada molt més ràpid que garantia l’aturada gairebé immediata del funicular davant d’una eventual fallada de la maquinària. Amb tot, l’excap de màquines i actual assessor del parc sosté que en aquest funicular “no hi va haver mai cap susto”. A Suïssa, recorda, sí que hi va haver un incendi en un funicular semblant i hi van morir diversos passatgers.

Eren els anys daurats en què el funicular, expliquen els que s’han desplaçat aquest dijous fins aquí dalt, era com una gran família: “Amb l’època dels Andreu hi havia quatre pagues extres a l’any, els nens tenien Reis fins als 18 anys i hi havia lot de Nadal!”, exclama el Sebastià, que també va treballar a la taquilla de l’avió del Tibidabo i té diversos parents que han treballat al parc. Després el funicular passaria per diverses mans fins a l’actualitat.

Si bé la Cuca de Llum serà el funicular més ràpid que mai hagi lliscat per aquestes vies –es calcula que farà el trajecte de 1.130 m en tres minuts–, Mario Farran recorda que durant molts anys hi va haver un dia a l’any en què feien l’experiment de deixar caure el funicular des de l’estació de dalt. Ell ho sap perquè aleshores era mecànic. Diu que el conductor hi entrava, activava la maquinària, enretirava els braços i no pitjava el fre. L’objectiu era comprovar el bon funcionament del sistema d’aturada. Mai va fallar. “Era impressionant veure com venia cap a tu!”, exclama.

Mentre els operaris acaben de col·locar el primer vagó sobre el camió, el Mario es mira l’escena des de la finestra del primer pis de l’estació: és casa seva. La família Andreu la va donar als seus pares i ell la va heretar. “De moment ningú m’ha dit que marxi”, afirma. Ell és l’únic antic treballador que ha seguit la maniobra fins al final. El Sebastià arriba quan el primer vagó ja està col·locat sobre el camió. Ha anat al Besòs, on viu, i ha tornat, com fa gairebé cada dia. Ara mira el forat buit que ha quedat a la via: “Tot s’acaba”, repeteix mentre surt capcot de l’estació amb les mans a les butxaques.