Enric Canet: "La majoria de nens no anaven a l’escola i alguns ni tan sols estaven inscrits al Registre Civil"

BarcelonaEnric Canet (Barcelona, 1957) presenta aquest dijous El cel té pigues!, un llibre sobre els inicis desconeguts del Casal dels Infants del Raval, a Barcelona entre el 1978 i el 1983, que forma part de la seva tesi doctoral. Canet, una de les ànimes del Casal des de fa dècades, està a punt de marxar de colònies, a les quals no ha fallat cap any des de la primera, el 1972. Mig segle marxant de colònies i treballant pels menys afavorits.

Qui eren els que van tirar endavant el primer Casal dels Infants del Raval?

— Gent que venia de l’associació de veïns, sobretot un activista del barri, el Pitu Conillera, que llavors tenia 40 anys i ara en té 84. Tenia una sabateria, i l’alcalde Socías Humbert els hi va cedir una antiga fusteria al carrer Sant Martí numero 10, que actualment ja no existeix, amb la condició que fessin alguna cosa per a nens o per a avis.

I van decidir nens.

— Perquè el Pitu veia que els nens estaven pel carrer i ell creia que calia ensenyar-los algun ofici.

I els voluntaris, d’on els va treure?

— El Pitu coneix una noia, la Lourdes, perquè ella anava a la Unió Excursionista de Catalunya i el Pitu hi portava els fills. Ell li diu: "Necessito gent", i ella li contesta: "Jo tinc gent". La Lourdes tenia contactes amb tot de joves de sobre la Diagonal, de quan encara parlàvem de Calvo Sotelo [la plaça Francesc Macià], gent amb inquietuds socials, amb estudis i ganes d'ajudar, però no sabien ni on ni com. L’Ignasi Carreras, que després va estar a Intermón, en va ser una mica l’ànima. En fi, quan dius noms sempre te’n deixes, però cal parlar del Xavier Juncosa, la Meritxell Fernández o la Vicky Fumadó.

Era una altra època.

— Per dir-te que l’any 1977 un grup d’anarquistes va llogar un local i van crear l’Ateneu Llibertari del Xino i de Sant Antoni. Els nanos que anaven pel carrer es ficaven a dins del local, i al final els anarquistes els feien fer costura, reforç escolar i els portaven d’excursió. Aquesta gent, més els del casal que eren laics, més els centres d’esplai de les parròquies, formaven una coordinadora i ningú no en feia cap problema.

L’èxit del Casal va començar pel nom.

— És que hi havia esplais, però el que no existia és una casa que fos una casa dels infants i per als infants. I els mitjans de comunicació de l’època ho van ressaltar.

¿L’alcalde va complir amb la seva promesa?

— Els hi va cedir el local a precari, que vol dir: "No pagueu res però el dia que us fumem fora no podreu protestar". I ja amb l’alcalde Serra i amb la Francesca Masguret, la Rosa Domènech i la Montserrat Colomer, totes tres treballadores socials molt qualificades, l’any 81 ja els van donar diners per contractar algunes persones.

I el Casal es va dividir.

— Hi havia un grup més assembleari i uns altres que venien més de la formació, potser de mentalitat més estructurada. Van començar a xocar, hi havia altres aspectes emocionals, i durant uns anys va haver-hi dos casals dels infants, fins que l’altre va quedar engolit per l’Ajuntament i va acabar de desaparèixer. I solament vam quedar els que som l’escissió, i jo soc fill d’aquesta escissió.

Com era el Raval l’any 78?

— Als 80, l’heroïna i la sida marquen molt el barri. La infància corria molt pel carrer: nens nascuts a Catalunya de la immigració extremenya, andalusa, gallega, nanos que no sempre vivien amb els pares, sinó que vivien acollits per l’àvia o el tiet. La majoria no anaven a l’escola. És que alguns ni tan sols estaven inscrits al Registre Civil.

Doncs és ara que es diu que hi ha moltes famílies desestructurades.

— No. Les noves migracions que han vingut han portat unes famílies molt sòlides. Els nanos de fa 40 anys eren carn de delinqüència, presó, maltractaments, abusos... La democràcia hi va fer molt en això, i ara els nanos estan molt més controlats al Raval. T’ho explicaré amb una imatge.

¿La dels nens plorant a l’autocar de les colònies?

— Fixa’t: a aquells nens del 80 els portaven dos mesos seguits de colònies i a ells ja els estava bé. La feina era tornar al Raval. Ara te’n vas de colònies 15 dies i quan arrenca l’autocar plora tothom, els nens i els pares. Nosaltres pensàvem: "Ho devem fer malament". Doncs no, ara estan millor a casa que abans. És que gràcies a moltes entitats i l’administració, el barri ha canviat. Com diu Joan Subirats, ara el gueto és Sarrià i Pedralbes, no el Raval.

El llibre que has escrit es titula El cel té pigues! Què vol dir?

— El primer estiu que els nens van de colònies, els petits van a Sant Boi de Lluçanès. La primera nit que surten, un nen agafa la mà de la monitora i li diu: "¡El cielo tiene pecas!" No havia vist mai un cel estrellat.