Qui va ser Poppy Scott? Una història oculta de Barcelona

BarcelonaAmb les dolces melodies de Stevie Wonder, Whitney Houston i Barry White, els amics del Poppy l’acomiaden amb una cerimònia íntima i senzilla al tanatori de la ronda de Dalt. Un centenar de persones contenen l’emoció, riuen recordant-lo i en glossen l'exigència, la fermesa i la humanitat. Cornelius Scott, Poppy per a tothom, va morir el dia 3 a Barcelona a 86 anys, després d'una vida llarga i intensa, fecunda en amistats i experiències vitals. Era novaiorquès i la seva vida ha estat la música i el ball, als qual va entregar sacrificis, amors i tota l'energia que li ha proporcionat el seu físic envejable –"pura enginyeria anatòmica", m’explica l’actriu Muntsa Alcañiz, alumna seva durant trenta anys– per ser professor de ball i gimnàs, feina que no ha abandonat fins fa escassament sis mesos, quan les forces ja li van fallar definitivament i va haver de traslladar-se a una residència.

Porto dos dies capbussat en la història de la vida d’algú de qui no havia sentit a parlar mai abans. La història fascinant d’un ballarí i coreògraf que és també una història oculta d’una ciutat, Barcelona, dels seus locals nocturns, del cabaret, la revista, el picant d’uns temps de canvis, de revolucions. Però potser que comenci pel principi.

Dijous, com quasi cada dia, vaig visitar la meva indispensable botiga de tresors, El Col·leccionista, a Còrsega amb Enric Granados. El Josep Valsells ho tenia clar: acabava d’arribar-li una troballa que m’agradaria. "Mira’t això": un feix de revistes, programes de mà i fotografies d’artistes de cabaret, de transformistes –la mítica i precursora Cocinelle, que va revolucionar la Barcelona dels anys 60–, actors, ballarins... Fotos autografiades i dedicades a un tal Poppy. I un àlbum de fotos personals, fotos d’actuacions de ball i dansa per tot el món: Turquia, Milà, Beirut, Atenes, el Caire, Nàpols i també Barcelona, al Teatre Victòria amb la companyia de dansa de Fernando Rego.

A totes elles, Poppy Scott, amb el seu cos estilitzat, pell morena i somriure quasi permanent. També fotos de ballarines i ballarins lleugers de roba de la històrica Cadena Ferrer, de Barcelona, l’empresa de Bienvenido Ferrer, propietari de locals com Mister Dollar, Panam’s, Starlets i New York, que animaven amb revista, cabaret i erotisme les nits grises dels anys 70. I també fulletons d’algunes de les escoles de dansa on va treballar en Poppy com a professor, la Hamelin a Diagonal amb Ganduxer i la Cadaqués Center, a Madrazo i Sant Eusebi.

Encuriosit amb el devessall d'aquest material gràfic, escric el seu nom a Google. I em fa un sotrac el cor. En Poppy va morir el 3 d'octubre i demà, dia 6, és el funeral. No puc deixar passar l’ocasió, hi he d’anar. Truco de seguida al Joan Estrada, memòria viva de la nit barcelonina, dels espectacles, dels racons oblidats, de les transgressions que no han estat mai prou reconegudes. "I tant que sé qui és! Va ser el coreògraf a qui vam encarregar les coreografies de les cheerleaders del Barça de bàsquet!" Una foto de l’àlbum ho confirma: Poppy fent un complicadíssim espagat davant les animadores al mig de la pista de bàsquet del Palau Sant Jordi, la casa del Barça de bàsquet els anys abans dels Jocs Olímpics del 1992.

Amb el Joan anem al funeral per saber més coses d’una vida fascinant. El primer enigma de seguida el resolem. Per què han aparegut les fotos de la seva vida en una botiga dos dies després de la seva mort? Ens ho explica la Muntsa Alcañiz. Fa uns anys, durant una estada llarga d'en Poppy a l’hospital, va encarregar a una amistat seva que li cuidés el pis. Amb bona intenció, aquesta persona va voler posar-hi tant d’ordre que va desfer-se d’objectes i documents de tota la vida del ballarí. Entre ells, ésclar, les fotos que avui són a les meves mans. Hi ha una cosa que no quadra. Si això va passar fa anys, com pot ser possible la casualitat que dijous apareguessin a la botiga, just dos dies després de la seva mort? No hi ha manera de treure’n l’entrellat, em temo.

El record de l'alumna

Conec també la Pepita, 97 anys i una energia impressionant, alumna seva al club Iradier de Barcelona –també ho va ser dels gimnasos Arsenal i Metropolitan– durant més de trenta anys: "Era un mestre boníssim, amb un físic de persona de vint anys". No tenia família, però la Mari Carme, també alumna i amiga, es considera com la seva germana. Ens explica que va venir a Barcelona a finals dels anys 60 o primers 80, un cop va donar per acabada la seva carrera de ballarí per tot el món, al costat de grans noms com Margot Fonteyn i Antonio Gades, per exemple. Li va agradar la ciutat i la va fer seva per engegar la seva segona vida, la de coreògraf i professor de ball i gimnàs.

Durant els parlaments de tres de les seves amigues en coneixem alguns detalls importants. El ball, des de ben petit, va ser el somni que omplia de sentit la seva vida. A la Nova York dels anys 30 i 40, en Poppy ho tenia clar, volia ballar. Amb l’oposició frontal del pare i el suport total de la mare, va tirar endavant i només cal escoltar la Michi, la Carolina i la Cristina per saber com era: "Has portat màgia a les nostres vides", "Ens has ensenyat a gaudir de la vida en plenitud", "Eres dur i inflexible, però quina sensibilitat que tenies", "Penalitzaves la mediocritat i premiaves l’esforç i la tenacitat". La seva frase de capçalera era: "Sempre s’ha de competir contra un mateix". Perfeccionista, exigent, optimista, "eres lliure, estimaves la bellesa, l’elegància, quin privilegi coexistir amb tu". Quin privilegi també, per a un periodista, conèixer la seva història. Una història oculta, com tantes altres que val la pena revelar.