Vida de Francesca Valls, universitària als 100 anys

BarcelonaEl 14 d’abril del 1931 la Francesca Valls era a la Rambla. No s’esborra de la seva memòria l’ambient de joia que hi va veure. Les ampolles de cava, les flors, la gent cantant d’alegria. S’acabava de proclamar la Segona República. El 27 de desembre del 1933 la Francesca era al passeig de Colom, entre la gentada –diuen que un milió de persones van sortir al carrer– que acomiadava Francesc Macià, mort dos dies abans. Durant els terribles dies de març del 1938, la Francesca vivia amb la seva família a la Gran Via, una mica més enllà de la plaça d’Espanya. Els bombardejos sobre Barcelona van durar uns quants dies. Una bomba va matar una amiga seva del col·legi quan intentava protegir la seva germana petita. Volien trobar-la i van arribar fins a l’Hospital Clínic. En un llarg passadís s’hi acumulaven les bosses plenes de restes humanes. En arribar a casa, colpida, impressionada, morta de por, va vomitar i durant tres dies no es va poder moure del llit. “Tinc bona memòria, oi?”. Doncs, sí, n’hi ha per presumir-ne. I esclata a riure: “Ai, estic com una cabra!”.

La Francesca té una memòria prodigiosa i no és tan sols aquest el seu prodigi. Camina, parla i pensa ràpid. Com una exhalació. Fa desfilar els records de cent anys de vida com aquell qui en té trenta i es mou amb la lleugeresa de qui n’acaba de fer seixanta. Cent anys, sí. La Francesca Valls i Farnós va néixer al Perelló el dia 13 de setembre del 1922. Viu des de fa setanta-cinc anys al seu pis de lloguer del carrer de Balmes tocant a la plaça Kennedy. El mateix on va anar a viure quan es va casar, l’any 1948. La vista ja no li permet cosir, un dels oficis de la seva vida al qual va dedicar molts anys, però sí que llegeix en format electrònic perquè la lletra és més grossa: “Si no llegeixo, rebento!” La casa és plena de llibres, a poc a poc els va regalant als amics, als nets i als besnets. La seva és una història extraordinària.

Feia molts anys que la Guillermina Motta em parlava de la seva amiga Paquita. Una amistat heretada de la seva mare: “L’hauries de conèixer, t’encantarà”. El passat 10 de desembre, l’Anna Pagès va publicar a l’ARA un article en què celebrava haver conegut la Francesca i haver-la portat a una xerrada a la universitat. No puc esperar més. I després de passar un empipador covid, ja amb energies renovades, em deixa que la visiti. El primer que m’ensenya és el muntatge de fotos familiars que li ha regalat la seva neta i que té emmarcat al passadís: “El trobo preciós!”. Un dia la doctora li va dir que viuria fins als 103 anys. “Perdoni, però el meu pla és fins als 105”, va etzibar-li. Potser és el sentit de l’humor la fórmula de la seva longevitat. O la loquacitat, o tal vegada ser tan positiva, amb tanta trempera. “Sempre he tingut ganes d’aprendre més, m’ho va ensenyar el meu pare”. Del pare, entre moltes altres coses, se li va quedar enganxada la passió per la música, i de la mare, modista i brodadora, la traça per cosir. De fet, ella s’ha fet sempre la seva roba.

Va estudiar fins als onze anys al col·legi Nostra Senyora del Carme, molt religiós: “Era molt beata i molt estudiosa, entre les companyes de classe ens dèiem de vostè”. No oblida que just al costat hi havia un col·legi de capellans per a nens i tenien prohibit no tan sols parlar-hi, sinó també mirar-los: “Nenes, això no es mira!”. Quin canvi tan impressionant va arribar just després. El canvi al mític Institut Escola Pi i Margall, al carrer Rosselló cantonada amb Balmes. Allà passa de no poder mirar els nens al pati de l’edifici del costat a tenir un nen assegut al pupitre del costat. Són ja els anys de la Segona República i l’Institut Escola roman encara avui com una proesa educativa precursora i visionària, per primera vegada nens i nenes junts en una classe mixta. Evoca la gran companyonia que hi havia, la comunió, el joc, la bona entesa entre tots: “Com hi he pensat després del terrible cas de Sallent, quina pena tan immensa”. L’empremta d’aquells anys de joventut és fonda i inesborrable. I l’ha conservat i l’ha fet créixer, també com a presidenta de l’Associació d’Amics de l’Institut Escola. Amb premi de la Generalitat inclòs, l’any 2007.

L'estímul de la universitat

Als divuit anys, la Francesca va entrar a treballar en una fàbrica de galetes. Primer com a secretària –els cursos de taquigrafia i correspondència a l’acadèmia Cots eren un ritual quasi imprescindible per a les dones– i després com a encarregada dels comptes. Allà, l’esposa del seu cap li va dir Paquita per primera vegada. Fins llavors era sempre la Cisca o la Cisqueta. Ja portava quatre anys d’amistat amb el Lluís, amic d’amics de l’Institut Escola. “Festejàvem, esclar, però jo era una mica poca-solta, ell se’n va cansar i ens vam deixar de veure”. Tot va canviar el 27 d’abril del 1941, dia de la Mare de Déu de Montserrat. Cada diumenge tocava concert al Palau de la Música i aquell dia el Lluís, cansat de la distància, la va anar a trobar. Ja no es van separar mai més. Casament el 1948, dos fills, i noces d’or celebrades. “He de donar-te les gràcies, amb tu he sigut molt feliç”, li va dir el Lluís quan el càncer ja era irreversible. Ho recorda i se li esquerda la veu.

Entre tants tresors guardats a la memòria, hi ha aquell dia que van anar al Palau i van sortir trasbalsats després d’escoltar el gran violinista rus David Oistrakh interpretar el Concert per a violí i orquestra de Beethoven. O el dia que el Lluís va voler marxar sense escoltar la resta del repertori de la nit. La Primera simfonia de Brahms l’havia commogut profundament. Avui, la Francesca l’escolta sovint. I recorda. I plora. La música, en efecte, ha sigut fonamental en la seva vida. I no pot deixar de mencionar l’empremta de la grandíssima soprano Graciela Pareto, tieta del seu marit i presència d’influx perenne. Fa poques setmanes, el seu fill la va acompanyar al Liceu a fer donació de la documentació sobre Pareto que havia guardat amb cura durant tota la vida. Va ser un dia feliç.

La història de la Francesca –em resisteixo a dir-li Paquita– restaria incompleta sense parlar de la universitat. Fa vint anys que hi va. Va ser un estímul en quedar-se vídua i ja no podria prescindir-ne. Classes, estudis, xerrades, conferències. Aprendre més i més, sense parar, tal com el seu pare li va ensenyar. Ha fet així noves amistats que han pres el relleu de les que han anat marxant. Dos fills, cinc nets i vuit besnets. Una hèrnia de hiat que no empipa gaire, una mica d’artrosi i para de comptar. Dorm poc i malament –“passo les nits fent guàrdia i el cap belluga sempre”–. Va a comprar, es cuina els àpats i està ben cuidada per tothom, també pels amics i familiars del seu estimat Perelló. I sempre pensa en els mestres, en com són d’importants i com és d'important estimar-los i que ells estimin els seus alumnes.

“Creus que has tingut una vida feliç, Paquita?”. “No em puc queixar”. Gràcies, Paquita, quin privilegi haver-te conegut.