Un barri floral

Al pot petit s’hi amaga la bona confitura, o això diuen. Als peus de Montjuïc, com qui no vol la cosa, ombreja un dels barris més petits de la ciutat: la Font de la Guatlla. Des de la Gran Via, que és una de les seves fronteres, reben al vianant les Cases del Drapaire, un immoble que durant molts anys va ser el més gran de Barcelona, edificat als anys vint per l’empresari Pau Fornt, que va anar ampliant les obres per no haver de deixar sense feina els paletes. En aquella època tot això eren uns camps que havien vist aparèixer les primeres fàbriques. Al carrer de Mèxic funcionava la casa Lámparas Zeta, una factoria de bombetes filial de la Philips. Molt a prop hi havia l’empresa de gas acetilè d’Emili Clausolles, i més amunt, la tèxtil de Casimir Casaramona (actualment el CaixaForum).

Tot aquell món industrial havia sigut bastit al costat d’un petit nucli de casetes de pagès, que ara formen el minúscul casc antic d’aquesta barriada en miniatura. Als carrers de Sant Ferriol, Sant Germà, dels Fideuers, d’Amposta o de Pas de Valls, encara es veuen façanes de poble, racons discrets que van desenvolupar una gran tradició associativa amb entitats lúdiques com Els Hereus o El Recreo, sorgides a finals del segle XIX. El carrer principal d’aquest nucli era l’actual carrer de Sant Fructuós, una via que en algun dels seus trams té dos nivells. Tot i que l’edifici més singular d’aquest racó de la ciutat era la fàbrica de Carles Butsems, inicialment situada al carrer Olivo de la França Xica i que arran d’un incendi es va traslladar al carrer del Rabí Rubén (una travessia que el 1923 li van canviar un temps el nom pel de Rubén Darío, potser per dissimular la filiació jueva). La Butsems produïa paviments i pedra artificial, tenien botiga al carrer Pelai i fàbrica de ciment a Vallcarca. Dins d’aquesta empresa hi havia uns safareigs servits per l’aigua de la font que va donar nom al barri i que eren un dels centres socials de la zona. El 1994 en aquells mateixos terrenys s’hi va situar el centre cívic.

Van ser els treballadors de la Butsems els que es van començar a construir les seves cases als voltants de la feina, aprofitant les obres de l’Exposició Internacional del 1929. En aquell mateix període un altre col·lectiu va decidir instal·lar-s’hi, en aquest cas els empleats municipals de l’Ajuntament que es van constituir en cooperativa i van edificar les seves pròpies cases barates. En uns terrenys comprats al baró d’Esponellà van aixecar diverses finques d’estil anglès, seguint l’esquema de la ciutat jardí, moltes de les quals encara es mantenen i són un tret característic d’aquest paisatge. Seria el cas del carrer de la Font Florida, on subsisteix la seu de l’antiga cooperativa i un monòlit col·locat el 1997 en el lloc on era la desapareguda font de la Guatlla. Aquí també hi ha la masia de Can Cervera del 1801 i el Parc de la Font Florida, que comunica amb els barris veïns de la Magòria i el Polvorí. Al carrer de Chopin també hi ha l’illa dels Tres Horts, uns conreus urbans comunitaris que s’arrapen a la paret de la muntanya fins al pintoresc carrer de la Dàlia.

Durant la postguerra el barri va créixer sense control. Al carrer de Montfar es va aixecar la parròquia de Santa Dorotea, sota la protecció del bisbe Gregorio Modrego. I el 1953 es van batejar els nous viaranys sorgits de l’arribada massiva d’emigrants amb noms de flors, com Crisantem, Hortènsia, Begònia o Lotus. Carrers costeruts i amb aspecte rural, com el del Gessamí o el de la Guatlla, des d’on Barcelona sembla una successió de torres i terrats que s’estén imprecisa fins a les faldes de Collserola.