"Als països pobres són les dones les que lideren la lluita contra el canvi climàtic”

Gonzalo Lizarralde fa vint anys que fa recerca sobre polítiques de reconstrucció després d’un desastre natural

Nascut a Bogotà, Gonzalo Lizarralde fa vint anys que fa recerca sobre polítiques de reconstrucció després d’un desastre natural, amb experiències sobre el terreny, des del terratrèmol d’Haití fins a l’huracà Maria a Puerto Rico. Viu al Canadà, on dirigeix l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Mont-real.

Quines són les zones més vulnerables al canvi climàtic?

Està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i els esdeveniments meteorològics extrems. Però també en aquestes poblacions és on hi ha més possibilitat de canvi. Hem treballat molt en barris informals, com ara faveles als països en vies de desenvolupament, i també als països rics, en barris marginals per racisme o discriminació econòmica.

Les construccions són vulnerables.

Sí, són comunitats ubicades en zones perilloses com ara les valls o les riberes de rius. Però hem trobat també una altra tendència a la vulnerabilitat climàtica més vinculada a Europa, els EUA i el Canadà, que és la de la classe emergent que, a mesura que té més solvència econòmica, es vol aïllar de la ciutat i se’n va a zones naturals, sobretot a la platja i el litoral a Europa, o al bosc, a prop dels rius, com passa al Canadà. El canvi climàtic els afecta molt. En els incendis de l’estiu passat a Califòrnia els afectats eren Paris Hilton o Miley Cyrus, o és el cas també dels incendis de Grècia, agreujats per finques privades molt a prop de la costa.

Però aquests grups benestants ho tenen més fàcil per adaptar-se...

Sí, però cal no descuidar aquests grups perquè estan tenint un impacte cada cop més gran en el medi natural. Les àrees residencials de famílies privilegiades que fugen de la ciutat desplacen molts serveis i generen trajectes que emeten molts més gasos d’efecte hivernacle. En aquest cas cal regulació, per fer ciutats compactes i no tan disperses.

Però ells defensaran el seu dret a marxar de la pol·lució de la ciutat.

El que està passant a França amb els armilles grogues ens està fent adonar de la complexitat de solucionar això. Apujar l’impost de la gasolina té lògica en el marc de mitigar el canvi climàtic, però mires l’aplicació que se’n fa i resulta que els que més hi perden tornen a ser els més fràgils i vulnerables. Estem veient certa resistència a les polítiques climàtiques. Explica’ls [als armilles grogues ] que els cubans estan patint molts més huracans: ells pateixen per alimentar els seus fills i no els pots demanar solidaritat internacional. Per això culpabilitzo molts acadèmics com jo, perquè en els últims 30 anys hem venut idees i solucions sense pensar en els costos: ciutats resilients, ciutats verdes, ens entusiasmem amb cada idea nova sense adonar-nos que no es poden generalitzar i que tampoc hem sigut explícits en els costos que això comporta. Cal deixar clar que no és gratis. La taxa sobre el carboni té uns costos per al creixement econòmic i l’economia, per exemple. Si no som clars amb el preu a pagar que tenen aquestes polítiques correm el risc que arribi algú amb solucions fàcils, com ara Donald Trump als EUA, i es guanyi tota aquesta gent desenganyada.

¿I amb els barris pobres vulnerables què es pot fer? Relocalitzar?

Les estratègies de relocalització fallen sistemàticament perquè subestimen l’arrelament que té la gent, econòmic però també social i cultural. El senyor Cruz, pescador d’un poble coster de Cuba que en 50 anys serà engolit pel mar, em deia: “Tinc 80 anys, ¿què m’importa el que passi d’aquí 50? A més, a mi el mar no m’ha fet mai mal; els homes, sí”.

¿Hi ha possibilitats d’adaptació?

Estem estudiant moltes mesures d’adaptació que han sorgit espontàniament en comunitats vulnerables a Xile, Colòmbia, Cuba i Haití. En aquestes comunitats pobres, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: un grup de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneix per plantar arbres, o per netejar la canyada cada mes perquè si no s’inunda el barri, o que consciencien els joves sobre el canvi climàtic.

I són estratègies que funcionen?

Les iniciatives que tenen èxit acaben estabilitzant-se. Però també hem detectat un fenomen, i és que si les estratègies espontànies de les dones funcionen, generalment acaba arribant un polític, generalment home, i sovint, en el context llatinoamericà, també corrupte, s’apropia de la iniciativa i fa que acabi perdent el seu efecte. Els líders comunitaris naturals es retiren intimidats i el projecte s’institucionalitza. Alguns sobreviuen però d’altres no, perquè si les administracions agafen la batuta no és el mateix.

¿Vostè és del parer que els països rics, responsables del canvi climàtic, han de finançar aquestes estratègies als països pobres?

Tenen una responsabilitat, esclar. Però, a més, passa una altra cosa. En la crisi de la caravana de migrants que ha arribat als EUA des de l’Amèrica Central no he sentit a parlar de canvi climàtic, però estic segur que almenys la meitat dels que hi han arribat d’una manera o altra són refugiats climàtics o han migrat a causa de catàstrofes naturals: en els últims 10 anys n’hi ha hagut més de 30 a l’Amèrica Central.

Més continguts de