Carnaval de sàtira vs. Carnaval de pit i cuixa (o la batalla entre Vilanova i Sitges)
La rivalitat històrica entre aquestes dues ciutats il·lustra dos estils a l’hora de celebrar el Carnaval
Barcelona'Fardo' (subs.): expressió informal utilitzada al Garraf, principalment a Sitges i a Vilanova i la Geltrú, per referir-se al fet d’anar vestit de qualsevol manera, sense vetllar gaire per l’estètica; a agafar de l’armari el primer que hi trobes. Però també significa el contrari d’anar en tanga i sostenidors: anar com un sac, tapar-se tant que gairebé ni se’t veu. I, finalment, també vol dir sàtira.
Aquest mot, d’ús comú en aquests dos municipis de la costa catalana, és, paradoxalment, un dels factors que fan dels seus Carnavals dues celebracions tan diferents i, alhora, motiu de rivalitat històrica. “Sitges és pit i cuixa i lluentons, i Vilanova és més fardo”, afirma Núria Escalona, productora d’ Els spin doctors a Catalunya Ràdio i sitgetana il·lustre. Per fer un símil, assenyala, Sitges seria Rio de Janeiro i Vilanova seria Venècia. “Pel que fa al Carnaval, nosaltres ens assemblem més al model llatinoamèrica: poca roba, molt tanga i molta música”, afegeix la sitgetana.
En els últims anys, així i tot, reconeix que s’han recuperat alguns elements del fardo, històricament presents també a Sitges però menys mediàtics. Enguany, de fet, la colla que s’encarrega del personatge del Carnestoltes, No K-Lia, van presentar el programa d’actes declarant-se “uns enamorats del fardo, de la sàtira”, i dijous van obrir el Carnaval amb un rei inspirat en el Greco tal com el reivindicava Santiago Rusiñol. L’acompanyaven personatges de l’època modernista representats irònicament, com Ramon Casas, Miquel Utrillo, Facundo Bacardí o el rei Alfons XIII. “I alhora tenim la reina del Carnaval”, recalca Escalona, en què l’important és “descobrir qui és la noia que l’encarna, veure si va prou despullada o comprovar com es mou”. I, efectivament, dijous la reina va presentar-se al més pur estil Rio: acompanyada per un espectacle de samba.
Trobar parella al Carnaval
Paco Escribano, periodista, exdirector de TV3 i vilanoví de soca-rel, està d’acord que el de Vilanova és un Carnaval més satíric que no pas de lluentons. “El Carnaval de Vilanova està pensat per passar-s’ho bé com a actor i no tant com a espectador. Excepte el dia de les comparses, està fet per participar-hi, més que per mirar-se’l”, assenyala. El més important de la celebració, diu Escribano, és que forma part de “l’educació sentimental i cínica dels vilanovins”. “La nostra és una festa molt completa. Té, evidentment, un element satíric i de la conya, però alhora és la festa amb què tots els vilanovins hem crescut i ens hem format: moltes parelles aquí han nascut per Carnaval. De fet, si no hi vas en parella, no vas a la comparsa”, sentencia el periodista.
Però, d’on neix aquesta rivalitat? “La capital del Garraf és Vilanova, però hi ha poc sentiment de comarca, perquè totes dues ciutats -Sitges i Vilanova- tenen molta personalitat. Això queda reflectit en els seus Carnavals”, explica Escribano, que continua: “La rivalitat històrica havia sigut Vilanova-Vilafranca, però arran del Carnaval, Sitges s’ha fet una ciutat cosmopolita, amb una dimensió internacional que atreu gent molt variada, i la rivalitat s’ha traslladat al binomi Vilanova-Sitges”, il·lustra Escribano. Núria Escalona té una altra explicació: “El Carnaval és una cosa que als pobles es viu molt. Cadascú defensa les seves arrels i el que ha viscut de petit. Quan vius un altre Carnaval et pot agradar, però penses que no és l’original”, afegeix, i reconeix que la competència sana fa millors les dues celebracions.
Al cap i a la fi, diu Escribano, el Carnaval és un esperit: “El Carnaval és la festa dels poca-soltes: exalta el poca-soltisme de la gent. Ser-ho de tant en tant està bé, és molt terapèutic. Per això el que més m’agrada del Carnaval -i poques festes ho fan com aquesta- és que transforma la mirada de la gent: la mirada és de festa”, conclou el periodista vilanoví.
