Catalina Gayà Morlà: "Com a periodista, vull fer visible el que se'ns ha fet invisible"

Parla amb una passió que s’encomana. La periodista Catalina Gayà Morlà (Sant Joan, Mallorca, 1975) acaba de publicar el llibre El mar es tu espejo. Historias de tripulaciones abandonadas en el Mediterráneo. L’ha editat Libros del K.O., que va néixer amb l’objectiu de recuperar el llibre com a format periodístic. Va ser el seu editor, Álvaro Llorca, qui va proposar a Catalina Gayà convertir en llibre la seva investigació durant dos anys sobre les tripulacions dels vaixells que són abandonades al Mediterrani i que ella havia anat publicant, en principi, a les pàgines d’El Periódico i, seguidament i en part, en un blog lligat a aquest rotatiu. Professora associada de la Facultat de Periodisme de la UAB i professora convidada a la universitat d’estiu d’Oxford, ja pràcticament des dels inicis de la seva carrera es va especialitzar en conflictes i problemes socials contemporanis. Actualment, dirigeix i presenta Dones, un programa feminista setmanal a la ràdio autonòmica de les Balears, IB3. Assegura que, en la seva feina, mai no oblida el que li va ensenyar Gabriel García Márquez durant els tres anys que va treballar sota la direcció de l’escriptor a la redacció de la revista Cambio, a Ciutat de Mèxic.

No és casual que, en demanar-te quin és el teu personatge de referència, ens donis el nom de García Márquez. Què et va ensenyar l’escriptor?

Treballar amb García Márquez em va marcar en molts de sentits. Ens ensenyava a ser lliures. Sempre ens deia que havíem d’apostar fort per les nostres històries, que havíem de creure-hi i que les havíem de contar amb una veu pròpia. L’experiència de formar part d’aquella redacció de Cambio és de les que no s’obliden. Al marge d’això, a Mèxic es valora molt el coneixement. Aquí no tenim en compte que el coneixement és el que pot canviar el món.

Apostar fort per un tema va ser el que vas fer a la investigació que ara és el llibre Historias de tripulaciones abandonadas en el Mediterráneo. Per què aquest tema?

Com a periodista, vull fer visible el que se’ns ha fet invisible. Cap al 2008 havia començat a treballar el tema dels desnonaments. Vivia al Raval quan vaig conèixer en Faisal, un mariner pakistanès que era el capità d’un vaixell de càrrega abandonat feia més d’un any al port de Barcelona. Vivia al vaixell en unes condicions lamentables i estava sense papers i sense diners, i, així i tot, no volia abandonar el vaixell perquè sabia que si ho feia no tindria dret al sou que se li devia ni a indemnitzacions. Em va parlar d’altres casos i jo no em podia creure que allò succeís a poc més d’un centenar de metres de casa meva. Hi havia un paral·lelisme entre les històries dels desnonaments i les de tripulacions senceres abandonades en ports allunyats del seu origen o al mig del mar, però d’això no se’n sabia res. Llavors vaig publicar la història d’en Faisal a El Periódico, vaig aconseguir una beca del mal extingit CoNCA, vaig deixar el diari i em vaig embarcar dos anys pel Mediterrani. El nombre de vaixells i persones abandonats feia feredat.

Què hi vas trobar?

Moltes històries de desesperació, d’incomprensió, d’impotència, que conto al llibre. Només a Istanbul hi havia un centenar de vaixells abandonats. Un bon nombre dels mariners eren persones que s’havien embarcat seguint el mite literari de conèixer món. A Ceuta, vaig conèixer un jove de 19 o 20 anys que, estudiant a la facultat de nàutica a Turquia, s’havia enrolat per a unes pràctiques. L’armador havia abandonat vaixell i tripulació a Ceuta, i el noi estava desesperat, no sabia com tornar, no volia perdre el curs. Quan part de la tripulació amb l’ajuda de la família pot tornar a casa, n’hi ha d’altres que es queden malvivint al vaixell sense saber què fer ni entendre res. Mentrestant, estant a Ceuta, vaig sentir el presentador del temps dels informatius que deia que s’allunyava una tempesta, que ja era damunt el mar, com si ja no fos un problema nostre el que passa al mar.

El llibre surt en un moment en què aquesta problemàtica ha vist una llum al final del túnel.

Des del 17 de gener passat s’han introduït unes esmenes al conveni internacional del mar per les quals feia anys i anys que lluitava el sindicat de transport marítim ITF. S’obliga a tenir una assegurança al país del qual és la bandera del vaixell. Aquesta assegurança, en cas d’abandonament, s’ha de fer càrrec dels sous endarrerits i de la repatriació dels mariners. Espero que es compleixi, perquè hi ha molts interessos i els armadors són molt poderosos. Al cap i a la fi, aquest problema, com el dels desnonaments, és conseqüència del capitalisme salvatge que ens deshumanitza.

Ara, a més de donar classes a la UAB, fas el programa Dones a IB3 Ràdio i el fas només amb dones. ¿També hi ha una invisibilització de la dona?

Sí, en tots els camps. I no només hi ha una invisibilització sinó també una infantilització de la dona -quants cops hem d’aguantar que ens diguin “nena”?-, a més de voler-nos modelar segons els patrons masclistes. Això quan, per a mi, el feminisme és pur sentit comú: viure segons uns valors que ens recordin que som persones. La mirada de la dona és essencial, perquè posa les coses vertaderament importants al centre del pensament i de l’existència.