Societat 08/10/2021

Unes colònies per superar addiccions i fer les paus amb la família

Uns 90 adolescents conviuen en una escola terapèutica, on reben atenció psicoeducativa

4 min
L'Ella i el Javier (noms ficticis) a l'escola terapèutica Can Ros, a Aiguamúrcia (Alt Camp)
Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves Desplega
1.
Els trastorns mentals dels joves, l'onada postcovid
2.
"Vaig anar caient al pou de la merda"
3.
Unes colònies per superar addiccions i fer les paus amb la família
4.
“El confinament va ser un obstacle per a la meva recuperació, tornava a sentir-me sola”
5.
“Sentia que necessitava estar jugant tot el dia i ho vaig perdre tot”
6.
"Les normes no tenen en compte que quan et cal l’aire has de poder sortir"
7.
"Hem de normalitzar el malestar psicològic per donar un missatge d'esperança"
8.
“La veies enfonsant-se i no sabies què fer perquè tampoc sabies què passava”
9.
En banyador per dins de casa per no perdre la rutina de la piscina

Aiguamúrcia (Alt Camp)De cop, els seus pares ja no hi eren. El divendres 13 de març del 2020, mentre tots ens tancàvem a casa per la pandèmia, el Javier –nom fictici– va començar la seva particular clausura a Can Ros. Els seus pares l’havien portat des de Madrid enganyat, i el van deixar en aquesta escola terapèutica perquè es recuperés de les seves addiccions. Té 17 anys i des dels 12 està “enganxat” a les drogues, una davallada als inferns que havia dinamitat la relació familiar. “Em van donar unes cartes en què els meus pares m’explicaven per què m’havien portat aquí. Primer no acceptava els seus motius. Amb el temps, he entès els meus errors i que havia d’esmenar-los”, explica. 

Amb franquesa, admet que, sense saber com demanar ajuda, havia arribat a drogar-se a casa perquè “l'enxampessin”. “Era una indirecta, perquè jo sabia que no em feia bé però no sabia com aturar-ho”, recorda. Però fins i tot quan el van ajudar portant-lo a Can Ros el Javier reconeix que la ràbia que sentia (contra els seus pares i contra ell) el va empènyer a cometre errors, com robar diners i escapar-se de nit. 

Ha convertit les emocions en una mena d’agraïment i certa vergonya. “Si fos per mi, mai hauria vingut. Els meus pares van prendre la decisió correcta”. Diu que amb els mesos ha tret “pedres de la motxilla” gràcies a la teràpia i a l’esport, i que ha après a comunicar-se millor, fins i tot amb els seus pares. “Abans l’únic que em feia sentir bé era drogar-me, però era un benestar momentani. Aquí he après a demanar ajuda abans d’explotar i a tenir el cap ordenat per tenir una vida ordenada”.

El Javier, que ja compta els dies per rebre l’alta, s’ha recuperat a l’escola terapèutica que l’entitat Amalgama 7 té a l’Alt Camp. És una casa de pedra al mig del camp on hi viuen uns 90 nois i noies adolescents que necessiten un suport assistencial i educatiu per problemes com addiccions a les drogues i a l’alcohol, abús del mòbil o els videojocs, violència contra els pares, desmotivació escolar o desgavells alimentaris, entre d'altres. N’hi ha que són gairebé majors d’edat, d’altres que fan cara de nens. Van tots vestits igual –xandall i xancletes o vambes–, i molts caminen amb el cap cot. 

Durant el curs poden continuar els seus estudis reglats (fan classes d’ESO, batxillerat i cicles formatius) i aquest estiu, per segon any, organitzen una mena de colònies que fusionen els campus d’estiu tradicionals amb serveis terapèutics i psicoeducatius. És una porta d’entrada per a famílies que busquen ajuda per als seus fills però temen ingressar-los durant molt de temps. Malgrat tot, el 60% dels assistents l’any passat van acabar allargant l’estada. 

“Necessito estar bé amb mi”

L’Ella –nom fictici– va entrar a Can Ros fa tres setmanes. “Necessito deixar enrere els meus problemes, les autolesions, tenir el cap més clar i estar bé amb mi mateixa”, diu. Té 15 anys i fa només set mesos que va perdre la seva mare d’un càncer. “Ella m’havia adoptat i se sentia culpable d’anar-se’n. El meu cap rebutja els meus oncles, perquè viure ara amb ells significa acceptar que la meva mare ja no hi és i sento una ràbia molt gran”, explica. Vol recuperar-se per reconciliar-se amb algunes amistats, a qui reconeix que no ha tractat bé els últims mesos, i amb la seva nova família, a qui troba a faltar. “He vist que ho han fet tot per mi, que m’estimen i que jo també necessito una família que em doni suport i em cuidi”, expressa, conscient que s’estarà a Can Ros “el temps que sigui” fins a recuperar-se. “Jo vull estar bé, allunyar-me de gent que no m’aporta res i omplir la meva vida de coses positives”, diu.

L’Ella i el Javier entren a fer una peixera, una sessió grupal en què “es parla del que sigui”. Comencen fent un repàs del cap de setmana. Molts han sortit a visitar la família, cosa que els trasbalsa una mica. Hi ha de tot: qui està content perquè ha viscut “els millors dies en mesos”, qui s’ha retrobat amb la mare i “comença a assumir” que la recuperació va per llarg, qui va discutir amb els pares “per temes del passat”. Debaten també sobre l’ús que feien del mòbil –dins de Can Ros no el poden fer servir–. Des d’Amalgama 7 han detectat que la pandèmia ha disparat l’abús de les pantalles, tot i que són casos difícils de detectar, perquè entre els joves passar-se hores al mòbil està molt normalitzat. “Xatejava fins a les 3 de la matinada amb els amics”, diu una noia. Una altra assegura que es podia estar “cinc hores al dia a Instagram”. I una adolescent admet el seu problema: “Jo he compartit conductes de risc per WhatsApp, perquè que et facin cas et fa pujar l’autoestima. Això ho he de treballar”. Els casos més extrems, però, són els sis joves que han atès amb síndrome de Hikikomori, una mena d’autoconfinament a l’habitació.

Trencant prejudicis i tòpics

A Can Ros es desmunten molts dels prejudicis sobre la salut mental. Malgrat que posar adolescents amb problemes de conducta i d’addiccions sota el mateix sostre els pot convertir en una bomba de rellotgeria, asseguren que l’experiència funciona. “És un assaig del que es troben a la vida, perquè conviure en comunitat és acceptar qui tens al costat”, argumenta el Jonny, el cap socioeducatiu. Els nois hi estan d’acord: “A vegades ens ajudem i a vegades ens retroalimentem, però això també passa a fora. Aquí almenys ens ajuden a saber veure qui no ens fa bé i a frenar-ho”. I tot i que es pugui pensar que això passa a les famílies marginals o desestructurades, els joves avisen que “pot tocar a tothom”: “Som fills de catedràtics d’universitat, de funcionaris, de gent que treballa en hospitals”.

El Javier demana també trencar els tòpics a l’hora de donar consells. “No sé què diria als joves que estan passant pel mateix que jo. Als pares d’aquests nois els diria que donin molt d’amor als seus fills, però no amor físic, sinó que els marquin límits, encara que costi, perquè no es desviïn”. A pocs dies de tornar a casa, sent vertigen perquè no vol “tornar a caure en la tonteria” que va arrossegar durant tants anys. “No m’imagino com serà la meva vida. L’he de crear jo, des de zero”.

Jordi Royo: “Els problemes són previs al covid, però ara estan més accentuats”

Quatre preguntes a Jordi Royo, psicòleg clínic d'Amalgama 7

¿El servei d’Amalgama 7 no hauria de ser públic?

Som una escola terapèutica, però estem homologats com un centre residencial, igual que un geriàtric. Som alhora un hospital, una escola i una casa de colònies i, per tant, hi ha metges i psicòlegs, professors, educadors i monitors. Tenim 45 places concertades per la DGAIA i les famílies poden demanar la prestació estatal d’assegurança escolar, però ens agradaria concertar més places amb Salut.

¿Els joves han patit més la pandèmia?

Hem de posar els joves al mateix nivell que la resta de col·lectius. Hi ha dues tendències envers els adolescents: la punitiva i la compassiva. Però els adolescents no volen persecució ni sobreprotecció. Els joves que atenem presenten problemes previs al covid, però ara els tenen més accentuats. Per exemple, un 35% dels nois contestaven malament als pares, durant el confinament van ser el 70% i després el 60%. Això vol dir que queden seqüeles de la pandèmia.

¿Es poden evitar, aquests comportaments?

Quan un noi contesta malament, té comportaments disruptius i no col·labora a casa amb 12 anys, pensar que se solucionarà sol és una il·lusió. Cal actuar com més aviat millor, aturant i reconduint. 

Què pot fer la família?

Les famílies han perdut la verticalitat i s’han instal·lat en una horitzontalitat fictícia. No és important l’estructura familiar, sinó l’estil educatiu. N’hi ha quatre: el sobreprotector, el delegatiu (quan demanem responsabilitats als altres), el permissiu (ser amic del teu fill) i el corresponsable. Malgrat que sigui el minoritari, ser un referent moral del teu fill augmenta les seves possibilitats de recuperar-se. Cal també sincronia entre la parella, perquè ens trobem molt casos amb progenitors amb estils diferents. Més que mai, els adolescents de risc malden per parlar amb adults referents.

Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves
Vés a l’ÍNDEX
stats