La solitud de les àvies
El telèfon permet estar en contacte amb amigues i familiars, però els dies s'estan fent molt llargs
Barcelona"M'agafo a la cadira i vaig movent les cames com si trepitgés raïm, també faig estiraments i 30 minuts de bicicleta estàtica". La Serafina té 91 anys i porta des del 14 de març tancada a la seva casa de Terrassa. Sola. Abans es passava bona part del dia fora, acompanyada de la seva colla d'amigues, al casal d'avis de Sant Jordi, només creuar el carrer. Ara tot passa entre les quatre parets de casa, i se les ha d'empescar per mantenir-se viva i que el temps no s'aturi.
De moment, però, la Serafina assegura que no li "cau la casa a sobre". Ha suplit els bingos de dimarts a la tarda o les relaxants sessions de ganxet i mitja al casal per les novel·les, els mots encreuats i els documentals de La 2. "Ara mirava un programa de pingüins", diu rient. També ha hagut de canviar altres hàbits. Menjava cada dia al menjador del casal, on hi caben 120 persones, i ara ho fa sola a casa. "No tenia ni rebost, tenia el just per anar tirant. Ara estic ben servida, el meu fill em porta tot el que necessito", explica. Amb les cinc millors amigues, amb les quals dinava cada dia, hi parla a diari per telèfon, com ho fa també amb la família. També amb la veïna, que a les nou del vespre la truca per desitjar-li "bona nit" i preguntar-li si tot va bé. Els veïns s'han convertit en un element cabdal per donar resposta a la crisi.
"No estic deprimida, tampoc angoixada, però sí que fa por, et sents impotent. Em pregunto com acabarà tot plegat, sobretot per a tots els joves", diu la Serafina, que intenta respectar el mateix horari que abans del confinament i manté les visites dels seus dos fills, a distància i sense tocar-se, tot i que el gran li ha de curar una ferida que es va fer al peu. És l'únic contacte social en les dues últimes setmanes de la Serafina, que sense perdre el somriure es pregunta: "Tu creus que ens mereixem això després de viure una guerra?"
La targeta de crèdit per als veïns perquè vagin a comprar
També duu des del 13 de març sense sortir del seu pis de Sant Sadurní la Margarida. "Necessito aire, que l'aire fresc em toqui a la cara", resumeix aquesta forta dona de 74 anys. El pitjor que porta és no poder estar amb les seves netes, de 10 i 12 anys, a les quals cuidava cada dia durant l'hora de dinar abans del confinament. "Ara la petita em llegeix contes", diu la Margarida, que lamenta que s'ha quedat sense material per llegir a casa: "El dia que em van dir que ho tancaven tot, la biblioteca estava tancada: em falten llibres".
A falta de novel·les, rutina. A les set del matí s'aixeca, però abans ja porta més d'una hora escoltant la ràdio des del llit. A les deu ja ha llegit els diaris amb la tauleta i es connecta gairebé una hora amb dues amigues per videotrucada. "Les xafarderies del dia –resumeix–. En diem fer el cafè". Després fer i refer i, si cal, tornar a fer. "He arreglat ja tres vegades un armari. Gastaré les parets, perquè netejo tota l'estona. Passo l'escombra 30.000 cops al dia. A dins de la nevera s'hi podria menjar, de tan neta com està. A la tarda faig mitja, pinto mandales i faig jocs per a la ment, de memòria, però sense angoixar-me gaire". Malgrat seguir uns horaris, la Margarida ha començat a notar que es desorienta. "Tants dies tancada em desubico, no sé el dia que és".
La seva filla no li deixa tenir diners a casa perquè són una forma de transmissió molt gran –diu–, i per poder tenir de tot la Margarida compta amb l'ajuda dels veïns. Una altra vegada els veïns. "Un cop a la setmana em porten la compra del supermercat. Els dono la meva targeta de crèdit perquè comprin, és l'única manera", explica despreocupada, perquè tota la seva preocupació ara mateix, com a bona àvia, gira al voltant del confinament de les seves dues netes: "Estan histèriques!"
El telèfon com a via d'escapament
La Dolors està a punt de fer 84 anys i viu sola a Barcelona, al barri de les Corts. Dimarts de la setmana passada va sortir per primera vegada de casa. Va creuar el carrer per anar a la farmàcia, amb mascareta, guants i, fins i tot, un paper "per tocar els poms i el botó de l’ascensor". Màxima cautela. Dissabte la seva jove li va portar la compra, amb tot el necessari per poder subsistir el temps que faci falta, de manera que la Dolors no s’exposi als perills de sortir.
En aquests dies de reclusió obligatòria, la Dolors té sort de tenir una terrassa gran i assolellada, per on passeja amunt i avall i des d’on pot parlar amb la veïna. "Cada dia m’obligo a sortir una estona", explica. Abans del confinament intentava anar al cinema i a dues conferències de catedràtics de la Universitat de Barcelona, al carrer Melcior de Palau, cada setmana. Xerrades sobre art o ciència en les quals acudia amb les amigues, i on hi havia sobretot jubilats. Ara, confinada a casa tota sola, gran part del temps se’l passa al telèfon. Fins i tot amb el veí de replà, el Josep, s’hi comunica així.
Al matí, a primera hora, cada dia truca a la Rossita, una familiar que viu a Marsella, i es passen mitja hora parlant. Després es van trucant amb les amigues de la colla per posar-se al dia i passar l’informe de les últimes 24 hores. Trucada rere trucada per fer més curts els dies. "Són moltes hores al telèfon perquè no tinc res més a fer", lamenta, tot esperant el primer dia sense confinament: "Caminaré i caminaré fins que no pugui més". Llavors la solitud per a aquestes tres àvies s’haurà acabat i podran tornar a abraçar tots els familiars, veïns i amics que tant han trobat a faltar.
