El repte de cuinar amb demència
Els pacients necessiten seguir fent allò que els agrada per reforçar la seva autonomia
BarcelonaCuinar, com tota la vida s’ha fet, quan ja no es pot seguir una seqüència o s’obliden passos: aquest és un dels reptes que afronten milers de pacients de malalties amb demència i els seus familiars. Segons la Societat Espanyola de Neurologia, actualment hi ha unes 800.000 persones a l’Estat amb Alzheimer. Per a la Fundació Pasqual Maragall, aquestes xifres amaguen una veritat difícil de digerir: la certesa que tots, d’alguna manera, estem o estarem connectats amb una persona amb aquesta malaltia. I la cuina, dins de les tasques domèstiques, és un dels molts vessants en què les persones amb demències perden la seva total autonomia.
“En la demència, les principals habilitats intel·lectuals es deterioren. Ja no hi ha espai per recordar allò que es va aprendre o per dur a terme una nova acció”, explica la psicòloga Núria Costa, autora de l’espai Soncomosomos. L’experta remarca que el que un dia es va adquirir, es perd sense la capacitat de tornar-ho a aprendre i que una persona amb demència no pot cuinar sola a partir del moment en què pateix dèficits, perquè això comporta perills com ara oblidar que un aliment necessita refrigeració, de maner que es malmet, o deixar-se els fogons encesos. Així, depenent del grau de deteriorament cognitiu, aquestes persones necessiten cuinar amb una supervisió i amb “consignes senzilles i pautades”.
“Hi poso sal més d’un cop”
La participant en el programa específic Rems de la Fundació Catalunya La Pedrera, Maria Vaz, explica que sol cuinar truita francesa, amanides i arròs, però que de vegades es descuida d’algun ingredient, va a la nevera a buscar alguna cosa i no recorda què era. “De vegades hi poso sal més d’un cop i em deixo el foc obert”, confessa. “No em sento segura i prefereixo que m’ajudin. El meu home deixa preparats els ingredients i m’ajuda si em deixo algun pas”.
La Fundació Catalunya La Pedrera, la Fundació Alícia i la Fundació ACE han creat un receptari dirigit a persones amb demència per assegurar que poden seguir cuinant i sentint-se autònomes. La responsable de serveis a la dependència de la Fundació Catalunya La Pedrera, Mònica Duaigües, explica que “els primers símptomes solen ser petits errors, com posar-hi sucre en comptes de sal, passar-se del temps de cocció, deixar-se algun ingredient clau o deixar-se el foc encès”. Quan arriba aquest moment, i considerant el perill que comporta, els familiars solen demanar a la persona amb demència que deixi de cuinar. Perquè això no passi, Duaigües suggereix posar en marxa diversos mecanismes de seguretat, com ara instal·lar un detector de fums, canviar els fogons de gas per una placa d’inducció, o animar-les a cuinar amb microones o amb electrodomèstics que s’apaguin automàticament.
No apartar-los de la cuina
“La nostra recomanació és que, sempre que sigui possible, no se les aparti de la cuina”, explica Duaigües, que aconsella que quan la malaltia ja no els permeti cuinar de manera autònoma, se’ls continuï implicant en la preparació dels plats, com ara ajudant a pelar o tallar aliments, escorrent o removent. “Per a la persona que ha cuinat tota la vida, veure’s obligada a deixar-ho de fer perquè la família ja no l’hi permet té un efecte molt negatiu en la seva autoestima i en l’autopercepció de vàlua, i genera sentiments de frustració”, assegura l’experta.
El receptari Cuinant la memòria. Receptes perquè no se’ns en vagi l’olla! inclou 24 receptes que s’elaboren en tres passos. També és essencial la confiança i suport de la família. Duaigües recorda que, tot i el deteriorament cognitiu progressiu, “hi ha coses que no s’obliden mai, com ara l’olor del nostre plat preferit o el que cuinava la nostra mare, sempre que hi hagi un lligam emocional”. Per això veu important que les persones amb demència tinguin l’oportunitat de seguir cuinant, i menjant, els plats de la seva vida.
El marit de la Maria, Miquel Caldés, explica que el que li funciona és deixar apuntat el plat que cuinaran junts, deixar-li els ingredients a punt i indicar-li els passos. “I, en acabar, supervisar que no es deixi res obert, sobretot el foc”, remarca Caldés, que creu que el més important és deixar-la fer, confiant i tenint paciència, només vigilant allò que representa un perill. Per a ell, la resta són petites coses que ens podrien passar a tots: trencar un plat o un got o que posi massa sal: “A ella ara li passa més sovint que abans”.
