Societat 10/05/2021

“Després de vuit mesos al llit, que, per fi, algú et faci cas anima”

Irene Esteban, pacient de covid persistent, va trobar en Joan Canales, el seu fisioterapeuta, un suport físic i emocional

4 min
Dossier El covid ens va unir: 4 històries de pacients i els seus sanitaris Desplega
Hospital de Sant Pau
"Quan el pacient és un amic, ho passes pitjor"
Hospital Vall Hebron
“Després de vuit mesos al llit, que, per fi, algú et faci cas anima”
Hospital Clínic
"L'ingrés a l'UCI ens va convertir en una família i ja no hem perdut el contacte"
Hospital Parc Taulí
“No només es van vulnerar els drets de les dones, les llevadores també vam fer coses que no volíem fer”
La fi de l'estat d'alarma
Catalunya guanya vida social tot i que el covid no ha desaparegut
Crònica
Què podem fer ara que obren de nit?
Disponible en:

BarcelonaSemblava un virus lleu. “Ja ha passat, que ràpid”, va pensar la Irene Esteban quan el març del 2020 va contraure el coronavirus i en una setmana semblava recuperada. Poc després va recaure: 60 dies amb febre i vint amb diarrea. “Vaig anar a urgències i em van dir que era una pneumònia, però, com que no era greu i estaven molt plens, que la passés a casa”. Passaven les setmanes i continuava cansada i fatigada i alguna cosa li deia que no era normal. Llavors els hospitals estaven desbordats. “Un cop a urgències fins i tot em vaig posar de genolls davant una dona i li vaig dir: «Sisplau, et suplico que m’ingressis». Estava molt malament però suposo que, al ser l’inici de la pandèmia, també tenia por”. Passat el pic de la primera onada va començar un periple mèdic per consultes públiques i privades. Els fàrmacs que li receptaven no funcionaven. “Em van dir que anés al psicòleg però jo tenia molt clar que no era un problema de cap”, diu. “Era com estar malalta a 38 de febre tota l’estona i tenia molts símptomes que anaven variant: cansament extrem, mal de cap, taquicàrdia, cremor de pit, pèrdua de memòria, boirina mental...” Va arribar l’estiu i continuava la major part dels dies sense poder sortir del llit. Reconeix que, a excepció de la família i els amics propers, es va sentir “absolutament incompresa”. També pels metges. “Però amb el temps entens que és normal, la gent s’estava morint i el sistema estava col·lapsat, no vull jutjar-ho”. Tenia clar que havia de mantenir “el control i aguantar”. “Després es va veure que hi havia molta gent com jo”, diu.

La Irene Esteban té covid persistent, un terme que no agrada als metges. “No té covid, no està malalta amb el virus actiu, el que té són unes seqüeles que persisteixen en el temps, que és diferent”, matisa Judith Sánchez Raya, cap del servei de medicina física i rehabilitació de l’Hospital Vall Hebron. A aquesta consulta postcovid, que es va posar en marxa el maig del 2020 per recollir les seqüeles de la primera onada, la Irene hi va arribar al setembre després de donar moltes voltes i al novembre va començar la rehabilitació. Els símptomes que té la invaliden per portar una vida normal i s’assemblen molt als de la fatiga crònica. “Normalment són dones joves, d’entre 40 i 50 anys, que no van estar greus però que no acaben d’estar bé. Tenen símptomes –miàlgies, fatiga extrema, taquicàrdia, dolor muscular i articular, dificultat respiratòria...– fluctuants: una setmana sembla que estan millor i altres no es poden moure”, diu aquesta metge. 

Rehabilitació física i emocional

La Irene va arribar a rehabilitació amb el sistema muscular i esquelètic afectat i amb un dolor a la caixa toràcica i a l’esquena que la incapacitaven. És mare de tres nens petits i a les tardes el cansament l’obliga a estar-se al llit. No pot treballar i li costa llegir. Amb entrenament físic dirigit, els símptomes van començar a remetre. No és l’exercici físic convencional que un pot fer a casa i que, de fet, quan ella feia es trobava pitjor. “Perquè s’ha de treballar de manera diferent, es treballa el sistema profund”, explica la cap de medicina física de la Vall Hebron. Aquí la Irene va trobar també un lloc on sentir-se compresa. “Jo estava al llit i vaig tenir la sort d’entrar aquí i trobar el Joan Canales, el fisioterapeuta que em van assignar. Amb la pràctica diària adaptada a com em trobava jo i al que ell anava investigant, vaig començar a millorar, la rehabilitació m’ha ajudat a evolucionar”, assegura. Joan Canales admet que pacients com la Irene “són un repte”. “I s’està fent molta investigació que referma que la fisioteràpia té una importància cabdal”, reivindica. La Irene traspua positivitat però tampoc amaga com ha sigut d’important que des del sistema sanitari se la prenguin seriosament. “Quan portes vuit mesos al llit, trobar algú que, per fi, et fa cas i s'interessa per tu anima i fa que diguis «Jo d’això me'n surto»”. Al Joan li ha d’agrair que no la deixi estar malament: “L’altre dia em va pintar un somriure a la mascareta. A més de la part mèdica, hi ha el vessant humà”, destaca la Irene. "Ara dono molta importància al fet de tenir algú que t'animi quan estàs decaigut i abans no hi pensava, en això".

Joan Canales també destaca la implicació de la Irene en el seu tractament: “Amb això ja tens el 50% guanyat”. “El pacient ha de participar-hi activament i crear un vincle amb el fisioterapeuta, és un treball de dos. Si això flueix, es veuen millores. El concepte que tenim de rehabilitació de fer un massatge o posar corrents, aquí no funciona”, sosté Sánchez Raya. Ella també va emmalaltir durant la primera onada i, amb una pneumònia bilateral, va ser de les primeres sanitàries de l’hospital a ingressar. “Va ser una lliçó de vida important”, admet. Per a la Irene, ha sigut una oportunitat per posar-se ella i el seu benestar al centre: “Jo sempre anava corrents a tot arreu: ràpid, ràpid amb els nens, fer un cafè ràpid o acabar ràpidament un article a la feina. No he d'estar tot el dia corrents. Volia ser bona professional, bona filla, bona mare... I ara si alguna cosa no em ve de gust no la faig. És un canvi de xip que crec que em quedarà per sempre. Ara sé que primer he de ser bona amb mi”. A finals d'abril va rebre l'alta. Tot i que ha millorat, no acaba d'estar del tot bé. Però ho té clar: "M'acabaré curant, segur!"

Els protagonistes
  • Irene Esteban 43 anys, professora d'universitat i pacient amb covid persistent Després d'un peregrinatge mèdic, va arribar a la consulta de covid persistent de Vall Hebron on ha trobat un suport que va més enllà de la vessant mèdica
  • Joan Canales 47 anys, fisioterapeuta Reivindica la importància de la fisioterapia en el tractament dels pacients amb covid persistent
  • Judith Sánchez Raya 47 anys, cap del servei de medicina física i rehabilitació de Vall Hebron A la consulta de postcovid estan tractant les seqüeles dels malalts de les primeres onades. Ella mateixa va emmalaltir de covid i diu que va ser una lliçó de vida "important"
Dossier El covid ens va unir: 4 històries de pacients i els seus sanitaris
Vés a l’ÍNDEX
stats