Dyango: "Hi ha una petita minoria que es pensen que Catalunya els pertany"

Josep Gómez Romero (Barcelona, 1940) va agafar el nom artístic de Dyango per homenatjar el guitarrista Django Reinhardt. D'aleshores ençà ha voltat per molts escenaris, i ara, tot just després de publicar el disc El cantante , ha decidit que és el moment de deixar els concerts.

¿Com ha anat la presentació del disc a l'Argentina?

Bé. Hi he estat promocionant el disc nou, la retirada i el que sento per la meva terra.

Com es promociona una retirada?

Dient-ho ben clar. M'ha arribat l'hora, com a tothom. L'any que ve vull fer una gira molt gran de comiat amb un títol suggeridor: Gràcies i adéu . Vull explicar el que ha sigut la meva vida a tots els llocs on m'estimen, des dels Estats Units fins a l'Argentina, perquè crec que sóc, i ho dic amb tota humilitat, un dels cantants -per no dir el cantant- més estimats.

L'any que ve tindrà molta feina si s'ha d'acomiadar en tants escenaris.

Sí, serà un any difícil. Primer m'he d'operar del nervi ciàtic, que em fa la guitza. Una vegada m'hagi operat, suposo que hi haurà un parell de mesos de convalescència, i després ja vindrà la gira. Començaré per l'Argentina i vull anar pujant per tots els països, fins a arribar als Estats Units, on m'estimen igual. Serà molt emotiu i emocionant per a mi, i per a la gent també, sobretot per a les dones, que es posaran a plorar com una magdalena.

¿Com ho reben, a l'Argentina, quan els parla del procés català per la independència?

Amb normalitat. Ells saben que en aquesta península hi ha una terra que es diu Catalunya i que no estem conformes amb el que està passant. I que volem ser una nació independent. Això ho he explicat i la gent reacciona molt bé, amb molta acceptació.

¿Li va saber molt de greu la reacció d'alguna gent quan va declarar que donava suport a la independència?

M'ho podia arribar a esperar, però gràcies a Déu aquesta gent no és ni remotament la majoria. És una petita minoria que estan una mica sonats i que es pensen que tenen tota la raó i que Catalunya els pertany. Aquests són els que m'han insultat, m'han dit el nom del porc i m'han amenaçat una mica. Però he tingut el suport de la gent d'aquí, i això és el que m'ha omplert més i m'ha fet més il·lusió.

Quan va començar a cantar, ¿va pensar mai com seria la retirada?

Quan ets jove costa pensar que algun dia arribarà la retirada. Però, si no arriba, malament, perquè vol dir que l'has palmat abans. Realment, s'hi pensa poc.

¿Com era el Dyango que va cantar al Festival de la Cançó del Duero l'any 1965?

Un xavalet a qui li agradava molt la música i que es desfeia per la música. Sempre he sigut així. I, quan em retiri, no et pensis que deixaré la música. Això seria impossible. Si puc, seguiré gravant. Puc deixar els escenaris, els viatges, l'ambient, però no la música.

¿Els seus pares van entendre que volgués ser cantant en comptes de violinista?

Sí, i tant. El meu pare tocava la trompeta i el violí, i jo vaig estudiar el violí. I quan als 16 o 17 anys vaig començar a cantar, el meu pare em va animar, però no perquè arribés a ser famós com a cantant. El meu pare es pensava que podria arribar a ser un músic que a més a més cantés, i això estava molt més cotitzat.

¿Recorda algun concert en què sortís a l'escenari espantat o nerviós?

Espantat no. Ara, responsabilitat, sempre. Un artista ha de tenir responsabilitat.

¿El dia del Concert per la Llibertat també va sentir aquesta responsabilitat?

Allà vaig sentir emoció. No tenia cap responsabilitat. Al cap i a la fi, cantava un tros de Boig per tu amb el Pep Sala, una cançó que ja havia cantat. El més maco va ser el que em va fer sentir el públic. Quan el Pep Sala em va anunciar, allò va ser una bogeria, per tot el que m'havia passat. Si no hagués passat allò, hauria sigut un més, allà, però va ser un esclat, una celebració.

I al Camp Nou, que per a un culer com vostè...

Ja havia cantat al Camp Nou. Joan Laporta em va fer cantar Som més que un club , una cançó que vam fer el Joaquim Maria Puyal i jo. És una cançó d'amor a uns colors, lenta, preciosa. Aquesta gent d'aquí, que diuen que són la millor afició del món, jo crec que no ho són. Haurien de cantar aquesta cançó, com altres canten el You'll never walk alone . Som més que un club és tan o més maca que la que canten aquells. Imagina't tot aquest estadi cantant "Som més que un club..." Però no canten, no ho viuen.

Per què creu que no ho viuen?

Hi entenen molt, de futbol. Arriben al camp, els agrada molt el futbol del Barça, aplaudeixen molt, però sense esvalotar-se. Tu veus el camp de l'Atlètic de Madrid o de qualsevol equip d'Amèrica i es tornen bojos, canten, animen. Aquí no és tan així. Deu ser el caràcter, que som menys apassionats, perquè també passa als concerts. Aquí aplaudeixen i et feliciten, però allà es tornen bojos, pugen a l'escenari i et tiren les calces i els sostenidors.