BarcelonaAquest dimecres s'acaba un dels cursos més complicats a les aules: la gestió del covid va causar estralls als centres després de Nadal, nou jornades de vaga en 3 mesos van encendre els claustres i la reacció a la sentència del 25% ha inquietat el col·lectiu docent. En parlem amb Joan Cumeras, director de l'Institut Santiago Sobrequés, de Girona, i Silvana Ballvé, directora de l'Escola la Roureda, a Tordera, i representants dels seus territoris a la junta permanent de directors.
El Parlament ha aprovat una llei del català per respondre a la sentència que fixa un 25% de castellà a l'escola, i aquesta llei diu que l'ús de les llengües s'ha de determinar per criteris pedagògics i en funció de la realitat de cada centre. Com ho faran?
— Joan Cumeras: La nostra realitat sociolingüística no és la que tots tenim al cap de Girona. Per sort, la llengua vehicular continua sent el català en la immensa majoria de docents, però els nostres companys de l'àrea metropolitana ens fan veure que la realitat és molt diferent de la que tenim a Girona.
— Silvana Ballvé: Només el 20% dels alumnes de l'escola tenen el català com a llengua materna. La llengua vehicular a l'escola és el català, però evidentment si una família no ens entén en català, hi parlem en castellà. No tenim problemes: els nanos aprenen el català a l'escola i també el castellà. És un problema polític que té altres objectius, a les escoles no existeix cap problema de llengua. A vegades ens trobem amb nens que no volen parlar català, i suposo que és perquè hi ha un missatge a casa, però ho arreglem de seguida parlant amb la família.
— J.C.: Tots tenim clar que és un problema polític, de voler treure rendiment d'aquesta situació. Nosaltres podem garantir que els alumnes surten del sistema educatiu amb un grau de coneixement del castellà, que és el que sembla que els preocupa, equiparable al de qualsevol altra comunitat autònoma.
La llei estableix que el castellà és curricular i el català és vehicular. Quina diferència hi ha?
— J.C.: Vehicular és la llengua de transmissió i curricular són els continguts. Les pel·lícules, la bibliografia, les presentacions o els tutorials són sovint en castellà i, per tant, ja fem servir el castellà en molts moments. Ja el tractem de manera curricular, però no perquè hi hagi ara aquesta normativa.
— S.B.: El castellà és la llengua materna a l'escola i, per tant, hem de fer immersió amb el català. El nostre projecte no canviarà. Com que hem de garantir que surtin amb les dues llengües, la vehicular ha de ser el català perquè el sàpiguen, perquè el castellà el coneixen molt bé.
— J.C.: No ens sembla pedagògicament acceptable fixar percentatges perquè és perjudicial per als castellanoparlants, perquè si tenen el castellà a casa i a les xarxes, l'únic contacte amb el català és al centre. ¿A aquestes persones els hi hem de fer més castellà? Són les que ho necessiten menys! El context sociocultural de Girona ha canviat molt i aquest món paral·lel de youtubers i tiktokers és tot en castellà. A l'hora del pati, tot i ser a Girona, sents parlar una quantitat de castellà molt superior a fa 5 o 10 anys. Ara ens trobem la immigració que ve de l'Amèrica Llatina que et pregunten: "Per què he d'aprendre català si a tot arreu puc funcionar perfectament en castellà?"
I què els contesteu?
— J.C.: Que perquè tingui les mateixes oportunitats que la resta i perquè el que no pot ser és fer una societat separada. Espero que a Catalunya es continuï valorant que les persones entenguin i siguin capaces d’expressar-se amb les dues llengües.
— S.B.: Sempre diem als infants a l’escola que tu no pots dir mai que no m’agrada una llengua perquè li estàs dient a una persona que no t’agrada aquella persona. Els nens no tenen cap problema.
¿Aquesta acceptació del català ha canviat a conseqüència del Procés?
— J.C.: Que el 80% de parlamentaris hagin donat suport a una llei que vol protegir el català amb dos partits concretament que no són independentistes és molt important. Ara ens neguiteja veure si a nivell judicial això pujarà de to o no. Els jutges ens han de deixar tranquils, perquè tots tenim un projecte lingüístic que analitza socioculturalment l’entorn i que intenta donar-hi resposta.
Us sentiu protegits per la llei?
— J.C.: Com que això no s’havia judicialitzat mai, tots crèiem que estàvem fent una bona feina, i ens avalen els resultats. Si ara el departament es fa responsable del projecte lingüístic que nosaltres hem redactat, no serem la baula feble. Ara, ens en sortirem, eh?
¿Hi ha algun problema amb començar el curs el dia 5 de setembre?
— J.C.: Sembla que molta gent encara es pensa que ens queixem perquè ens facin treballar més i en cap cas és això. Tots els docents, el dia 1 de setembre, estan a la feina. Què és el que nosaltres no veiem clar de començar el 5? No tenir prou temps per no haver d’improvisar.
Però si les classes acaben ara per Sant Joan i treballeu al juliol, no hi ha temps?
— J.C.: Aquest any justament serà difícil perquè hi ha hagut un canvi de currículum. Els últims dies de juny fem claustres i reunions, les memòries, el traspàs d’informació... Els primers dies de juliol, els instituts estan plens de gent, i a partir de la segona quinzena hi ha molta gent que fa formació. Això és com si quan vas a dinar al restaurant et penses que l’estona que treballen és quan et serveixen el menjar. S’hauria de valorar molt més la feina dels docents, que treballem molt els caps de setmana. Nosaltres començarem les classes el 7 de setembre però anirà molt just. Tenim sis línies de batxillerat. El dia 1 i 2 hem de fer exàmens de setembre, el 3 és dissabte i el 4 és diumenge, els alumnes tenen dos dies per fer reclamacions.
— S.B.: A primària és diferent: començarem el dia 5, però amb jornada intensiva fins a les 13 h, fins a les 15.30 h menjador, i després una hora d'extraescolars que ofereix la mateixa empresa que el menjador. Els docents no trobem gens malament començar el dia 5, però no sabem quants nens es quedaran a les tardes i s’han de contractar monitors.
¿Vosaltres no sabíeu res que començaríeu el 5 de setembre?
— J.C.: Ho vam saber 15 minuts abans de l’anunci del president per televisió. El mateix conseller va comentar que ho va voler fer així perquè si n'hagués parlat, els mestres li haurien dit que no. Tampoc veig què se soluciona, perquè ara els docents continuen dient que no, i no perquè no vulguin treballar, sinó perquè volen treballar correctament.
— S.B.: Si haguéssim pogut fer aportacions, li hauríem dit de començar abans el setembre del 2023, no aquest. El conseller ha tingut aquesta impaciència de tirar endavant i no ha escollit bé el moment. Venim de tres cursos molt durs. Primer el de la pandèmia, veient nens per la pantalla i nens que no sabíem on eren, cosa que crea molta angoixa. Jo no dormia, em vaig aprimar quatre quilos; tothom s'engreixava i jo m’aprimava. Vam enviar policia a buscar famílies que no sabíem ni si hi eren. Després, el curs passat, amb tota mena de protocols, tots separats, sense veure'ns ni tocar-nos. I ara la societat està enfadada i deprimida i qui rep tot això? Nosaltres fem d’assistents socials, de psicòlegs... A vegades venen pares enfadats i, encara que no sigui amb mi, ho estan pagant amb mi. Estic esgotada, i els docents estan esgotats. Han sigut moltes novetats de cop. No és que siguin males idees en si, perquè soc capaç d’agafar distància i veure quin és l’objectiu de la conselleria, però aquest agost posaré un contestador de vacances al correu. No ho he fet en 9 anys.
— J.C.: Li vaig dir al conseller que hauria d’estar preocupat per la salut física i mental dels docents. Hem hagut de gestionar les angoixes, que al batxillerat n’hi ha moltes.
— S.B.: El conseller ha fet un acostament cap a les direccions.
— J.C.: Últimament ve a totes les reunions i vol saber què està passant. I com que amb els sindicats la negociació està trencada, el nexe d’unió ara mateix entre administració i docents som nosaltres, els directors, i hem d’intentar que no es trenqui. ¿Ens haurem d'emmotllar a l’avançament de curs? Forçosament, nosaltres som professionals. Ara bé, ¿creiem que caldria més temps per fer les coses amb més garanties? Sí. I això sense entrar en el fons de la qüestió.
Quin és el fons?
— J.C.: Catalunya destina un 3,6% del PIB a educació. Al conjunt d’Espanya la mitjana és d’un 4,6%, i això vol dir que estem treballant amb un 25% menys de recursos que la mitjana espanyola. I el nostre mirall són països com Finlàndia, que hi destinen un 7% del PIB. Alguna cosa falla aquí i hem de fer un replantejament de país.
— S.B.: Jo demanaria l'escola inclusiva. Necessitem mestres d’educació especial, psicòlegs, pedagogs... Tenim escolaritzats nens amb autisme, trastorns de conducta, amb altes capacitats... Calen especialistes.
— J.C.: En un centre com el meu, de 800 alumnes, tenim uns mil ordinadors però no tenim ni un sol informàtic. Quina empresa pot tenir mil ordinadors sense un informàtic?
