Educació
Societat 16/12/2021

Manuel Castells: "La nostra prioritat no és la recerca, és l'ensenyament i els estudiants"

8 min
Ministre d'Universitats Manuel Castells al seu despatx de Madrid

MadridManuel Castells (Hellín, Albacete, 1942) atén l’ARA al ministeri d’Universitats, que lidera des de fa dos anys. L’entrevista, en castellà al·legant que és “política de govern”, es fa poques setmanes abans que entri al Congrés la nova llei d’ordenació del sistema universitari (LOSU), que rectors i estudiants critiquen. 

Quin és el punt de partida del sistema universitari espanyol actual?

— Primer, hi ha una carestia monumental. Han empobrit de manera increïble les universitats públiques. En els últims deu anys s’ha retallat el finançament un 21% mentre augmentava la demanda. Segon, hi ha hagut contractacions de professors amb figures inadequades. No en culpo les universitats: les han posat en una situació impossible i han fet el que podien. La crisi econòmica del 2008 va ser un cop gegant per a la universitat pública, i també hi ha hagut una política caòtica practicada pel PP i pel ministre Wert, perquè, amb una ideologia neoliberal, va deixar de banda les universitats públiques per donar suport a les privades. Ara hi ha noves universitats luxoses, però les universitats públiques són les bones. Les flors i la moqueta no fan bona una universitat, que quedi clar. 

És massa cara, la universitat?

— Els estudiants pagaven unes taxes molt altes. ¿Podem tenir unes taxes universitàries 3 o 4 vegades més altes que França o Alemanya? És increïble. El primer que vaig mirar van ser els problemes ecònomics dels estudiants. Primer, amb les beques, perquè es donin exclusivament per criteris socioeconòmics, i segon, amb les taxes. Quan el ministre d’ultradreta Wert va donar llibertat perquè les comunitats fessin el que volguessin amb les taxes, la progressista Catalunya les va apujar un 60%, i Madrid, un 30%. Jo vaig proposar que totes les comunitats tornessin als preus del 2011. 

En quin punt està la negociació per la nova llei? 

— El text està obert, i crec que ja hem arribat a molta convergència, però encara queden serrells. No és una llei neutra, és una llei amb els nostres principis progressistes, i és la llei més feminista de la història. Hi ha partits a qui els rebenta, però no cedirem en això. I continuarem parlant, perquè hi ha un gran malentès sobre la posició dels rectors catalans: l’Associació Catalana d’Universitats Públiques ens va enviar les seves propostes i el 90% ja són a la llei, però cal que quedi clar que som el govern d’Espanya, no podem ser només el govern de Catalunya. 

Governant per a tot Espanya es pot caure en la uniformització, diuen els rectors, i demanen que es mantingui el marge de contractació.

— Ningú els hi traurà, això. Sobre el tema de la contractació, la universitat catalana funciona amb funcionaris espanyols i, per tant, cal complir la llei de funció pública, que estableix que el 51% dels treballadors d’un sector han de ser funcionaris. Al projecte de llei hem pujat del 51% al 55% la presència de funcionaris, perquè hi ha altres actors molt importants, com els sindicats, que encara havien començat de més amunt. Però nosaltres estem intentant reduir i flexibilitzar el model funcionarial espanyol. La resta del percentatge pot ser personal laboral. Ara bé, que Catalunya pugui contractar com fins ara ¿vol dir que poden tenir el 60% de contractes temporals? Doncs no. Hi ha coses que no poden seguir simplement el model que es va aplicar a Catalunya, que era neoliberal i amb el qual no estem d’acord. El model que va aplicar Andreu Mas-Colell [exconseller d’Universitats amb CiU] era un model neoliberal, de donar-ho tot a la investigació, i la resta, bah, que s’arreglin. Investigació? Tant com es pugui a través de la llei de la ciència, però la nostra prioritat no és arribar a la recerca internacional, la nostra prioritat és l’ensenyament, els estudiants, i que totes les persones puguin educar-se en una bona universitat.

¿No creu que una contractació més oberta reverteix en una millor investigació i una millor docència?

— ¿Més oberta vol dir només investigadors? Llavors no. La universitat no pot ser només d’investigació. La universitat és on més investigació es fa, però com a pràctica de gran part del professorat, cosa que està molt bé perquè no hi ha uns tontos que ensenyen i uns llestos que investiguen, sinó que està articulat. ¿On es fa la gran investigació universitària? Al MIT, a Harvard, a Cambridge, a Berkeley. I allà qui la fa? Els professors! Es poden atraure investigadors? Esclar, si accepten també ensenyar. ¿Però una universitat només investigadora? Ni parlar-ne. La universitat existeix perquè hi ha estudiants; si no, és un centre d’investigació. La universitat ha de combinar investigació i docència.

¿Hi ha alguns centres a Catalunya on aquest equilibri s’havia perdut?

— On s’ha desequilibrat la balança, a Catalunya, és en la precarietat d’una gran part del professorat, que no pot investigar ni pagar el lloguer a final de mes. ¿Podem atraure personal de fora? Ha, ha. Amb els sous que tenim? Ha de ser absoluta vocació. El que hi ha són investigadors joves que per vocació pròpia volen investigar a Catalunya, i per a això les càtedres Icrea són una excel·lent idea. Això la llei no ho prohibirà, al contrari: les càtedres Icrea no estaven cobertes per la legislació espanyola, i la figura que utilitzaven eren els professors associats. Ara hem creat la figura de professor distingit.

Sobre els contractes temporals, la llei actual marca un 40% com a màxim, i ja no es compleix. Ara la LOSU preveu abaixar-ho fins al 20%. Què passarà amb les universitats que no ho compleixin? En lloc d’eliminar els falsos associats, ¿no s’està eliminant la possibilitat de ser associat?

— Hem posat un límit del 20% de temporalitat, com demanaven els sindicats i els partits d’esquerra, i no ho canviarem. El que sí que farem és veure com ho espaiem en el temps i com augmentem el finançament perquè sigui realista. Quan diem que s’ha de rebaixar la temporalitat, no és tan impossible, però s’han de diferenciar conceptes. Per exemple, els falsos associats no són associats. Els associats, que tenen una feina principal fora de la universitat i donen la seva experiència professional als alumnes, són fonamentals i la llei els manté. La qüestió és com erradicar els falsos associats, que depenen dels 400 o 500 euros al mes, i per això es limitaran les hores a 180: hem de posar-hi un límit, perquè si no una altra vegada les universitats s’acostumaran a funcionar amb gent que, per definició, és temporal.

¿Tem que augmentant el nombre de funcionaris augmenti també l’endogàmia a les universitats?

— No. La selecció de les places de carrera ara la fa una comissió, però qui conegui el sector sabrà que sovint es diu: “Traurem la teva plaça”. I aquesta plaça és per a mi, que he estat molt de temps treballant-hi, i a qualsevol altre que la vulgui, encara que tingui més mèrits, li diran que no, perquè la comissió ja sap que és per a aquella persona. Això a partir d’ara serà impossible, i és una petita revolució, perquè a les comissions de mèrits la universitat sempre estarà en minoria. La majoria la tindran membres triats per sorteig d’un registre de noms nacionals i internacionals. 

Com serà, aquest registre?

— Això es desplegarà en un reglament. Una llei orgànica no pot entrar en aquests detalls.

Però sí que s’hauria pogut prohibir a les universitats que contractin els seus propis doctors per evitar l’enxufisme. Per què no s’ha fet?

— Perquè seria com menjar carn humana. Això ho deixo per al pròxim ministre. El que estem fent ja ha aixecat polseguera, perquè les universitats perden el control de les places per als seus amics. Ara bé, jo també ho faria com fan les grans universitats dels EUA: si tu has fet el doctorat allà, has de marxar uns anys a l’exili i tornar a casa. 

Hi ha qui rebat que obrir una plaça per a algú en concret no és endogàmia, sinó estabilització.

— Estabilitzar sí, però mai sense l’avaluació de mèrits. 

Hi ha hagut gaires trampes?

M’ho diu tothom, això: “Tot seguirà igual, seguiran fent trampes facis el que facis”. Doncs llavors deixem de legislar, i que la democràcia no existeixi perquè sempre hi haurà corruptes. El ministeri de Treball és bo i seriós, i no es casa amb ningú. Amb aquest ministeri no s’hi juga. Mentre hi hagi aquest govern, s’aplicarà la legislació laboral contra la precarietat a tot arreu, des dels riders fins a la universitat. 

Per què ha caigut de l’avantprojecte de llei la possibilitat d’anar a fitxar un rector de fora?

— Hi ha coses que per a mi eren innovadores i han anat caient. Aquesta no és la llei que jo faria al meu despatx, però jo legislo per a un país. De fet, per a més d’un, perquè Catalunya també és un país. Jo volia donar l’opció del model de governança i d’elecció de rector, com tenen la majoria dels països europeus, amb un comitè extern que els tria, però no va poder ser. Tots els actors socials importants em van dir que s’ha de fer per sufragi universal, que és un principi bàsic de tota la tradició universitària, sobretot la progressista, i que no es pot tocar, així de clar. Em van convèncer que aquest país és el que és. 

Els estudiants justament es queixen del seu pes en aquests sufragis, que veuen insuficient.

— Que es redueixi el pes dels estudiants és fals. La LOU [llei vigent] no diu res de percentatges de representació estudiantil, i nosaltres la posem al mínim del 25% del claustre. Els estudiants em diuen que volen el 30%. Doncs que convencin les universitats. He parlat amb ells i entenc la seva posició. Em diuen que ells han de reivindicar; doncs jo he de governar, i mai hi ha hagut una representació estudiantil tan alta com a la LOSU. En contra del que es diu, aquesta llei dona una enorme autonomia a les universitats, però moltes persones no se l’han llegit o tenen altres intencions polítiques que no són realment defensar l’autonomia, sinó veure com maximitzar les seves posicions. 

Té els suports per aprovar la llei?

— No estic convençut que els partits catalans votin a favor de la llei. Estic disposat a fer els ajustos que calgui. Hauria pogut forçar l’aprovació de la llei, però no vull una relació de força, vull consens. 

En què està disposat a cedir?

— Estem parlant molt del paper de les agències d’avaluació per veure com compaginar l’estatal i les autonòmiques, però sempre pensant que no podem fer una legislació només per a Catalunya.

¿Els rectors catalans no li diuen: “Miri els rànquings, que estem a dalt de tot!”?

— Sí, i és cert, però als rànquings cap universitat catalana, ni molt menys espanyola, està entre les 100 primeres del món. És veritat que les universitats catalanes són les que més han progressat, fins i tot en condicions de carestia en investigació, però no penso que la investigació sigui l’únic criteri de qualitat.

A Catalunya ha rebut crítiques la supressió dels graus de tres anys.

— S’ha magnificat el problema. He suprimit aquests títols perquè és una vella reivindicació del moviment estudiantil i del professorat contra el pla de Bolonya, que s'oposaven al 3+2. Ja he dit als rectors que el dia que els màsters siguin igual de cars com els graus en tornarem a parlar. 

Volem preguntar-li pel pes minvant del català a les aules. Els rectors van acordar fer un 80% de classes en català a les universitats. ¿Comparteix el diagnòstic i la solució?

— La immersió lingüística ha funcionat bé a tots els nivells, però per raons polítiques i ideològiques s’ha polititzat fins a l’extrem una cosa que s’estava resolent de manera natural a la societat catalana. Vigilem amb fixar massa les quotes perquè poden dificultar la solució social del problema. Ara bé, les decisions dels tribunals s’han d’assumir. 

Pel mateix argument, ¿té sentit el que passa a les escoles?

— El model d’immersió a les escoles ha funcionat sense tensions. El problema és quan passa a ser una trinxera político-ideològica.

Què és el que més l’ha sorprès i decebut des que és ministre?

— El nivell de violència verbal, agressivitat i no col·laboració de la dreta al Congrés. 

Repetirà com a ministre?

— Segur que no. He fet un gran esforç personal, he perdut la meva llibertat. Però em va semblar que després de tota una vida criticant la universitat espanyola em donaven l’oportunitat de canviar alguna cosa. I crec que alguna cosa hem fet.

stats