“Si les esquerres no aborden l’assumpte de la immigració, no recuperaran majories”

Per què l’esquerra és incapaç de combatre els valors conservadors, que han esdevingut hegemònics?

Si un llig tres textos recents, un de Matthew Goodwin i Roger Eatwell que s’anomena Nacionalpopulisme, un d’Ivan Krastev que té el títol d’ Europa després d’Europa i un de Francis Fukuyama que es diu Identidad, i n’obté una mirada conjunta, s’adona que les esquerres optaren per una mirada globalista i els ciutadans segueixen pensant en escala estatal o regional. És a dir, hi ha motius de fons que expliquen el malestar de la societat europea i que tenen a veure amb elements socioeconòmics i amb com la globalització ha castigat i fracturat molt les societats; però, a més, les esquerres han desatès àmbits que remeten al terreny d’allò simbòlic, com la identitat i la pertinença a un espai cultural. Seré més clar. És impossible continuar pensant que es pot construir una identitat europea. El sentiment de pertinença a la Unió Europea ha de construir-se sobre altres pilars, molt més pragmàtics. El pilar social és un d’ells, per no dir el més important. I en segon lloc, les esquerres han infravalorat les identitats culturals, i és ací on entra l’assumpte de la immigració, un assumpte incòmode per a les esquerres, però que l’han d’abordar. Si no ho fan, no recuperaran majories. Europa necessita 50 milions d’immigrants nous d’ací a meitat del segle, i Espanya entre 4 i 6, si volem mantenir l’essencial del nostre model socioeconòmic. Això és així, això és el que diu la raó, però les emocions van per un altre camí, i el treball de les esquerres és contrarestar l’argument simple i falsari del nacionalpopulisme. Jo ja sé que en el món actual, les raons i les emocions estan quasi al 50%. I que no és un objectiu fàcil, perquè les nostres societats han desenvolupat conflictes intraclassistes que han sumat als interclassistes. Ara el meu adversari no és sols el de dalt, sinó també el del meu costat. I la classe mitjana diu que el seu adversari és el de dalt i el de baix.

Però el sistema econòmic, que és qui a la fi ordena la societat i dona forces a uns i altres per imposar els seus relats, ¿facilitarà que es donin aquests canvis?

Jo no arribe a vore un escenari postcapitalista, però en canvi sí crec que és possible treballar en un escenari postneoliberal, perquè la utopia neoliberal està deixant massa cadàvers en el camí de la història en forma de fractures socials, de noves precarietats, de vides supèrflues, i ho està fent tant en els països desenvolupats com en els de capitalisme pobre. Mirem l’Amèrica Llatina, el Líban, l’Iraq... Hi ha esclafits que són conseqüència de l’aplicació sistemàtica d’una agenda neoliberal. Crec en la transició d’un model productiu basat en l’explotació del capital natural a un de molt més ecològic i amb un gran pilar social, i crec que hi ha suficient aigua en la piscina per a un relat alternatiu al pensament neoliberal. Crec que el major dissolvent del capitalisme, a part del propi capitalisme, és l’ecologia. Que és junt al feminisme, l’altre gran moviment polític del segle XXI.

Per realitzar aquests canvis calen actors, els principals fins ara han estat els partits polítics, però han perdut capacitat de connectar amb la ciutadania. Per què?

Els partits, sobretot els de les esquerres, i açò ja ho deia jo en els anys 90, han d’evolucionar, per una banda, cap a estructures d’aparells xicotetes i, per l’altra, cap a fórmules més obertes, poroses i horitzontals. Cap a fórmules de canalització de sectors ciutadans extensos sense un compromís de militància estricte amb carnet. Un exemple podrien ser els moviments tipus En Comú.

I per què a Espanya el PSOE torna a créixer?

Espanya i Portugal sempre han sigut un poc contracíclics, i he de dir que si els socialistes espanyols o portuguesos creuen que açò és el ressorgir d’alguna cosa, en el meu judici s’estaran equivocant. La tendència general dels partits socialdemòcrates tradicionals en l’Europa Occidental és la que és. La falta d’adaptació als canvis socials que s’estan produint, les fractures socials, la nova segmentació social, el nou proletariat de serveis, el nou precariat, tot açò requereix un aggiornamento [actualització]. Els partits socialistes poden ser condició necessària, però ja no condició suficient. Si en aquesta dècada les esquerres volen elaborar una alternativa amb vocació de convertir-se en hegemònica hauran de repensar fórmules o espais d’encontre. L’única experiència interessant, i per ara duradora que va en eixa direcció, és el govern valencià. Tenim un partit lila [Podem], un en clau més de país [Compromís] i un socialista tradicional [PSPV]. I la seva suma dona per governar un país de 5 milions de persones. I encara es podria enriquir més si cresqués l’esfera verda.

¿Governs plurals per contrarestar els grans poders globals?

El poder dels GAFA (Google, Amazon, Facebook, Apple) m’inquieta molt perquè tenen capacitat per fer xantatge i condicionar la vida dels estats. Em preocupa molt que estes dinàmiques es vagen reproduint en l’escala estatal, regional i local. Però jo espere vore encara una espècie de contrarevolució que naixca de baix, que vagen aflorant innovacions locals de noves formes de consum energètic, alimentari, de comerç, de sistemes financers... Per això crec que el gran moviment disruptiu que acabarà amb el capitalisme tal com el coneixem és el moviment ecologista, crec que pot ser el vaixell trencagels del capitalisme.