Ethan Wagner i Thea Westreich Wagner: “El mercat de l’art depèn molt de les finances, i el col·leccionisme, del desig”

El matrimoni d’exconsultors artístics i col·leccionistes format per Ethan Wagner i Thea Westreich Wagner va ser fa pocs dies a Barcelona per oferir una conferència al CaixaForum convidats per la Fundación Arte y Mecenazgo de La Caixa, ja que l’any passat van donar 850 obres al Whitney Museum of American Art i al Centre Georges Pompidou. Així mateix, estan donant la seva biblioteca al Museu d’Art de Brooklyn. I, a més, ja han publicat una vintena de llibres d’artista i en tenen vuit més en cartera. Podrien vantar-se’n, però no és el seu estil: “Anem a les inauguracions, però marxem abans que serveixin el sopar”, diu Ethan Wagner.

Com van decidir els museus als quals farien aquesta gran donació?

Ethan Wagner: Vam arribar a la conclusió que hi havia molt bon art i molts artistes importants a la nostra col·lecció. No només per nosaltres mateixos, sinó perquè semblava que hi havia una visió compartida a la comunitat artística que teníem una col·lecció important: gairebé cada setmana prestàvem obres. El nostre objectiu principal era triar una o més institucions que necessitessin les nostres obres.

Thea Westreich Wagner: Amb el Centre Georges Pompidou vam treballar-hi per recomanació del Whitney. Per a nosaltres era important que les nostres obres cobrissin llacunes d’aquestes col·leccions.

Conviuen amb l’art que col·leccionen. Fins i tot tenen peces a l’habitació. No és massa intens?

T.W.W.: El més divertit va ser quan vam veure l’exposició a les sales del Whitney i vam exclamar: “Això és la nostra habitació!” No puc deixar de col·leccionar, i conviure amb les obres és una joia.

Van començar a col·leccionar per separat, abans de conèixer-se. Com van posar les seves col·leccions en comú?

E.W.: Abans de coneixe’ns, la Thea ja s’havia establert en el món de l’art. Així que el seu interès previ va ser fonamental, no només el meu, va haver-hi una superposició. Ens vam enamorar l’un de l’altre i vam sentir un gran respecte l’un per l’altre. I el respecte produeix una mena de pensament en què dues ments es fusionen i es crea una sola ment més gran. Quan jo li demano que miri una obra per la qual sembla que no estigui gaire interessada, ho fa. I quan ella m’ho demana a mi, no ho passo per alt, sé que és molt probable que valgui la pena. I gairebé sempre estem d’acord.

L’any passat Nova York es va tornar a imposar i la Xina va quedar en la segona posició. Com veuen la situació del mercat?

T.W.W.: És com una mena de muntanya russa. Òbviament, el mercat de l’art depèn molt del mercat financer. Hi ha comunitats que tendeixen a ser més actives, com els col·leccionistes belgues. Però pots anar a qualsevol ciutat i trobaràs algú que sent passió per l’art. El mercat de l’art depèn molt de les finances, i el col·leccionisme, en canvi, del desig, la passió i la curiositat intel·lectual.

E.W.: Crec que una bona manera de veure-ho és que no hi ha només un gran món, sinó que aquest gran món té a dins altres mons. Nosaltres ocupem una d’aquestes comunitats.

¿Hi ha alguns artistes que hagin suposat un punt d’inflexió en la seva col·lecció?

E.W.: Els artistes es converteixen en punts d’inflexió a nivell individual, perquè de tant en tant t’interesses en un que t’obre una nova branca de pensament. A mitjans dels 90 ens vam interessar per artistes de Londres, Keith Tyson, Simon Starling i Ryan Gander, que en aquell moment ens va orientar cap a una direcció més conceptual.

T.W.W.: Un artista que em va ensenyar molt a mirar l’art i com pensar l’art a mitjans dels 80 va ser Christopher Wool. S’ha convertit en un artista molt important, però aleshores tot just estava començant. Acostumàvem a passar molt temps junts anant a museus i a exposicions en galeries i el seu coneixement sobre la pràctica de la pintura, tant històrica com contemporània, realment va llançar el meu pensament. I més endavant, un artista que va ampliar el que el Christopher i l’Ethan em van ensenyar va ser Jenny Thompson.

L’obra de Christopher Wool ha experimentat un creixement exponencial en els últims anys. ¿Fins on poden seguir artistes al costat dels quals han crescut com a col·leccionistes?

E.W.: La Thea i jo no pensem en el mercat. El que sempre ens ha semblat estimulant han sigut expressions artístiques noves i d’artistes més joves, la major part de les vegades abans que tinguessin un suport considerable del mercat. Sabem on tenim els límits econòmics i quan l’art assoleix un preu que no ens podem permetre, és un problema. Quan creiem en un artista i li comprem obra al llarg del temps, el moment més trist és quan els preus arriben a un nivell en què tenim dues opcions: o li comprem una obra a aquest, o tres, quatre o cinc a un artista més jove. Aleshores ens mirem als ulls amb tristesa i ens diem que hem acabat amb aquest artista i que hem de començar a posar l’atenció en un altre.

T.W.W.: És trist quan el preu de les obres d’un artista en qui creiem queda fora de les nostres possibilitats, però la gran majoria d’artistes en qui creiem tendeixen a seguir fent obres molt contundents.