Ferran Sáez Mateu: "Si no volem fàbriques, ens toca fer de palanganers del turisme"

Ferran Sáez Mateu (la Granja d'Escarp, 1964) acaba de publicar el seu primer llibre de ficció: Les ombres errants (La Magrana). Doctor en filosofia, professor de la Universitat Ramon Llull i director del Centre d'Estudis Contemporanis, ha publicat nombrosos assaigs de pensament polític, dos poemaris i els relats Vides improbables . Col·laborador de l'ARA, quan no escriu ni dóna classes, li agrada tocar la viola de gamba. Curiós i irònic, no es mossega mai la llengua quan es tracta d'opinar.

Per què un llibre de ficció sobre la Transició?

El 1975 tenia 11 anys, per tant, era un nen i no vaig tenir temps de matar Franco, com van fer els progres: jo estava fent la comunió. I tenia ganes de retrobar sensacions i vivències de la infància més que no pas arguments. I això només ho podia fer a través d'un artefacte narratiu.

És ficció però els personatges són molt reals...

És totalment ficció fins al punt que al principi vaig repassar molts diaris d'hemeroteca, però com que tenia la mania de no fer una novel·la històrica, totes aquelles dades les vaig deixar de banda i me'n vaig inventar unes altres.

Té molta ironia i retrata molt bé la Transició. La ficció dóna més llibertat?

És molt generacional. Hi ha una generació prèvia a la meva, que són els progres, que han fet heroisme on en realitat no n'hi havia. I per això no han explorat mai aquest territori. El seu mèrit havia estat matar Franco i resulta que Franco va morir tranquil·lament al seu llit. Els resulta incòmode indagar en aquest període de la història, perquè fer-ho desmunta el seu prestigi. També m'interessava recordar coses com que l 'Abc tenia una secció d'ovnis. Això et parla d'una època molt irracional, tan irracional com van ser els anys 30. Quan es parla dels grans canvis socials dels anys setanta, s'oblida que Puerto Hurraco existeix i que la gent portava boina. Aquests suposats grans canvis socials en realitat van ser que es van veure estrangeres amb biquini a la Barceloneta i les catalanes també se'n van posar. Des de la meva generació es veu tot de manera més prosaica i més antiheroica que l'anterior.

Ningú ha explicat bé la Transició?

S'ha explicat bé i s'ha historiat, però s'ha historiat sent jutge i part, i això no s'ha de fer mai. Mirant el que s'estava publicant en aquella època o el que es veia a la televisió, qualsevol semblança amb determinades realitats heroiques és grotesca. La gent no llegia Marx, mirava Heidi . En aquella època el moment de televisió amb més èxit d'audiència va ser quan va aparèixer l'Uri Geller doblegant forquilles, una capacitat que s'atribuïa a un xip que li van posar els marcians. Quan grates una mica no trobes una societat preocupada per qüestions molt transcendentals. Era un món que es moria i no se sabia què passaria l'endemà. No es veia la llum com s'ha intentat transmetre.

Quina lectura fa del moment actual que viu el país?

Per entendre el que passa ara hem de retrocedir dos anys i mig: el 10 de juliol del 2010, quan la gent va sortir al carrer a dir no . L'11 de setembre del 2012 la gent va sortir al carrer a dir sí. Aquesta és la diferència. El que em va emocionar de la Diada és l'expressió de la gent. La gent hi anava somrient. Això no ho havia vist mai. No hi havia emprenyament. Veure iaies, nens... i fins i tot gossets. El que estem vivint ara és un sí , una afirmació positiva. Nosaltres volem, no som tan tontos, i som creatius. Per què ens hem d'acontentar amb una situació que no ens agrada?

Les expectatives són reals?

Sí, perquè en aquesta manifestació la gent llençava les coses a la paperera. I les papereres estaven absolutament plenes. Quan en una manifestació la gent es pren la molèstia de tirar una cosa a la paperera és que això va endavant, perquè és una cosa constructiva. Hi ha una voluntat de ser una altra cosa, d'anar endavant, i això no hi ha qui ho pari, perquè la que surt al carrer és la classe mitjana.

Ni tan sols ho pot aturar l'Estat?

L'estat espanyol pot parar moltes coses però no la realitat. Que vinguin els tancs que vulguin. No hi ha hagut cap procés afirmatiu com aquest que l'hagi aturat ningú.

Vostè sempre ha estat força crític amb projectes com el 22@...

Jo crec que hi ha dues coses connectades: la desindustrialització i el monoconreu del turisme. No volem fàbriques al Poble Nou, doncs ens toca fer de palanganers dels turistes. D'alguna manera ens hem de guanyar la vida. O simular a base del 22@ o dedicar-nos al turisme. I probablement de l'únic que es tracta és de modular aquest turisme, perquè també sigui beneficiós per a la gent que hi vivim. El nostre destí és Gaudí.

Barcelona pateix un procés de disneyficació ?

Totalment, però hi ha altres ciutats que han sobreviscut a això, com Venècia. No és l'ideal, però és la nostra realitat. Hi hauria d'haver un equilibri entre la ciutat productiva, la que fa coses, i la ciutat que es mostra.