“Els gossos pigall també tenen dies dolents”

BarcelonaL’anècdota ho resumeix força bé. La Lucy, una gossa retriever del Labrador, tenia només 17 mesos quan Anaïs Garcia va anar a buscar-la a Rochester (EUA) perquè li fes de guia. En una de les primeres passejades per conèixer-se i començar una relació que ja fa vuit anys i mig que dura, oblidant totes les seves obligacions, la gossa va arrencar a córrer darrere d’un esquirol, fins al punt que va aixecar-se sobre dues potes al tronc d’un arbre.

“Estava com una cabra”, anava molt ràpid i quan veia un altre gos s’hi tirava a sobre per jugar-hi, diu gràficament l’Anaïs, com a exemple de les dificultats que va tenir durant les primeres setmanes de convivència. No és un cas aïllat, i és que l’ensinistrament d’un gos pigall triga dos anys i passa per diferents fases, des que són cadells fins que aprenen a superar obstacles o a agafar el transport públic. Una part fonamental, però, comença quan l’animal coneix el seu futur propietari. Aquest procés pot prologar-se un mes, després d’estudiar les necessitats i aptituds de tots dos per assegurar la seva compatibilitat, i es fa sota la supervisió dels experts, atents a corregir qualsevol defecte i a fer que la comunicació sigui la millor possible. Perquè, efectivament, als gossos cal ensenyar-los què han de fer, premiant-los quan adquireixen els comportaments correctes i corregint els defectes que puguin presentar.

L’arnès com a clau

La clau està en el moment que els col·loquen l’arnès. És llavors quan el gos sap que comença la seva jornada laboral i, per tant, ha d’estar atent a les indicacions del seu amo. Sempre poden patir distraccions o cometre errades. “També tenen dies dolents i es lleven sense ganes de treballar”, diu l’Anaïs. Ella sap que la constància i l’entrenament són bàsics per assolir els èxits, perquè com a atleta paralímpica va ser medalla d’or nedant els 100 metres a Sydney i a Atenes. La mateixa constància l’ha hagut de tenir amb la Lucy, a qui pujar a un tren de Rodalies, per exemple, li ha costat més perquè no en sabia.

Ensinistrar un gos pigall costa uns 31.000 euros, una quantitat que els cecs de l’Estat no han de pagar perquè l’assumeix l’ONCE a través de la seva fundació del gos pigall. Ho explica Xavier Grau, delegat territorial de l’organització a Catalunya, durant la inauguració d’una exposició al Zoo de Barcelona sobre els 25 anys de feina de l’entitat. En aquest temps han facilitat uns 2.500 gossos a persones cegues, i actualment hi ha uns 200 animals en actiu només a Catalunya.

Ara bé, el centre que té l’ONCE a Boadilla del Monte (Madrid) només pot formar un centenar d’animals a l’any, i per això hi ha firmat un conveni amb el centre de Rochester, d’on va venir la Lucy. La llista d’espera és llarga i es pot prolongar dos anys. Els animals “no cauen del cel”, diu Grau, agraït que hi hagi gent que participa als sortejos de l’entitat, perquè així fan possible el seu vessant més social.

Protegits per llei

Els gossos pigall es fan estimar, són educats i des del 2009 una llei del Parlament els permet entrar a pràcticament tots els establiments públics. Tot i així, els seus propietaris també han de fer front a situacions “desagradables”, com que no els deixin entrar en un taxi o un restaurant. “Normalment parlant se soluciona, però alguna vegada he hagut de trucar als Mossos”, explica l’Anaïs. També de vegades han de recordar a algun vianant que no els han de tocar, perquè es despisten, i per això se’ls pot veure -sobretot als més joves- amb el missatge “No em toquis. Estic treballant”.

La Lucy és gran i ja té a prop la jubilació. Tot i que l’ONCE se’n faria càrrec, l’Anaïs prefereix quedar-se-la com a animal de companyia. Això sí, haurà de buscar un nou company guia, i sap que al principi no serà fàcil. A força d’anys juntes, la gossa ha après a quina parada del metro ha de baixar en un dia rutinari. Sense que l’Anaïs l’hi hagi de xiuxiuejar.