Gràcia i les Corts, els destins de les colònies d’estiu fa 125 anys

BarcelonaAl juliol i l’agost les aules tanquen i els pupitres queden deserts. Però a l’estiu l’aprenentatge dels infants no descansa. L’educació en el lleure és un fenomen molt arrelat a Catalunya i les colònies de vacances són una de les opcions més escollides per les famílies de cara als mesos sense escola. La tradició ve de lluny: les primeres colònies van néixer l’estiu del 1893, quan la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País va portar 671 infants dels barris industrials de la ciutat a zones de la perifèria com les Corts i Gràcia, llavors enclavades en un entorn quasi rural. Avui, 125 anys després, l’estiu és, per a molts, sinònim de colònies. Segons dades de la direcció general de Joventut de la Generalitat, l’estiu passat gairebé 415.000 infants van participar en colònies, acampades, rutes o camps de treball; és a dir, tres de cada deu joves catalans d’entre 4 i 18 anys.

“L’educació en el lleure fomenta que els infants es facin com a persones, amb un compromís amb el bé dels altres i la participació en la societat”, apunta el director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol. Aquesta entitat va organitzar ahir a la tarda un acte per commemorar els 125 anys de les colònies de vacances a Catalunya, amb la intervenció de testimonis que van personificar l’evolució d’aquest fenomen. “Els primers anys se sortia de les ciutats a fer salut, però avui les colònies pensen més en l’educació integral de la persona”, explica Pujol.

Després del parèntesi de la Guerra Civil i la postguerra, moltes parròquies van començar a acollir campaments d’estiu, amb els catequistes com a monitors a voluntat i sense gaires mitjans. “Els nens dormien en màrfegues de palla, dinaven en taules al carrer i es rentaven al riu”, relata Pere Güell, promotor de la primera casa de colònies de Catalunya, a Pontons, a l’Alt Penedès .

“Anàvem al prat a cantar, xerràvem, fèiem ganxet i gaudíem que feia por”, recorda Francesca Pasqual. Als seus 82 anys, parla amb nostàlgia de les seves primeres colònies l’any 1949 al nucli de Vallcarca, al Garraf: “En tornar a casa, després de 8 dies envoltada d’amigues, trobava molt a faltar el caliu del grup”, explica. Anys més tard, la Francesca va tornar a viure les colònies com a monitora, durant sis estius més.

Generació rere generació, les colònies han esdevingut “un espai de transmissió de valors”, destaca Josep Oriol Pujol. El seu punt fort respecte a l’escola, argumenta, és “la proximitat generacional entre l’educador i el nen, una relació més estreta, sense avaluació al final”. “L’escola és una cosa molt més freda”, coincideix Pere Güell.

Avui el repte més gran per a l’educació en el lleure és la universalització en l’accés. “No s’ha de veure com un luxe, sinó com una clau de cara al creixement personal”, defensa Pujol.