Immigrants espanyoles i llatines: "No ens han passat coses tan diferents"

Cornellà de LlobregatAl final, totes les dones es reconeixen en les històries de les altres. “Som tan iguals, no ens han passat coses tan diferents!”, repeteixen. Són una vintena i tenen en comú que van haver de deixar la seva terra per emigrar a Catalunya i s’han instal·lat a Can Padró, un barri de Cornellà de Llobregat acostumat a acollir migrants. Com els que van arribar-hi als 60 procedents d’Extremadura o Andalusia i els que, a partir d’aquest nou segle, procedeixen de l’Amèrica Llatina. Avui aquest grup heterogeni –per procedència i també per generació– s’ha trobat en una sala de l’associació de veïns en una activitat que organitza Càritas per promocionar, precisament, la coneixença i la interacció entre veïnes que segurament si no fos per espais com aquest no coincidirien.

En aquesta conversa informal descobreixen que la immigració té més punts en comú del que podien sospitar abans d’entrar a la sala. Infrahabitatge o relloguer? Totes tenen una història per explicar actual o de fa dècades, quan eren unes nenes. “Jo no veig tanta diferència entre totes dues migracions”, explica Bàrbara Isla, de família catalana “de tota la vida”, testimoni dels canvis que parla amb coneixement de causa. “A la Ciutat Satèl·lit [el nom franquista per l’actual Sant Ildefons] hi vivien 30 persones en un pis de dues habitacions”, afirma.

Una d’aquestes noves migrants és Mayra Andrade, que “per un dia” no va poder regularitzar la seva situació i ara està esperant un contracte laboral que li permeti tornar a optar a la residència. Aquesta, la dels papers, és la gran diferència amb l’onada migratòria espanyola: les traves per poder regularitzar la residència si no es té una oferta de feina o un habitatge digne. “Quin empresari espera que es facin els tràmits si tot va tan lent”, es lamenten les dones llatines. De seguida, però, hi ha qui rememora que els que van arribar d’Espanya tenien la nacionalitat, però també “s’amagaven de la policia quan arribaven a l’Estació de França perquè no els tornessin al poble un altre cop”.

Endolcir les dificultats

Amb els anys, el viatge migratori s’endolceix. Hi influeix que entre les espanyoles la majoria van arribar de nenes o de molt jovenetes seguint un marit acabat d’estrenar. Malgrat els anys, gairebé totes mantenen el cor dividit, mig catalanes mig andaluses/extremenyes. Menys una extremenya que s'aixeca i diu que la terra que la va veure néixer "són els rècords d'infància", però que per identificar-se tria "ser catalana i prou". “Allà ens moríem de fam i aquí hem fet la nostra vida”, exclama.

En canvi, les joves llatines sí que van decidir buscar un futur a Europa. Expliquen que han vingut “per estudiar”, com Andrade, però també per fugir de la violència i la inseguretat de no poder anar tranquil·les pel carrer o pel centre comercial. La Laura, colombiana de 27 anys, acarona el seu fill de set mesos nascut ja a Catalunya mentre admet que li és dur tot el dol migratori, perquè amb la seva parella va renunciar a una vida còmoda, amb bona feina i salari, “per raons polítiques”, i a Cornellà s’han topat amb més problemes del que esperava. El millor? “La poca criminalitat i les llars d’infants, que permeten a les dones treballar”, diu. La reflexió sorprèn Antonia Bolance, que ha assumit que Catalunya té un alt índex d’inseguretat, quan no és així en comparació amb l’entorn. “Mare de Déu, i jo soc la que camino acollonida pels carrers del barri!”.

Per a la psicòloga de Càritas Adriana Robles és positiu que els dos col·lectius expressin allò que les separa “però no des de la por” de la diferència sinó des de la “vulnerabilitat compartida”. Deixar casa, feina, amistats i família no és fàcil per a ningú. Sense papers, les dones llatines no poden tornar al seu país per visitar els pares perquè les aturarien a la duana de l’aeroport. La distància física també es va fer notar entre les espanyoles, quan hi havia tan pocs telèfons que les famílies s’escrivien cartes que trigaven dies a arribar i ja, molt de tant en tant, feien una conferència telefònica als vells locutoris de l’època. Ara la comunicació és immediata i barata pel mòbil, per WhatsApp.

I si hi ha un aspecte que les uneix és l’enyorança pel menjar d’origen. La colombiana Laura explica com li està costant fer els àpats amb aigua perquè al seu país és més habitual acompanyar el menjar amb sucs naturals de fruita. Entre les espanyoles se’ls fa la boca aigua rememorant els cocidos i gaspatxos que, per a elles, són “la casa de l’àvia”. Però a la cuina la fusió amb la cuina catalana ja és un fet. Les llatines expliquen com han entrat a través dels fills petits en el pa amb tomàquet, una combinació estranya.

“Que aquestes noies joves llatines no se sentin diferents pel que elles passen; també ho vam passar els que vam arribar fa 50 anys i aquí estem”, conclou Bolance.