Més de 30.000 menors viuen sense papers a Catalunya

BarcelonaEstrena l’adolescència i l’Amina S. somia poder entrar a l’acadèmia i guanyar una plaça als Mossos d’Esquadra o a la Policia Local. Abans, però, haurà d’aconseguir “els papers” i fins i tot adquirir la nacionalitat espanyola. De moment amb 17 anys, després de quatre a Catalunya, està a l'espera que es resolgui el seu expedient, un cop el seu pare s'ha regularitzat i pot iniciar els tràmits de l'anomenat arrelament familiar dels dos fills, mentre que la mare ha de seguir un altre procediment per separat. “No tenir papers et fa sentir diferent, perquè sents tants cops que hi ha una invasió d'il·legals!”, afirma aquesta jove que només pensa “en el futur” i que no ha pogut tornar mai més al seu país d’origen, ni tan sols quan es va morir una àvia. “No hauríem pogut tornar”, apunta.

D’aquesta situació d’inestabilitat i vulnerabilitat també en sap Roxanna Redon, que va aterrar a Catalunya quan tenia 14 anys, seguint la seva mare des de Colòmbia. Ella va poder regularitzar la seva situació administrativa per arrelament familiar. En aquests casos, la llei demana que els progenitors demostrin que almenys fa dos anys que resideixen a l'Estat, tenen mitjans econòmics per mantenir els fills i un habitatge digne per viure-hi. Durant sis anys va ser una nena sense papers i recorda aquell període com “anys difícils” perquè, “indocumentada” com estava a ulls de la policia, limitava les sortides per "por" a què per qualsevol motiu l’aturessin. A casa, la mare li va exposar què suposava no tenir la documentació, així que ella en va ser conscient des del primer dia dels "riscos" que corria.

Malgrat que totes les criatures tenen una protecció especial pel sol fet de ser-ho, el cert és hi ha milers de menors que creixen en situació irregular, fins i tot havent nascut en territori espanyol. Per tant, tenen els seus drets fonamentals limitats, assenyala Ona Lorda, responsable de polítiques d’infància de l’ONG Save the Children. Aquesta entitat va elaborar un informe amb la Fundació porCausa en què radiografiava la situació d’aquests infants, i l’advocada afirma que aquest grup pateix un triple impacte: per ser menors d’edat, per ser migrants i per estar en situació administrativa irregular.

Una de cada cinc criatures

Quantes criatures sense papers hi ha? No n'hi ha una xifra oficial, tan sols estimacions. A l’informe de les ONGs del 2021 s’apuntava a 34.000 menors d’edat a Catalunya, una quarta part dels 147.000 de tot l’Estat. Aquesta xifra suposa una cinquena part dels extracomunitaris d'aquest grup d'edat. Preguntat sobre la qüestió, el departament d’Educació no disposa d’aquestes dades perquè afirma que tot l’alumnat té el mateix tracte. De fet, professors consultats confirmen que no se’ls trasllada aquesta informació i que sovint se n’assabenten per un comentari de la família o perquè de sobte l’alumne no pot fer una activitat. L’única dada que aporta el departament de Drets Socials i Inclusió és de 29.000 menors de 15 anys, sempre a partir del cens. Ara bé, i tot i que no es compten, els menors existeixen i formen part de la societat. El problema és que si no es quantifica una situació es fa difícil visibilitzar-ne els efectes.

La sort d’aquestes criatures va lligada a la dels progenitors, perquè la situació administrativa dels menors d’edat provinents de països extracomunitaris és la mateixa de la dels seus pares: si ells no tenen permís de residència, els fills tampoc no la tindran. Aquesta situació es repeteix fins i tot per als nascuts a l'estat espanyol de pares en situació irregular perquè els fills hereten la nacionalitat i la situació administrativa (el permís de residència). A diferència dels Estats Units, regeix el dret per sang (ius sanguinis) i no el dret per territori (ius solis), il·lustra l’advocada de la cooperativa IACTA Francisca Pérez.

Drets vinculats al padró

La gran majoria d’aquests menors en situació irregular tenen accés a una plaça a l'educació obligatòria i als serveis de salut. Ara bé, segons Lorda, el fet que aquests són drets vinculats al padró municipal provoca que es produeixin “arbitrarietats” que poden excloure la criatura d’aquests drets pel simple fet que no poden optar a beques o no poden fer pràctiques un cop arriben a estudis mitjans o superiors.

Això li va passar a Redon, que d’un dia per l’altre va haver d'abandonar unes pràctiques d'un grau de formació professional arran de l'entrada en vigor de l'Estatut del Becari, que obliga les empreses a cotitzar pels estudiants en pràctiques. “Com que no tenia un NIE no em podien donar d’alta a la Seguretat Social”, explica i, no va poder reprendre les pràctiques fins un any després, un cop ja va poder regularitzar la situació per arrelament familiar quan ja tenia 18 anys (tot i que l'expedient va arrencar quan era menor). Llavors només va tenir permís de residència i no ha estat fins fa pocs mesos quan ha sumat el de treball gràcies a un precontracte que li va fer l'entitat Suara dins d'un programa Llença't d'Intermèdia, de formació i integració laboral adreçat a joves vulnerables.

La Sofia va arribar amb la mare fa quatre anys a Catalunya, on ja vivia el pare en situació irregular des de feia dos anys. En aquest temps, cap dels dos progenitors han pogut aconseguir una oferta laboral per endegar els tràmits del permís de residència, així que han de sobreviure en el mercat laboral informal. Tampoc no poden llogar un habitatge i s’hi estan de rellogats en una habitació després d’haver ocupat un temps un pis. “Et planteges tornar a Colòmbia, perquè tot i que hi ha feina ningú et vol fer els papers”, es lamenta la mare, Carolina Urbano, que assenyala les negatives que ha rebut dels empresaris que no l'han volgut contractar per no haver d’esperar que s’acabi tota la paperassa.

De fet, si no marxen –apunta– és per la nena, que està escolaritzada i segueix un tractament en la sanitat pública d’una malaltia degenerativa sobrevinguda que l’afecta l’oïda i la vista i que la pot deixar cega. Han intentat regularitzar la Sofia acollint-se als criteris de circumstàncies excepcionals per raons humanitàries i han rebut una resposta negativa de la Subdelegació del Govern, que justifica la decisió pel fet que es podria tractar a Colòmbia. Amb tot, la família defensa que la factura econòmica d’un hospital sobrepassa la seva capacitat. Des de l’octubre que estan a l’espera del recurs presentat. Si bé tenen accés a la sanitat, la mare es queixa que no poden fer ús del servei d’ambulàncies per traslladar-la a l’hospital si pateix una crisi ni tampoc a les ajudes per discapacitat visual perquè la nena no disposa d’un NIE, el número de residència per a extracomunitaris.

Des de Save the Children, Lorda assenyala que la irregularitat administrativa té una clara traducció: una alta taxa de pobresa que, lògicament, repercuteix els menors. Aquestes criatures tenen menys oportunitats en el seu desenvolupament i a l’hora de fer activitats perquè no poden accedir a prestacions oficials com l'ingrés mínim vital o la renda garantida de ciutadania. A la Sofia, com a la resta de criatures, una excursió a l’estranger és una experiència negativa perquè s’exposa al risc que la detinguin perquè no té permís de residència. Impossible tornar a veure la família al país d’origen, ni tan sols per una causa tan humana com la mort o una celebració familiar. La d'estrangeria és "una llei inhumana", assenyala l'advocada, perquè obliga les persones en situació irregular "a passar desapercebudes, a ser gairebé invisibles".

La dificultat per aconseguir un contracte laboral o un lloguer en un habitatge segur obstaculitza la regularització dels progenitors i, per tant, també és un entrebanc perquè els fills menors d'edat (o majors amb discapacitat) aconsegueixin els papers. Per això, tant Lorda com Peréz coincideixen a assenyalar les dificultats que aquestes criatures arribin als 18 anys sense permís de residència perquè decau la suposada protecció a la infància i han de fer l'arrelament pel règim general dels adults. “Hi ha persones que fa 15 anys que viuen aquí i no han regularitzat ni la seva situació ni la dels fills”, afirma l'advocada, que enumera casos incomprensibles per a la lògica familiar, amb criatures menors a qui se'ls concedeix l'asil però no als progenitors, que automàticament tenen una ordre d'expulsió.