Dones joves i preses: "Aquí aprens a construir-te una vida"

BarcelonaLes històries de la Diama, la Berta i la Melania no tenen res a veure, però totes tres comparteixen dues coses en comú: no arriben als 25 anys i conviuen a la presó de dones de Wad-Ras de Barcelona, el centre penitenciari més antic dels que hi ha actualment a Catalunya. Com a tots, la rutina comença aviat: recompte a dos quarts de vuit del matí, esmorzar al cap d'una hora i inici d'activitats una estona més tard. Des de formació fins a tallers, passant pels programes de rehabilitació i tractament que segueixen les internes que compleixen condemna i que s'allarguen fins a les set de la tarda. Poc després se sopa i a les 21.15 h s'apaguen els llums. I així cada dia. "Com que tens el dia ple no tens la sensació d'estar tancada, però sempre és igual", explica la Diama. Ella fa dos anys que és al centre, la Melania n'hi porta tres i la Berta més de quatre i mig.

Les dones representen només un 6% de la població penitenciària de Catalunya, però sovint arrosseguen motxilles molt diferents de les dels presos, com ara el pes de la maternitat per a aquelles que són mares o la violència masclista que han patit dues de cada tres. Per això, la presó de Wad-Ras –que és exclusivament per a dones i compta amb un mòdul de maternitat– té un funcionament diferent del d'altres centres. Per exemple, s'hi desenvolupa un programa especial per a dones privades de llibertat, matèries com la de la violència de gènere s'hi treballen transversalment i s'intenta donar eines d'empoderament o pautes de salut sexual i reproductiva.

La Berta explica que el temps que porta privada de llibertat li ha fet "canviar les prioritats". Hi coincideixen la Diama i la Melania, que subratllen sobretot que han deixat de posar "els diners per davant de tot". També hi fa el sou que reben pels treballs que fan als tallers o a la cuina del centre, uns 300 euros al mes. "És el que abans t'emportaves en un dia", diu la Diama. La perspectiva de tornar a tenir accés als diners o a la vida que portaven abans d'entrar a la presó un cop en surtin no els espanta. "Aquí hem après a construir-nos una nova vida", assegura. Ella vol treure's un grau en hostaleria i activitats esportives, la Berta en atenció sanitària o a persones dependents i la Melania vol treballar de tècnica de laboratori.

Una càmera per empoderar-se

La Diama, la Berta i la Melania també coincideixen en un detall més. Durant tres mesos van poder trencar la rutina de la presó amb una càmera a la mà. La feien servir durant un taller de la mà del projecte Traspassant l’objectiu de la Fundació Setba. Les fotografies que van fer amb l'ajuda de l'artista i activista Marta Fàbregas s'exposen aquests dies al Palau Robert, sota el títol Dones invisibles. Durant els tres mesos que va durar el programa van aprendre diferents tècniques de fotografia i a familiaritzar-se amb els materials. Però les tres asseguren que tenir una càmera a les mans els va ajudar a oblidar-se dels murs de la presó. "No senties que estaves a Wad-Ras, et feia estar en un altre lloc", explica la Melania. "Era una hora a la setmana que no volíem que acabés mai", afegeix la Diama.

Al final de cada sessió, es reunien per posar en comú com s'havien sentit. La paraula desconnexió era una de les més utilitzades, però també es repetia el fet d'aprendre a valorar-se a si mateixes. Passar d'internes a muses per un dia també els va fer guanyar "seguretat" i "confiar" en si mateixes, afegeix la Berta, que diu que mai s'hauria imaginat que podria arribar a posar perquè li fessin una foto sense sentir-se insegura o vergonyosa. Al principi, revisaven les fotos i esborraven contínuament les que els semblava que no havien quedat bé. Al final, no en tocaven ni una. "Cadascú té la seva bellesa", recorda la Diama.