“Tallar la llum o l’aigua a qui no paga viola els drets humans”

BarcelonaAl pare de Leilani Farha el van expulsar de casa seva, al Líban, i va trobar refugi al Canadà. Ella va néixer allà, va estudiar dret, es va especialitzar en drets humans i va acabar treballant en una ONG dedicada al dret a l’habitatge. Ara és la relatora especial de les Nacions Unides sobre el dret a un habitatge adequat. Un rol d’expert independent que, amb els seus informes, intenta marcar la pauta als estats.

El seu últim informe està centrat en les persones sense llar. Quines recomanacions fa als estats?

Vaig decidir fer-lo perquè trobava sorprenent la falta d’atenció a aquest fenomen. Mai he estat en una ciutat que no tingués aquest problema, però, tot i que és una violació evident dels drets humans, està normalitzat. En l’informe llanço als estats el repte d’acabar amb el sensellarisme el 2030. Els objectius de desenvolupament sostenible inclouen l’accés a un habitatge adequat per a tothom el 2030. Això ha de voler dir acabar amb el sensellarisme.

En un altre informe els ha fet un toc d’atenció per la cimera Habitat III, que es farà a l’octubre.

Els estats han d’acordar una nova agenda urbana i em va preocupar veure que començaven a enfocar-ho sense que l’habitatge fos un tema d’atenció. Amb una urbanització creixent, un dels aspectes fonamentals és on viurà la gent. Si no ens en preocupem, com que les persones han de viure en algun lloc, crearan els seus propis habitatges. En moltes ciutats ja estem veient una expansió dels assentaments informals o de l’ocupació d’habitatges. És això el que volem?

Quins obstacles hi ha per fer efectiu el dret a un habitatge digne?

La gent que inverteix en l’habitatge com a mercaderia no entén que estan invertint en una cosa que en realitat és un dret humà i que han de fer els seus negocis de manera que es respectin els drets humans. En els acords sobre comerç és molt difícil incloure normatives sobre drets humans i passa el mateix quan intentem regular les inversions en l’habitatge. Avui és molt difícil regular des d’una òptica de drets humans i això és un problema.

¿Creu que els governs haurien de regular, per exemple, la dació en pagament?

Sí. Perdre la casa i conservar el deute és un doble càstig, és estrangular la gent. Hi ha règims en què, després de tornar la casa, has d’intentar tornar una part del deute, però quan passa un temps raonable queda perdonat. És una manera molt més compassiva de gestionar situacions que, per a la majoria de la gent, no són resultat d’errors individuals. Mantenir la gent enfonsada no és raonable. A més, si tenen una vida decent, contribuiran en l’economia.

I del fet que les empreses puguin tallar la llum o l’aigua ¿què n’opina?

Segons la legislació internacional, el dret a l’habitatge adequat inclou l’accés als subministraments bàsics. Tallar-los, encara que la gent no pugui pagar, és una violació dels drets humans. S’ha de garantir que la gent en situació de pobresa tingui accés als subministraments bàsics i hi ha diverses fórmules per fer-ho. Quan parles amb ells veus que volen pagar. És qüestió d’orgull, quan es tracta de casa seva. Però també han de poder viure.

En la seva visita a Barcelona ha passat per Ciutat Meridiana, Villa Desahucio. Què li ha semblat?

Va ser interessant descobrir que un barri tingui aquesta concentració tan gran de gent que perd casa seva. Ho he vist en altres llocs, però no sabia que aquí també fos així. És preocupant que en un barri concret, en un període de temps molt curt, hi hagués centenars de procediments de desnonament. És molt per a un sol barri. Si ho veiés a qualsevol lloc del món, ho trobaria preocupant. On anirà aquesta gent, si perd l’habitatge?

A Barcelona l’alcaldessa Ada Colau ha sigut activista del dret a l’habitatge. Què li sembla?

Quan trobes polítics amb experiència en l’activisme, solen ser regidors o alcaldes, però no és habitual en una gran ciutat. Vaig fer un informe sobre les administracions locals i les seves obligacions en drets humans, de manera que és interessant conèixer la seva perspectiva, després d’haver passat de l’activisme al govern d’una ciutat. Segur que pensa en les limitacions existents, però segur que també veu la possibilitat de canviar coses.