L’escola, el refugi i els castells

Venint pel parc del Clot, un cop passada la xemeneia i les restes dels grans murs del que havia sigut l’antic taller de ferrocarrils de la Renfe, s’arriba a aquesta plaça dedicada a l’advocat, periodista i polític Valentí Almirall. És un espai tranquil i no t’imagines que al carrer de sota hi ha una de les vies més transitades i sorolloses de la ciutat: la Gran Via. És una plaça que conserva, com el parc deixat enrere, vestigis arquitectònics d’èpoques molt llunyanes.

En aquest cas, tan llunyanes com del segle XIII. Es tracta d’un antiga masia rural fortificada que des de fa vuit dècades funciona com a escola. L’Escola Casas és tot un símbol al barri (i per extensió a la ciutat) que va inaugurar el president Macià l’any 1932 i ha esdevingut un model pedagògic des dels temps de la Segona República. Tot el conjunt arquitectònic, format per la masia i l’antiga torre de Sant Joan del Clot de la Mel, ha sigut catalogat Bé Cultural d’Interès Local.

A mitjan segle XIX va ser adquirida per Raymon Casas i va ser la seva filla Camila qui més endavant la va cedir a l’Ajuntament per convertir-la en una escola de formació domèstica.

L’escolarització va ser exclusivament femenina fins que l’any 1977 van començar a matricular-s’hi nens al parvulari. Avui ja és un centre d’ensenyament mixt. L’edifici és una autèntica meravella, i el pati (que es pot espiar des de fora), un luxe per als nens.

Llàstima que no s’hi organitzin visites guiades. “Només ho fem amb antics alumnes, com l’altre dia que va venir una senyora de 93 anys que hi havia estudiat i va fer un passeig per les instal·lacions”, m’explica l’Àlex, que hi treballa d’administratiu i que també em diu que és un dels pocs centres de titularitat municipal que queden a la ciutat. La plaça té força arbres. De fet, a la zona on hi ha els gronxadors gairebé no hi toca el sol. També hi ha una font de ferro, amb cinc fanals i dos brolladors.

En un dels bancs hi seu la Joquima. Porta bastó, abric verd i ulleres de sol. Té sis fills però avui ha vingut al parc amb una assistenta. “La tinc per hores”, m’aclareix. És veïna de la plaça i quan li demano si em pot dir l’edat, em diu que és una descortesia fer aquesta pregunta. “Cobro 10 euros per dir els anys que tinc. Em poden dir garrepa, però encara és el dia que hagi de trobar algú que me’ls pagui!”, em deixa anar amb un somriure. No té gaires ganes de parlar però m’explica que cada vegada tanquen més botigues, que quan va venir a viure al barri, ja fa més de seixanta anys, hi havia dues merceries a la plaça que anaven molt bé per comprar fils, “però esclar, ara ja no cus ningú”, diu resignada.

Plaça de 9

L’altre edifici imponent de la plaça és la seu de districte de Sant Martí, molt més modern que la masia i coronat per una torre amb un rellotge amb balconada. A la paret, una placa recorda que la plaça de Valentí Almirall és una plaça de 9, perquè els Castellers de Barcelona hi van carregar un 3 de 9 amb folre, una fita assolida l’11 de novembre del 2012. Quan s’aixeca un castell d’aquestes característiques en una plaça on no s’havia aixecat mai s’hi posa una placa commemorativa a mode de reconeixement.

El Ferran Rius fa 14 anys que té el quiosc de la plaça. Es queixa que, tot i veure-s’hi força gent que va i ve per fer diferents tràmits burocràtics a l’Ajuntament, està desaprofitada. “Si no és perquè vénen els castellers, aquí no hi passa mai res!”, diu. M’explica que tots els baixos dels edificis que abans eren negocis o han tancat o s’han convertit en habitatges.

Tampoc es pot visitar el refugi antiaeri que es va construir a cinc metres de profunditat, perquè durant les obres de remodelació de la plaça es va comprovar que les arrels dels arbres l’havien malmès i es va decidir tancar-lo. El José Romero, el farmacèutic, creu que el que els va acabar de matar van ser les obres de la Gran Via, que van aixecar una paret que els va tallar l’accés directe al mar. “Ara ja no venim de pas. Fins i tot ha hagut de tancar el forn, i això que era un negoci centenari”, es lamenta.

A les tres de la tarda sona el timbre de l’escola que avisa els que s’han quedat a dinar que s’ha acabat el pati, i els que vénen de casa, nets i amb olor de colònia, que han de tornar a entrar. La Joquima, per la seva banda, també marxa. No es vol perdre La Riera.