CRÒNICA

A l’ombra no toca ni la Grossa ni la petita

Darrere les càmeres també se segueix el sorteig

Públic bola. Entren de cinc en cinc. Alguns porten els números a la mà. Agafats amb dits pinça. D’altres els agarren a un palmell amb fotografies al mòbil. Passen els ditets per la pantalla. Els miren com si s’acomiadessin per últim cop. Ai. L’atzar té com a premi alguna entrepussada amb els cables de terra. “Tothom a lloc!”, “Poseu-vos a lloc!”, criden les veus que endrecen el plató 3 de Televisió de Catalunya. La grua baixa fins al cap de quatre noies amb llavis pintats de Cap d’Any. Riuen. Els fa gràcia la càmera que els fa de barret. S’allunya. I elles fan una ratlla de mitja seriositat als llavis. I graten els números.

Som dins. La pluja de focus. Colors. Helena Garcia Melero i Pere Mas. Aplaudiments. Una cinquantena de persones de públic. Davant la Grossa, és una escenografia de desig material. Les boles una botiga de llaminadures. Tothom les mira. En la foscor també. Darrere les càmeres van apareixent ombres. I porten llumetes de paper a les mans. Un home d’una empresa de construcció que treballa a TV3 du un grapat de bitllets. Al mòbil, més de fotografiats. Nerviós. “Visca la Grossa”, diu. I es frega els números per la calba com un tobogan. “Si em toca, em sentireu”, es gira als seus companys. Aplaudiments. Cinquè premi. “Aissss...”, diu doblegant el cos. Més ombres.

Boles llaminadura

Arriba una dona de fer feines: “Res?” Ell la mira i escombra de cop: “Res. Jo vull la Grossa”. Guaiten junts les boles llaminadura. Ella treu el seu bitllet. I també el que té fotografiat al mòbil. Quart premi. Aplaudiments. Miren els números reals. Miren els números fotografia. Res, res. “¿Veus com no es pot comprar tant?”, diu ella. I ell l’abraça.

En la penombra els càmeres es van observant entre ells. Llenguatge no verbal: “Què?”, expressa una ombra. “Res”, respon l’altra. Moviments en la foscor. Des d’una porta treballadors d’una empresa es miren el plató amb els bitllets als dits. Nostàlgics. Res, res. Tercer. Res. Segon. Res. Grossa. Res de res. “Doncs res, no som milionaris. Ni el número, ni res”, diu una dona de fer feines que torna a fer feina. Les ombres van marxant. Ja som fora.

Una foto amb Abidal

Els focus que cauen damunt el públic mostren les cares de no premi. Alguns miren els números congelats. “Va, marxem, marxem”, criden les hostesses. “Ja? Vull una foto amb l’Éric Abidal i la Grossa”, salta una noia. Més peticions de fotos. Es multipliquen. “Ràpid, ràpid, que ara hi ha la connexió amb el TN migdia ”, diu una hostessa. El públic circula esperant alguna cosa. Però els qui no creuen en l’atzar no esperen res. Es llancen al plató com míssils i aconsegueixen una foto amb la Grossa, amb Lloll Bertran, amb Abidal. És el premi a la física de la velocitat i al zigzaguejar en la cursa d’obstacles del plató. “Va, marxem!”, i el públic surt com boles que retornen al bombo de la realitat.

A l’ombra. Els càmeres repeteixen a l’uníson: “Què us ha tocat?” “Cinc euros”, respon un. Debat. “Fem una Loto de cinc euros?”, es planteja democràticament. Moments de reflexió. Missatge per l’intercomunicador: “La gent diu que fem una Loto de cinc euros”. Endavant. Es mouen les càmeres. Es recullen els cables. Els micròfons... Tothom continua amb la feina. Entre llums i ombres.

Més continguts de