Marcelo Víquez: "Si les urnes servissin per canviar el món, no ens deixarien votar"

Si són nombrosos els artistes que elaboren un llarg discurs per explicar la seva obra, si no són pocs els que fins i tot tenen més argumentari que no peces de mesures físiques, també n’hi ha -i no són escassos- els que, un cop han elaborat l’obra, asseguren que no tenen res més a dir. Qualsevol que el conegui, sap que entrevistar Marcelo Víquez (Montevideo, 1971) és una empresa complicada. Ell i la seva obra s’han guanyat el qualificatiu d’outsider. Defuig les entrevistes, i les poques vegades que s’hi presta respon amb una barreja de mandra i neguit, recorrent a frases sempre breus que tenen dues, tres o més lectures, això si no fa servir les evasives. Establert a Mallorca de fa una dècada, Marcelo Víquez és un dels artistes a les obres del qual s’ha d’estar atent. Acaba d’inaugurar l’exposició Els comuns a la galeria Kewenig de Palma. No és un artista complaent. Treballa amb la ironia i fins i tot amb el sarcasme, els mateixos recursos que fa servir per a la conversa amb qui l’entrevista.

En un temps en què la majoria d’obres d’art s’acompanyen d’una extensa reflexió, i més si responen a un posicionament conceptual com és el teu cas, per què manifestes aquest rebuig a parlar de la pròpia obra?

Mira, jo ja en tinc prou pensant l’obra, fent-la, col·locant-la i, si bé no l’he de vendre als col·leccionistes, d’alguna manera també he de convèncer. A més, no m’agraden els artistes que s’especialitzen a parlar de la seva obra, enredar i no dir res. Després hi ha fins i tot els que sí que diuen, els que saben de què parlen i parlen molt, i això ja té mèrit: el fet de preparar-te el discurs de la teva obra tan a consciència. Són dignes d’admiració.

¿Intueixo una crítica oculta en aquesta actitud tan afalagadora?

No és una crítica. Pot ser que sigui enveja i tot. No tinc traça per fer-ho i tampoc em ve de gust aprendre’n. Cadascú ha de ser conscient del que sap fer i de les limitacions que té, i també ha de saber com superar-les o que se li notin el mínim. En tot cas, ja et dic, té mèrit això del discurs postobra. De vegades penso que si a aquests artistes els donessin un duro per paraula que pronuncien al voltant de cadascuna de les seves obres, segurament no els caldria ni fer-la. Afortunadament, crec que cada dia és menys efectiu vendre fum. O això espero.

De tota manera, no sempre hi ha un camí fàcil per arribar a la idea que hi ha a l’inici o al darrere d’una obra conceptual. Com a autor, tu saps millor que ningú per què has fet una obra i què has volgut expressar.

Jo l’únic que sé del cert és que a mesura que tinc més anys, menys coses sé. És veritat que tinc una idea de partida per començar una obra o, més ben dit, una sèrie, que jo treballo gairebé sempre en sèries. Però després de la idea inicial, no sempre governes tu. És un “Déu dirà”.

¿Quina idea hi ha al darrere d’ Els comuns, la sèrie que dóna títol a l’exposició que acabes d’inaugurar?

El plantejament general és que el món és com un gran taller ple d’eines inútils. Cada cosa és una eina i fins i tot cada persona: tots nosaltres som una eina d’altres persones. El món és ple d’eines que no serveixen, armes que no maten ni fereixen, banderes que no representen ningú, tot és una gran mentida. Pensem que tenim el control de les nostres vides, i també això és una mentida. És més, volem o volen que sigui així, que hi hagi molta inutilitat. Si el nostre vot, si les urnes, servissin per canviar el món, que és per al que haurien de servir, no ens deixarien votar.

Com és habitual en la teva obra, ens trobem que qüestiones les grans contradiccions de la nostra societat.

El que intento és no perdre el fil, un fil molt prim, que encara em lliga a terra. Intento que aquest fil no es trenqui, que és una cosa que pot passar. Diria que en aquest món que trepitgem fins i tot és raonable voler trencar-lo o que ens el trenquin. Al text que introdueix l’exposició, Carlos Jover escriu que no ens fiem de qui ens dóna una urna o una arma, perquè ens està entregant la nostra silenciosa perdició. Aquesta és una de les grans contradiccions. Per lluitar contra aquest fet, no ens queda cap altra opció que fabricar les nostres pròpies armes, que no s’entenguin, que siguin absurdes, que no entrin en els cànons establerts. No veig altra manera de sobreviure-hi.

Què hi ha de les contradiccions del món de l’art o, fins i tot, què hi ha de les contradiccions dels mateixos artistes? Tu tens una obra que cada vegada és menys complaent. No fas concessions al públic, però alhora la situes en un espai de venda, com és una galeria.

És cert que sóc menys complaent a mesura que faig anys, fins i tot moltes vegades no em complac ni a mi mateix. Feia vídeos fa anys i m’anava bé, i vaig deixar de fer-ne. Els dibuixos meus segurament són la meva obra més apreciada i a l’exposició actual ja no n’he posat ni un. Penso que sóc molt jove per guanyar diners, però també sóc vell per gastar-ne. No hi puc pensar, en això. Tots som contradictoris i a mi les contradiccions m’interessen. T’he de confessar que m’agrada especialment que un milionari em compri un dibuix d’un cayuco. Em sembla del tot surrealista i, en canvi, és del tot real. És el que passa.