Societat 04/04/2013

Marcos Martín: "El còmic necessita una sacsejada digital per arribar a un públic massiu"

Martín és un referent dels còmics de superherois gràcies a la seva espectacular feina en sèries de la Marvel com 'The Amazing Spider-Man'. Ara s'ha passat al còmic digital amb el revolucionari 'The Private Eye'

Israel Punzano
4 min
El dibuixant barceloní Marcos Martín a l'estudi de casa seva, centre d'operacions d'una petita revolució comiquera via internet.

Marcos Martín es va fer amic a finals dels anys 90 a Nova York de Brian K. Vaughan -guionista de sèries de còmic mítiques com Y: The Last Man (Vertigo) i d'èxits televisius com Lost -. Tots dos començaven en el món del còmic i la seva primera col·laboració va ser una història curta per a la DC, la casa de Batman i Superman. Després van seguir camins diferents, però sempre han mantingut el contacte. Malgrat que Vaughan va ser abduït per Hollywood, el còmic sempre ha estat la seva passió i fa un temps li va proposar a Martín fer una història sobre uns Estats Units futuristes on ja no existeix internet. El dibuixant va dir que sí, però li va suggerir trencar servituds amb la indústria comiquera i anar per lliure. Martín volia que el còmic es distribuís exclusivament online . El resultat és The Private Eye , accessible al web Panel Syndicate i disponible en català, en anglès i en castellà. Més enllà dels seus encerts creatius, la revolució del projecte és com fan caixa els autors: el preu el fixa el lector (i si no vol pagar, també se'l pot descarregar gratuïtament).

Aquest projecte és una petita revolució editorial via internet...

La idea central era canviar el paradigma de la relació entre l'autor -que en projectes com aquest té una llibertat creativa total- i el lector. Gràcies als contactes de Vaughan vam aconseguir ofertes per publicar The Privat Eye en paper, però el que volíem fer era un producte a un preu baix per al lector, i això no era possible en el món editorial clàssic. El que ens oferien a nosaltres no beneficiava en res el lector, més enllà de tenir el còmic en un format físic.

El lector és també el mecenes del projecte, perquè la seva continuïtat depèn del que paguin.

La sèrie és limitada i tindrà uns deu números. Fa unes dues setmanes que vam penjar el primer número i les primeres vuit hores vam rebre 30.000 visites. Més del 80% de la gent que es descarrega el còmic paga alguna cosa. La majoria de descàrregues, un 75%, són dels Estats Units. Si no es descarrega gratuïtament, el mínim que es pot pagar són 50 cèntims i el pagament màxim que han fet ha estat de 125 dòlars. L'aportació mitjana és de dos dòlars.

Gràcies a aquest tipus de distribució el mercat possible és immens.

Aquest model de distribució té grans avantatges. Per exemple, en la qüestió dels idiomes. Nosaltres som un equip molt petit -de quatre persones- i per això només el podem oferir en català, en castellà i en anglès. Però aquest model obre moltes portes. En el futur ens agradaria oferir còmics d'altres autors. Vaig incloure una versió catalana per activisme, perquè em sembla important que hi sigui, malgrat que el còmic en català no és rendible.

Molts autors d'aquí treballen als Estats Units per a la Marvel i la DC. I alguns fins i tot, com és el teu cas, heu guanyat premis tan importants com l'Eisner. És una llàstima que aquest talent no es pugui aprofitar a casa nostra.

Als Estats Units tenen una indústria del còmic. Sempre es diu que està molt centrada en els superherois. És veritat que és una llàstima que no hi hagi més varietat, però com a mínim tenen una indústria molt potent amb capacitat d'absorbir gent.

A més, la poca xarxa que tenim no sé si estarà gaire d'acord amb això de pagar la voluntat per un còmic.

Precisament, el tema dels preus va ser una de les raons principals per tirar endavant aquest projecte. Cada cop es ven menys i més car. El còmic es va originar com un mitjà d'entreteniment popular a un preu assequible. Ara s'està convertint en el contrari. Cada cop és més elitista. Un còmic grapat de poques pàgines no pot ser car. No es poden vendre 20 pàgines de contingut a 4 dòlars. Costen 4 dòlars pels costos de producció, de distribució... És possible que no tinguem prou públic per abaratir els preus del còmic en paper, però la meva intenció era arribar a un públic massiu i aquesta era una bona solució. El destí dels còmics grapats, no pas el de les edicions de luxe, hauria de ser el format digital. El còmic necessita una sacsejada digital per arribar a un públic massiu.

Això sona al debat clàssic sobre la fi del paper...

Nosaltres no advoquem per una desaparició del paper. Hi ha obres que només tenen sentit en paper, per les seves aspiracions artístiques, que val la pena tenir en paper perquè no són pur entreteniment. Obres com les de Chris Ware -que també ha fet còmic digital- o com Vapor , la novel·la gràficamés recent del mestre Max.

Digital, però, no vol dir transformar el còmic en un videojoc, oi?

No m'agraden les vinyetes amb dibuixos que es mouen... Alguns diuen que aquest tipus de producte, amb possibilitats d'interacció, és el futur. Però moltes vegades es presenten com a còmics digitals coses que no ho són i que s'assemblen més a una sessió de diapositives.

Quina serà la periodicitat de The Private Eye ?

El segon número ja està fet i el penjarem a finals d'aquest abril. Però no em penso atabalar per dates de lliurament perquè és un projecte personal i vull que el resultat tingui la qualitat necessària. Ara estic dedicat exclusivament a això. Mai compagino projectes. Quan vaig decidir dedicar-me a The Private Eye ja sabia que suposaria no tenir altres ingressos durant aquest temps. Per això molts amics em diuen que estic boig.

stats