María Galindo: “Les feministes europees se n’han anat a casa i només surten quan hi ha mortes”

Nascuda a La Paz, María Galindo és una activista d’un feminisme que no encaixa en l’europeu. Psicòloga de formació, és anarquista, comunicadora, un cul inquiet des de l’activisme a través de l’organització Mujeres Creando que va fundar el 1992, entre d’altres. La boliviana ha sigut una de les convidades del seminari “Feminismes descolonials” organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.

Què és el feminisme descolonial?

No és la categoria que jo utilitzo. Mujeres Creando té un feminisme amb teoria pròpia, el de la despatriarcalització, que consisteix a plantejar-te que un dels eixos de la dominació és el colonial però també n’hi ha de classe.

El feminisme no és un i únic?

Hi ha feminismes i feminismes. El feminisme té múltiples referències i genealogies. Si tu creus que l’única arrel és Europa, amb la icona de dona blanca amb drets, és una visió eurocèntrica i colonial i simplista.

Quines són aquestes referències?

Les lluites ancestrals individuals i col·lectives de les dones a totes les latituds del món per qüestionar o subvertir els mandats patriarcals a escala planetària. Són feminismes que s’han desenvolupat de manera paral·lela i simultània, així que els del sud no són una repetició dels feminismes pensats a Europa.

Hi haurà un punt en comú, no?

Crec que sí que hem d’arribar a punts de debat entre africanes, asiàtiques, europees... Però no podem arribar-hi si abans no es reconeixen les múltiples genealogies.

Llavors tampoc no és una síntesi? No tinc interès a transportar una ideologia ni una recepta. Cal llançar noves línies que li fan falta, al feminisme. S’ha estandarditzat la visió de la tecnocràcia de gènere neoliberal, colonial, que entén el feminisme com una agenda de drets que ha de ser imposada a tots els països i ha de ser adoptada per tots els estats, i que és part de les agendes de l’FMI, del Banc Mundial i de l’ONU Dones.

¿Les agendes de drets no són una eina per al feminisme?

Una cosa és la tecnocràcia de gènere i una altra el feminisme. Les dones del sud mai hem tingut ni el dret ni l’espai per debatre aquesta agenda liberal, ni se’ns ha preguntat.

¿No ha servit per lluitar per l’equiparació de drets, de sou?

A l’Amèrica Llatina estem sota un model neoliberal extractivista i depredador en què no existeix salari, ni feina, ni seguretat social ni sanitat universal. Francament, per a nosaltres parlar d’equiparació és ridícul. És molt correcte discutir salari, però ho serà per a les que en tenen.

La imagino contrària a les quotes.

A Bolívia no hi ha un 54% de dones al Parlament, sinó un 54% d’úters, perquè les dones que hi entren per la via d’una llei d’equitat i alternança no hi entren per la via d’un procés ideològic i de propostes sinó per una quota biològica sense propostes. Evo Morales, molt masclista i amb grans trets patriarcals, ens diu que tenim un 54% de dones, però és una participació sense ideologia, funcional, entregada al partit, al caudillo.

Allò de feminitzar la política...

No es tracta de feminitzar-la sinó de despatriarcalitzar-la, perquè així parlo de contingut ideològic. Si parlo de feminitzar-la, no sabem de què parlem. Feminitzar què vol dir? ¿Dur faldilla i ser del PP? ¿Ser el rostre de la mateixa política patriarcal? L’agenda de drets de les dones forjada en 25 anys de neoliberalisme és retòrica, despolititzada, que gira al voltant del joc concessió-demanda, en una mena de ficció en què avancem però no avancem. Aquests drets a una artesana sense feina, que subsisteix, no li han arribat. Són 25 anys de discursos d’igualtat. Les dones dels nostres Parlaments no ens representen, ens substitueixen. És una feminització de la política patriarcal. Als 90 se’ns va dir que participació vol dir mateix nombre de dones que d’homes. Però no és cert.

El feminisme europeu és naïf?

El que jo crec és que les polítiques estatals d’igualtat us han desmobilitzat. Teniu agents d’igualtat, i per a mi, una agent és una policia. Crec que l’estat ha agafat la gestió de la violència masclista i l’ha convertit en un fet policial i judicial. Les feministes europees s’han deixat expropiar les seves pròpies estratègies i han marxat a casa i només surten quan hi ha mortes. No tenen activitat els mecanismes que neixen d’un moviment social.

Dona, és un atac massa cruel...

És una crítica temerària, ho sé, però les polítiques estatals d’igualtat us han anestesiat, us han dissolt. Les grans qüestions de gènere les gestiona l’estat, i quan ha de retallar són els primers fons que retalla. Em fa mal un feminisme que només reacciona al dolor. El feminisme s’ha deixat absorbir i desmobilitzar per les polítiques estatals jurídico-policials, que han redundat fins a la idiotesa en el criteri de la igualtat i sembla que més enllà no hi ha res.

I al seu país, on és el feminisme?

Les dones hem convertit el carrer en un mitjà de subsistència i hem pres l’espai públic urbà que transforma aquest espai, i allà també hi ha procés de despatriarcalització. Tens efervescència per les dones que prenen l’espai de les escoles nocturnes. És un salt social, un moviment de despatriarcalització.