“Entrar aquí m’ha canviat; ara sé que si torno a robar no me’n sortiré”

Barcelona“Abans només pensava en el dia a dia, però entrar aquí m’ha canviat, ara sé que si torno a caure en les drogues i a robar no me’n sortiré i hauré de tornar al Marroc”. L’Arduán, que utilitza un nom fictici, fa quatre mesos que està complint una mesura educativa –l’equivalent a una condemna en el cas de la jurisdicció de menors– al Centre de Justícia Juvenil de Can Llupià de Barcelona. Amb tretze anys va marxar de casa, tot sol, va creuar l’Estret amagat sota els eixos de les rodes d’un camió que havia embarcat en un transbordador i després d’un temps a Màlaga (Andalusia) va arribar en autobús fins a Bilbao, va creuar la frontera, va anar a París i va acabar venint a Barcelona, on vivia al carrer.

La seva història és com la d’altres menors estrangers que han arribat sols a Catalunya i que, empesos per la droga i per males companyies, acaben delinquint. El departament de Justícia ha constatat un increment del 19% en el nombre de joves interns en centres de justícia juvenil en els últims dos anys, arran sobretot de l’arribada de ‘menes’ a Catalunya. La consellera de Justícia, Ester Capella, ha explicat que cal trencar “murs mentals” i pensar que el fet que aquests nois passin per aquestes mesures educatives “els dona una oportunitat”.

Capella s’ha emocionat després de la visita i la conversa amb els joves que són a Can Llupià. “L’emoció és per la possibilitat de veure com persones que no han tingut oportunitats, ara en tenen”, ha explicat. “Es formen, els donem les eines perquè entenguin el món que els envolta i tinguin un futur quan surtin al carrer. També els donem valors”, ha dit.

Tot i així, el departament de Justícia explica que els menors (nacionals i estrangers) que compleixen algun tipus de mesura educativa en un centre de justícia juvenil suposen únicament un 8% del total de població que atén la justícia de menors a Catalunya, ja que la majoria es troba en un centre de règim obert o té algun altre tipus de mesura judicial que els permet continuar amb la seva vida.

El motiu pel qual molts d’aquests nois acaben triant la capital catalana per quedar-s'hi, encara que sigui a costa de malviure al carrer, l’explica l’Arduan amb una frase. “Barcelona és com una mare”, diu convençut: a la ciutat comtal s’ha acabat retrobant i fent pinya, sigui per bé o per mal, amb altres joves de la seva mateixa ciutat natal, Fez (Marroc), o amb nois amb qui havia coincidit durant el seu periple.

El contacte amb la família, clau

Ara l’Arduan ja ha complert els 18 anys, estudia 1r d’ESO al centre i els caps de setmana talla els cabells als amics. “No tornaré a caure mai més en el que feia, ho he passat molt malament i n'he après moltes coses”, diu convençut. Li agradaria treballar de perruquer i retrobar-se amb la seva família, especialment amb la seva germana de 14 anys, però tot i que el que es va trobar a Espanya no era el que s’esperava, té clar que no vol tornar al Marroc. El que vol és poder-se reunir amb els pares i la germana a Barcelona algun dia i mentrestant ajudar-los econòmicament en el que pugui. Reprendre el contacte amb la família és un element “clau”, segons explica la Sara, que és mediadora en el mateix centre de Can Llupià. “La família és un factor de protecció que els ajuda a trobar una alternativa”, explica.

Però restablir el contacte amb la família no és fàcil. “Tenen por que quan els diguin on són es pensin que han fracassat”, diu la Sara, que també explica que per als pares i els germans la primera trucada després d’anys de no saber res dels menors no es rep pas com un fracàs, sinó tot el contrari. “Alguns es pensaven que els seus fills estaven morts després de tant de temps sense saber-ne res”. Recuperar el contacte fa que la família s’impliqui també en el “control” dels menors, encara que sigui en la distància.

La mediadora admet que han hagut de readaptar la manera de treballar amb els menors per afrontar la problemàtica dels nois estrangers que arriben al centre sense cap referent familiar pròxim. “Entren en condicions precàries, amb desconfiança, pensant que els castigarem, però després veuen que, de vegades, fins i tot estan millor aquí que fora”. També s’ha hagut de potenciar la relació entre els menors, perquè no es creïn grups en funció de l’origen. “Es treballa molt la llengua, també, i es procura que dormin en habitacions amb altres menors”, explica la Sara.

A Can Llupià el treball, tant amb els menors estrangers com amb els nacionals, no se centra tant en el delicte que han comés sinó en l’educació. “Es fa un pla individualitzat, tractant cada cas de manera particular”, explica la Sara. Un dels punts clau d’aquest programa individual és el de les addiccions, en cas que els menors consumissin drogues. La sala on parlem amb l’Arduan i la Sara és precisament l’aula on es parla amb els menors dels efectes de les drogues i de com evitar recaure-hi quan surtin. A les parets hi ha cartells manuscrits que parlen dels efectes nocius de la cola, una de les substàncies més freqüents entre els nois perquè és barata i fàcil de comprar.

Tots els programes pretenen també “oferir als menors eines perquè quan surtin tinguin clar què han de fer”, explica la mediadora de Can Llupià. En aquest sentit, és clau la figura de les treballadores socials, que busquen recursos per donar eines a aquests joves quan abandonin el Centre de Justícia Juvenil i hagin de valdre’s tot sols, especialment en els que ja han complert 18 anys i perden la tutela de la Generalitat. “Abans si volia una jaqueta l’agafava sense més, ara he après que haig de ser just; tinc clar que si ho faig no me’n sortiré”, conclou l’Arduan.