Sense metro ni escoles ni ambulatoris: així són els nous barris de Madrid

MadridEn un descampat dos conills corren alegres entre els arbustos mentre de dalt estant un àguila s'ho mira. No som a la muntanya, sinó als confins del terme municipal de Madrid, tocant a Coslada i Arganda del Rey. Un paisatge semidesèrtic, d'un marró gris desmaiat, amb terres calcàries on a penes creix res i on el vent no troba obstacles naturals. Si s'aixeca la vista, el panorama canvia radicalment: edificis nous de trinca al costat d'altres a mig fer, fileres d'adossats, grans avingudes que connecten amb la M-45 i, aquí i allà, grans espais buits, com cràters. Al fons, la silueta de les quatre torres, els gratacels futuristes del business area madrileny, recorden que som a prop d'una gran urbs. Però entre els edificis i la trama urbana hi ha quilòmetres de no res. Som al barri d'El Cañaveral, creat el 2017 i un dels exemples més impactants del model urbanístic madrileny. Hi viuen prop de 20.000 persones, però no hi ha ni metro ni cap mena d'equipament.

"Aquí no hi ha res: no hi ha escoles, ni ambulatoris ni gairebé transport públic. Ara per fi hem aconseguit que ens posin un autobús. Per anar a comprar una barra de pa he de caminar 25 minuts", explica Marga Salvador, membre de l'associació de veïns. Salvador ens fa un recorregut en cotxe per la zona. Són quilòmetres i quilòmetres de carrers sense cap botiga o establiment. Només a l'avinguda principal (quatre carrils per sentit per molt pocs cotxes) hi ha una mica de vida, un parell de bars i dos xinos. "Per anar a la feina en transport públic tinc una hora i cinquanta-vuit minuts. En canvi, en cotxe són 12 minuts. A casa tenim dos cotxes i dues motos. Ara he d'anar al taller i els he dit que si no tinc cotxe de substitució, no el porto", explica.

El Cañaveral és part d'un desarrollo, barris que es van planificar a partir del 1997 ja amb el PP al govern. "La idea del PP és esgotar el sòl a Madrid i fer-lo tot urbanitzable, però, esclar, no es construeix de manera ordenada sinó que apareixen nuclis aquí i allà desconnectats de la trama urbana. És un model dels anys 90, pensat per anar a tot arreu en cotxe, i converteix Madrid en una ciutat ingovernable", afirma Raquel Rodríguez, urbanista i assessora del grup municipal de Més Madrid. "Madrid es pot continuar expandint ad infinitum mentre que Barcelona està acotadíssima, el mateix medi físic posa els límits", continua Rodríguez, que defensa que per a la capital catalana aquesta geografia ha estat una sort perquè ha facilitat l'ordenament.

Un altre urbanista, Álvaro Ardura, coincideix que en el cas de Madrid el model urbanístic està al servei d'interessos econòmics més que al d'una idea planificada de ciutat. "La clau és que quan converteixes el sòl en urbanitzable ja es fa un càlcul d'edificabilitat que determina un valor econòmic", explica. De la nit al dia, doncs, els propietaris de sòl passen a ser promotors. El cas de Marga Salvador és molt il·lustratiu. Va comprar sobre plànol el setembre de l'any 1999 amb la promesa que tindria el pis entre el 2003 i el 2005, però va haver d'esperar fins a l'agost del 2018 per anar-hi a viure. Entremig, un calvari judicial que va acabar amb el responsable de la cooperativa a la presó. "T'estàs 20 anys pagant i després quan hi vas t'has d'esperar 20 anys més perquè et facin l'escola, el metro, etc. Tens llum i aigua, però no tens ciutat", diu Raquel Rodríguez.

Però per què Madrid creix d'aquesta manera tan desordenada? Si donem un cop d'ull als plans urbanístics de Madrid, els números són astronòmics. Ara mateix en fase d'edificació hi ha a Madrid 21.223 habitatges, i en fase de gestió o urbanització uns 127.098 més. En total, gairebé 150.000 habitatges que, amb una mitjana de 3 persones per cadascun, donen una xifra total de 450.000 nous habitants, com Terrassa i Sabadell junts. Només al districte de Vicálvaro, on s'han projectat els grans desarrollos de l'Est (Los Cerros, Valdecarros, Los Ahijones, Los Berrocales, El Cañaveral i Ensanche de Vallecas), estan previstos 55.000 habitatges. "No hi ha gent per omplir tot això; és una qüestió de generar expectatives de drets urbanístics, i ja es faran quan al promotor li vagi bé", explica Ardura.

El preu dels habitatges

Llavors la gran pregunta és: ¿aquesta disponibilitat gairebé infinita de sòl fa baixar el preu de l'habitatge? Per a Raquel Rodríguez i Álvaro Ardura la resposta és que no. Marga Salvador també ho creu, i assenyala adossats i pisos pels quals es demanen 400.000 o 500.000 euros. De mitjana tant a Madrid com a Barcelona el preu del metre quadrat se situa al voltant dels 4.000 euros.

Enmig d'un solar, un anunci publicita un gran edifici amb piscina rodejat de boscos, però d'arbres allà no n'hi ha. Tot just en un pujol els veïns han col·locat uns plançons. El govern municipal ha promès un "bosc metropolità", però el projecte és a les beceroles i presenta molts dubtes. La Marga ens ensenya un solar i diu que els han promès que l'any que ve faran el col·legi, però encara no han col·locat ni una pedra. I explica que quan van anar a l'Ajuntament a queixar-se els grups municipals de PP i Vox els van acusar d'estar fent una "carta als Reis". "Els carrers sempre estan tallats per les obres i de nit a penes hi ha llum. A sobre, aquí venen a fer curses il·legals de cotxes. I jo pago 900 euros d'IBI, saps?", es queixa. De tornada a Madrid li fem cas i anem per l'autopista de peatge. El preu gairebé fa riure a un català: 40 cèntims. Tot i això, per allà no hi passa gairebé ningú. El nou Madrid està fet per al cotxe, però encara no per pagar peatges.