AFERS SOCIALS

Residències: un pastís cobejat

Els grans fons d’inversió busquen augmentar la seva presència en un mercat on la meitat de les places ofertades són de caràcter privat
Una dona a la residència Amavir de Vilanova del Camí, a la conca d'Ódena, una de les zones més castigades per la pandèmia

La crisi sanitària i econòmica causada pel covid-19 ha colpejat duríssimament els avis que viuen en residències i ha posat el sector de la geriatria, sovint invisibilitzat, al centre de l’opinió pública, tant en els debats sociològics com ètics i també econòmics. Exactament, qui gestiona aquests centres? Qui hi ha al darrere d’aquest negoci? Com es treballa i amb quina filosofia? I, sobretot, quins plans de futur tenen?

Un primer repàs empresarial al sector constata que encara està format majoritàriament per empreses petites, però la tendència dels últims anys és que cada vegada més grans grups i fons d’inversió s’interessin pel negoci que hi ha al darrere de la cura de persones grans. El motiu: un mercat amb molta més demanda que oferta de places, que factura milers de milions (4.500 milions el 2019 a Espanya) i sense limitacions ni preus màxims fixats en les places privades. Tres elements clau que resulten molt atractius per als inversors.

Actualment, a Catalunya els deu grups més grans gestionen 11.342 llits (places) de residència d’un total de 59.935 disponibles. Això vol dir que, junts, tenen gairebé el 20% del total de places que hi ha a tot el territori (vegeu el gràfic). Si ampliéssim el mateix rànquing fins a les vint empreses més grans del sector trobaríem que, entre totes, arriben a tenir gairebé el 30% de la quota de mercat pel que fa als llits, segons les dades de l’últim informe d’Alimarket, publicat el març d’aquest mateix any. La resta de places es reparteixen en grups més petits: sobretot petites i mitjanes empreses, la mateixa administració (que també té alguns centres propis) o bé entitats socials, fundacions i ordes religiosos, amb un perfil molt diferent entre si (que tenen un 25% dels llits).

Però ja fa alguns anys que els inversors més especuladors s’han fixat en aquest negoci. Diverses consultores apunten també als seus informes als inversors que és un mercat en auge. “Catalunya és una de les places més atractives per invertir a Espanya [en el sector residencial]”, admet Alimarket. “Grans oportunitats de negoci per a projectes de rehabilitació i de nova construcció”, recomana als inversors immobiliaris un altre informe del 2018 de la consultora CBRE, que remarca que hi ha moltes possibilitats perquè les empreses més petites tendeixen a “sortir del mercat” quan topen amb grans inversors. Encara hi ha una altra gestora, la firma JLL, que és més clara: “El sector públic té dificultats per acomodar l’augment de la demanda de places a les residències -valoren-. Per això, el sector privat hi té cada vegada un paper més important”, asseguren al seu estudi de mercat.

De fet, tot i que no gestionen directament gaires centres, el volum d’inversió pública al sector residencial també atrau aquests fons. Com es reparteix aquest diner públic? En tant que són una necessitat bàsica per a molts ciutadans vulnerables quan arriben a la vellesa, l’administració catalana destina molts milions cada any per concertar places a centres privats i poder-les oferir a un preu públic. Només aquest 2020 té previst destinar més de 532 milions d’euros en places concertades al sector privat, segons les dades del Govern. És el triple del que es destina a places pròpies (158 milions) i gairebé set vegades més diners que la partida d’ajudes per pagar residències (82 milions) d’aquest mateix any.

Els concerts públics

Mentre que les places purament privades no tenen un topall econòmic -l’empresa pot arribar a cobrar el que vulgui mensualment per atendre una persona gran, depenent dels serveis-, les places concertades amb diner públic tenen un límit de preu que oscil·la segons el grau de dependència del resident i es mou entre els 1.385 euros mensuals per un grau I fins als 1.870 euros en el cas d’una persona amb dependència de grau III. En aquests casos, a més, l’usuari paga segons el seu poder adquisitiu i el Govern hi posa la resta, fins a arribar al preu total fixat de la plaça.

Malgrat les partides milionàries, actualment només la meitat de les places són públiques o concertades -el 49,7% del total-, segons les dades de la mateixa Generalitat. La resta de places defineixen el preu segons els serveis i el marge de benefici que es marqui cada empresa. Això fa que el cost a pagar en molts casos quedi fora de l’abast de moltes famílies.

No sobta, doncs, que les llistes d’espera per entrar en una plaça pública es disparin. A data d’1 de juliol, a Catalunya hi havia gairebé 20.600 persones grans en llista d’espera per accedir a una plaça pública. Una xifra que podria augmentar perquè l’envelliment de la població fa que ja hi hagi gairebé un milió i mig de persones més grans de 65 anys a Catalunya, 456.000 de les quals per sobre dels 80 anys.

Qui es reparteix ara el pastís?

Entre els grans operadors presents a Catalunya en el sector residencial, qui el lidera és DomusVi (vegeu el gràfic), que també és l’empresa amb més quota de mercat a tot Espanya pel que fa a nombre de llits. Segons l’informe anual del sector que va publicar Alimarket el març passat, tenen gairebé 2.000 llits distribuïts en tretze residències i ja planegen obrir més centres a Girona i Tarragona per tenir presència a tot el país. Aquest grup és fruit de la fusió, fa només tres anys, de dues grans empreses del sector, Geriatros i SARquavitae, que al seu torn pertanyen a dos grans fons d’inversió: el britànic ICG i SRS, propietat d’Yves Journel, una de les fortunes més grans de França.

De fet, el capital francès va irrompre amb força fa alguns anys al sector dels geriàtrics a Espanya i s’ha convertit en una constant, com per exemple amb el Grup Amavir (que penja d’un fons propietat d’un altre magnat francès, Gérard Mulliez) que ja ha escalat fins a situar-se com el setè operador més important a Catalunya.

Per darrere de DomusVi, al segon lloc hi ha el grup Sanitas Mayores, que pertany a Bupa -un altre fons- i gestiona més de 1.500 llits. En el passat, aquesta companyia i la seva matriu havien estat investigades unes quantes vegades per les autoritats financeres per suposats fraus i elusió d’impostos. Seguint el rànquing d’operadors d’Alimarket, en les posicions més altes (tercer, quart i cinquè llocs) hi ha empreses catalanes com per exemple el Grup l’Onada -propietat de l’empresària Cinta Pascual, presidenta de la patronal de les residències a Catalunya i Espanya-, amb disset centres repartits per tot el territori. També hi ha el Grup Mutuam, presidit per Josep Arqués, que havia tingut uns quants càrrecs públics en l’àmbit sanitari en els governs de Jordi Pujol, i dirigit per Francesc Brosa, metge que també havia exercit càrrecs al Servei Català de la Salut entre els anys 90 i la primera dècada del 2000.

En sisè lloc hi ha l’empresa de multiserveis Eulen, que també té una divisió en el sector dels geriàtrics. Durant la pandèmia aquest grup s’ha vist esquitxat per nombroses polèmiques: el Govern l’ha rellevat en la gestió de dos centres (el Bertran i Oriola i el Mossèn Vidal i Aunòs), a més d’haver sigut qüestionat per escàndols de maltractaments i abusos als residents.

Hi ha un altre gegant dels negocis espanyol que té plans d’expansió a Catalunya al sector residencial. Es tracta de Florentino Pérez, que a través de Clece -filial d’ACS- ja és el quinzè operador més important a Catalunya, amb set centres i gairebé 700 llits. L’empresa OHL segueix de prop els passos d’ACS, amb més de 500 llits en total.

Lluny d’aquests tipus de gestió, a l’altra banda del rànquing, a Catalunya també hi ha un gran nombre d’empreses petites i mitjanes, companyies familiars, fundacions, entitats i cooperatives, entre altres, que miren el sector residencial amb un model i una visió que va molt més enllà del retorn econòmic immediat i que posen la persona al centre de les seves decisions. Això sí, tal com apunten algunes de les consultores més importants, aquestes pimes veuen com, cada vegada més -tal com passa en uns altres sectors-, les fusions i absorcions donen més terreny als grans grups. El negoci de les residències es concentra a poc a poc en menys mans i el seu marge al mercat és cada vegada més petit.