RETRATS DEL NATURAL

La negra poètica del llibre

Paco Camarasa Yáñez, llibreter

Darrere la seva taula el Paco Camarasa hi té un armariet de color negre. És el moble bar, element imprescindible per a una llibreria de gènere negre freqüentada pels escriptors de gènere negre. Hi ha la imprescindible selecció de whiskys: el Jameson de Joan de Sagarra, el Talisker de Philip Kerr i el Glenmorangie de Lorenzo Silva. Cal cuidar bé els amics, només faltaria. Ben a prop, una bona tria de fotos acompanyat d’Anne Perry, Donna Leon, James Ellroy, John Connolly, Andrea Camilleri, Francisco González Ledesma i tantíssims altres noms rellevants de la literatura negra i criminal. Així, Negra y Criminal, es diu la seva llibreria, i visitar-la la setmana abans de Sant Jordi és abusar una mica de la paciència del Paco, sepultat per caixes plenes de llibres que caldrà desembalar per fer front al dia més exigent de l’any per a un llibreter: el 23 d’abril.

És un valencià d’humor refinat i sorneguer, prescriptor preferent de la ciutat, que cada dissabte al matí convida a musclos i vi negre. Tota una institució de la Barceloneta, barri que estima i l’estima. La reciprocitat de l’agent cultural amb l’indret on habita és important per injectar dosis d’autenticitat a una ciutat que n’està molt necessitada. En tota novel·la negra hi ha lloc per a l’idil·li furtiu, els afers faldillers del detectiu i el falsari que jura amor etern a la seva amistançada. Doncs ves per on, és bonic assabentar-se que el Paco, a Barcelona, hi va venir per amor.

Va estudiar econòmiques a València i de seguida va començar a donar classes de teoria econòmica en una acadèmia privada. Li hauria agradat ser professor universitari a través de la coneixença d’Ernest Lluch, que en aquells moments, mitjans dels setanta, és catedràtic a València. No és possible perquè la seva precoç militància al Partit Comunista el porta a estar dinou dies detingut i li barra l’accés a la universitat. Ja llavors forja la seva afició lectora i els primers flirtejos amb la novel·la negra són gràcies a Manuel Vázquez Montalbán. Fins que ell, un referent intel·lectual de l’esquerra, no s’hi va posar a fons, era un gènere no gaire ben vist, relegat quasi sempre a la novel·la de quiosc. L’ortodòxia esquerranosa del moment deia que calia llegir pensament polític i filosòfic, com més saberut i circumspecte millor. Però si MVM s’hi tirava de cap, la veda s’obria.

Un germà del Paco regentava una llibreria i ell hi va treballar tot un estiu i, després, gràcies al component poèticament addictiu que diuen que té la tinta, ja no se’n pot desenganxar. És llibreter a València entre 1976 i 1981, quan comença a treballar en una distribuïdora editorial, i el 1988, l’amor l’encamina a Barcelona. La Montse, la seva dona i sòcia imprescindible, vivia també a prop del mar, però una mica més cap al nord. “El barcelonès cònjuge”, li deia Montalbán fent broma. Continua a la mateixa empresa fins que fa fallida i finalment pot conduir a bon port -mai més ben dit- la idea que madura des de fa temps.

Barri amb personalitat pròpia

És l’any 2002 i per acollir la Negra y Criminal vol que sigui un barri amb pedigrí i personalitat pròpia. L’ideal seria el vell Barri Xino -la pàtria íntima de Carvalho- però el nou Raval ja no és ben bé el mateix. Gràcia també sembla interessant però es decideixen per la Barceloneta, que encara conserva certes essències marineres. I allà segueix avui, viva entre l’aire del mar. La Negra y Criminal viu des de fa dotze anys a la Barceloneta, un barri especial que sempre ve de gust visitar. Ell, a més a més, hi viu, a pocs minuts de la feina. Li agrada explicar que si li pregunten on és la seva llibreria ell no acostuma a dir que al carrer de la Sal sinó que a la cantonada hi ha el Cheriff, o que és al costat del Jaica o a dues passes de Can Ramonet. Els bars, sí, reductes de personalitat d’un barri que, a criteri seu, encara és molt viu i conserva l’orgull de voler ser com és i de foragitar la desagradable polèmica de l’estiu passat amb el turisme.

“El Paco és el llibreter que em va descobrir Cortázar”, li va dir un senyor a la seva esposa fa molts anys, encara a València. Recorda l’anècdota amb estimació. Per a ell, ser llibreter és la millor professió del món. L’editor somia en aquell escriptor que publica amb la competència. L’escriptor desitjaria escriure tan bé com aquell altre. El llibreter ho té tot per a ell, els millors llibres i els millors talents de la paraula. És una esponja i alhora una sangonera que els xucla la sang i li fa una transfusió al lector. “Una ciutat sense llibreries no és una ciutat”, m’explica. I destaca el privilegi que té Barcelona enfront de Madrid i la seva estimada València, que -no en té cap dubte- no seria la mateixa sense la lluita tenaç d’Eliseu Climent i la seva 3i4.

El Paco no llegeix mai les contraportades i odia les faixes a mode de sobrecoberta perquè fan lleig, s’estripen i camuflen la personalitat de la portada. Les treu totes i les retalla per prendre notes. I dins l’armariet els whiskys reposen, acumulen anys i solera. Poètica negra.

Més continguts de