"El meu pare m'ha donat un ronyó i una segona vida"

BarcelonaLa insuficiència renal del Fede va arribar de manera inesperada: en qüestió de dues setmanes, als 29 anys, va emmalaltir greument. "De cop no podia caminar, ni respirar bé, em feia molt de mal el cap i no tenia gana. Però com que passava un moment laboral difícil, tots a casa ho atribuíem a l'ansietat o l'estrès", explica. Ara sap que segurament va passar anys amb els ronyons malament, tot i ser una persona atlètica i aparentment sana, i fins que no va començar a veure-hi doble i la pressió arterial se li va disparar no va adonar-se que tenia un problema. Irònicament, abans d'aquests dos símptomes tampoc el seu pare, el nefròleg Federico Oppenheimer, que aleshores era el cap de trasplantaments renals de l’Hospital Clínic i un dels especialistes més reconeguts a Espanya en aquest camp, va saber-ho detectar precoçment. "La seva va ser una manifestació de les menys freqüents, només un 20% dels problemes renals irreversibles debuten de manera sobtada. A més, hi ha una certa miopia quan es tracta de diagnosticar els nostres familiars", admet.

Però un cop va saber què li passava al seu fill, Oppenheimer tenia molt clar que li donaria un dels seus ronyons. Sabia perfectament que el trasplantament de donant viu era l'opció terapèutica més encertada per salvar-lo, tal com havia explicat durant anys a centenars de famílies –pares, fills, germans i parelles– que havien passat per la consulta a assessorar-se. Curiosament, ara li tocava viure-ho en primera persona. Tot i que altres membres de la família es van oferir per donar-li l'òrgan al Fede, com ara una cosina, el seu pare no ho admetia. "Si l'hi puc donar jo, per què hem de buscar algú més?", es preguntava.

La seva història és una de les mil que s'han viscut entre les parets de l'Hospital Clínic, el primer hospital d’Espanya a fer més de 1.000 trasplantaments de ronyó de donant viu des que va fer-se la primera intervenció, l'any 1965, i un dels pocs d'Europa i del món que assoleixen aquesta fita. "Catalunya, i especialment el Clínic, són el motor dels trasplantaments renals amb donant viu a Espanya", afirma el cap del servei d'urologia del Clínic, Antonio Alcaraz. El 44% d'aquests trasplantaments a Espanya es realitzen a Catalunya i la directora general de l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT), Beatriz Domínguez-Gil, ha indicat que mentre el 20% dels trasplantaments al Clínic són de donant viu, a la resta de centres de l'Estat la xifra ronda el 10%.

"Veiem molta solidaritat, i sovint hi ha més resistència en el receptor, que no vol exposar un ésser estimat a una cirurgia, que en els potencials donants", assenyala Alcaraz, que és també el cirurgià que ha fet més trasplantaments en diferents centres d'Espanya: un total de 1.400. "Al principi sents una certa culpabilitat, perquè sotmets el teu pare a una cirurgia per beneficiar-te a tu, i això no deixa d'implicar l'assumpció d'un cert risc. Potser aquesta part és la més dura, molt més que el fet de saber que has de ser trasplantat", reconeix el Fede. En canvi l'única preocupació del doctor Oppenheimer era no superar els estudis que li permetrien fer la donació. "Un ronyó compensa la falta de l’altre. N'hi ha que diuen que tenim dos ronyons per poder-ne donar un, i hi estic d'acord", afirma.

Segons Alcaraz, si hi ha possibilitat de trasplantament per edat, expectativa de vida i condicions físiques, el millor és fer la intervenció. Es pot optar per apuntar-se a la llista d'espera de donants cadàver, que es basa en el grup sanguini, i que pot trigar entre sis mesos i tres anys a arribar. O fer-ho amb un donant viu. "Sabem que aquesta modalitat dona uns millors resultats a mitjà i llarg termini, l'èxit és un 10% superior com a mínim", relata el cirurgià.

Ronyons "sobradament potents"

En un trasplantament de donant viu el ronyó procedeix d’una persona sana –habitualment un familiar o un amic–, que dona l’òrgan de manera voluntària. El 67% de les donants són dones, si bé només representen el 36% dels receptors de ronyó. Prèviament a la donació es realitzen diferents estudis mèdics al donant i al receptor per confirmar la viabilitat de la donació i la compatibilitat entre ells. I no tothom és un candidat apte. Un 40% dels candidats són descartats en alguna fase del procés de valoració per problemes mèdics que es desconeixien fins al moment, com ara una diabetis silenciosa o un càncer detectat durant l'estudi, o perquè tenen factors de risc com hipertensió, sobrepès o pedres al ronyó. També pot passar que els metges sospitin –i després ho confirmin amb proves– que els seus òrgans no són sobradament potents per compensar el funcionament d’un sol ronyó i, per tant, la pèrdua d'un dels òrgans podria ser perjudicial per a la salut. I també poden detectar-se incompatibilitats inmunològiques entre el donant i el receptor que no puguin solucionar-se.

Qualsevol persona que vulgui ser donant en vida ha de fer-se una sèrie de proves, entre les quals una revisió mèdica, una analítica completa amb serologies i determinació del grup sanguini i proves d’imatge per estudiar l’anatomia dels ronyons. "Aquest era l'únic punt al qual donava voltes: que em trobessin alguna cosa i no pogués donar-l'hi, perquè jo era la primera opció i esperava ser l'única", admet Oppenheimer. Per sort va superar tots els estudis i l'hospital va donar llum verda al trasplantament. Ara bé, abans el Fede va haver de passar sis mesos fent diàlisi perquè l'esforç que havia fet el seu cos per fer funcionar els ronyons li havia danyat el cor. "Estava molt afeblit i s’havia de controlar molt bé la pressió perquè el cor tornés a recuperar força i potència per aguantar una cirurgia", explica Oppenheimer.

La intervenció va anar com la seda i ara, set anys després, una part del Federico és, literalment, dins del Fede. "I això s'ha de pair. Amb el temps veus que és fins i tot bonic o especial. Penses: «El meu pare m'ha donat un ronyó i també una segona vida»". A més, apunta, la seva posició no era fàcil, ja que era el fill del cap de trasplantaments renals: "Sentia una responsabilitat, perquè sabia que tots els ulls estarien posats en el meu pare en un entorn on tothom el coneix".

Per als cirurgians la màxima preocupació quan fan un trasplantament renal és que l'òrgan pateixi trombosi i el cos del receptor el rebutgi. "Perquè això significa que has d'explicar-li al pacient, però sobretot al donant, que s'ha perdut un ronyó i que el procés no ha servit per res", reconeix Oppenheimer. L'obsessió dels nefròlegs és assegurar-li al donant, precisament, que tot sortirà bé i que el seu gest d'amor i altruisme és beneficiós per al seu ésser estimat. "Els donants són persones sanes i no els pot passar absolutament res durant l'extracció o el postopertori, i per això hem de ser extremadament garantistes", relata Alcaraz.