Societat 13/03/2022

Carla Vall: "Passar comptes amb la vida és molt més complicat que passar comptes amb un jutge"

6 min
L'advocada Carla Vall durant la presentació del seu llibre sobre violència de gènere

BarcelonaL'advocada Carla Vall (1989) es presenta aquest Sant Jordi amb Trenqueu en cas d'emergència (Univers), un manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes.

Com definiria el llibre?

— És una guia o un manual, he intentat ser molt propera. El que pretenia era rebaixar molt el to, també de les autoexigències, perquè fins i tot des de les campanyes públiques se’ls estan demanant coses a les víctimes que no poden fer en aquest moment, i això genera frustració, allarga el procés de victimització. He intentat ser una veu amiga que t’aporta informació reglada sense que hagis d’anar a Google per veure què t’ha passat. Ordenar el que jo he viscut de petita, el que hem passat totes, perquè cap de nosaltres s’ha salvat d’aquesta cultura de la por i el terror sexual.

Una xifra del llibre: 11.688.411 dones.

— Més de la meitat de les dones de l’estat espanyol ha patit violència. No tenim aquest imaginari al cap, seguim pensant que són casos aïllats que han tingut mala sort.

Dijous, en una de les presentacions, un terç dels assistents eren homes.

— El llibre també es dirigeix als homes perquè són una part essencial del problema: la majoria dels delictes violents els perpetren ells. Està clar que la majoria no són agressors, però hi ha un percentatge important que ho són i s’ha d’atacar. Els que no són agressors els han de dir: no tots els homes són com tu. És una qüestió de salut democràtica.

Vostè escriu: “Els homes normals cometen delictes”.

— Hem de desterrar la idea de l’agressor completament dolent que a les 5 del matí, havent pres alcohol, tornant de festa, amb els carrers foscos, t’agredeix.

Estem avançant?

— Si preguntes als més joves què és una violació ho tenen molt clar, és molt bon senyal. No parem d'acusar els joves que el que està passant és culpa seva, i això és mentida. El que estem veient existia, però no hi havia l’oportunitat de relatar-ho. La violència s’està reduint, en el sentit que les joves triguen menys temps a denunciar, a dir-ho a les amigues, a demanar ajuda...

Una lectora li plantejava la dificultat de trobar un equilibri entre empoderar la seva filla, donar-li llibertat i alhora protegir-la.

— A la filla li puc dir: "no surtis de festa", però hi anirà amb el seu millor amic, i el millor amic pot ser el violador. El més important és dir a les filles que passi el que passi, fins i tot si han incomplert les nostres normes, ens ho poden confiar, i que sàpiguen que estarem allà. I als nois, que estiguin alerta, no només del que fan, també del que fan els amics.

No és fàcil frenar un amic. I ja no parlo de casos de violacions. També comentaris sexistes en xarxes o grups de WhatsApp.

— O fer una foto per sota la faldilla al metro a una noia i passar-la als amics. ¿En quin moment ens plantegem que ser així és ser guai, quan en realitat és ser un miserable? És una absència de poder molt flagrant, però vol demostrar al grup que és el més poderós perquè ha trencat les normes.

La por ha de canviar de bàndol i situar-se en els agressors?

— Absolutament, que la por canviï de bàndol, però també la vergonya, la sanció social. Hem de poder demostrar com a societat que quan hi ha atacs sexuals el que és una vergonya no és que hagis estat violada, sinó que l’altre és un miserable. Per això veiem que es posen aquests noms, la Manada de Pamplona, la nova Manada... Es van emulant entre ells: som els dolents, els forts, el que fem aquestes coses. Aquest exercici de masculinitat és patètic, parla d’homes molt dèbils. El malote és un imbècil.

Una noia que no la coneixia, en una presentació no podia ni parlar. Li estava molt agraïda. S’ha convertit en referent d'aquest camp.

— No tenia gens de consciència que podia incidir en la vida de les persones que no conec. Això dona ànims per seguir; l’advocacia és solitària, i quan acabem és quan la recuperació de les víctimes no s’ha produït encara. Una menor d’edat em deia que es va comprar el llibre, va assenyalar-ne una part i la va mostrar a la seva mare. Li va dir: "no puc parlar-ne, però el que m’ha passat és això". Si això serveix per trencar el silenci d’aquesta manera, ja he superat les meves expectatives.

És una professió solitària i dipositària de molt dolor. Quin moment ha sigut més dur?

— L’assassinat del Leo. No puc imaginar el dolor de la seva mare. Des del despatx es veu el pati d'una escola, i a l’inici de curs mirava els nens i pensava: "Tots els nens estan vius i el meu nen està mort, només he conegut el nen mort". Com en el cas de la Kira . És molt dolorós. Nosaltres busquem conèixer les víctimes per reparar, però la mort és irreparable.

A vostè li arriben molts casos. Quan mira la televisió o passeja pel carrer, va pensant “tinc històries de tu?”.

— Una nit vaig somiar que havia fet un diari personal, que no existeix avui en dia, sobre les històries personals que havia escoltat, que jo em moria i es publicava. Sortia el dolor de tot un país. Tinc la sensació de caminar per les clavegueres de la ciutat. De fet, arribo a veure homes que fan publicacions el 8 de març i penso: "de tu en conec 10 casos i algun dia et petarà a la cara". El que em fa estar tranquil·la dins d’aquesta idea de poder que és tenir informació és la capacitat de fer el bé. La gent pensa que hi ha condemnes i absolucions, però també hi ha la veritat, i passar comptes amb la vida és molt més complicat que passar comptes amb un jutge. Efectivament, tinc informació de molta gent, estrictament guardada i preservada, fins i tot hi ha hagut situacions en què he temut per la meva seguretat.

Ha tingut por?

— Sí, a vegades, perquè hi ha temes que afecten persones amb molt de poder. Hi ha còpies de seguretat que es podrien traslladar a altres advocats si a mi em passés alguna cosa.

Alguns agressors tenen molt poder. I altaveus.

— Ho veiem en famosos, partits polítics i fins i tot la reialesa. Però hi ha un canvi. El cas paradigmàtic és el de la reina d’Anglaterra. Ha pres decisions encertades, ni que sigui de manera egoista per preservar la corona i tirar, si cal, el seu fill als lleons. Els partits d’aquí s’han de plantejar: "som més rancis que aquesta persona?".

Com veu els casos que han afectat els partits catalans?

— Ho han resolt de manera lamentable. D’esquerra a dreta. La dreta pensa de quina manera hem de salvar-ho per tornar-lo al ramat; des de l’esquerra es pensa que amb quatre sessions amb una psicòloga, fent una mediació i llegint textos de fa un segle d’una feminista marxista en tindrem prou. És ridícul.

Què passa als jutjats? En aquest diari vam explicar la situació de l’Audiència de Girona, amb un percentatge molt elevat d’absolucions en delictes sexuals.

— El problema és que el judici requeia sobre la víctima, es feien interpretacions molt perverses sobre el seu relat, se la jutjava de manera sòrdida i cruel, fins i tot en menors.

En el llibre explica que no sempre la millor opció és denunciar.

— De vegades la solució és fugir, marxar sense deixar rastre, perquè davant d’un risc imminent, la justícia arribaria tard. Canvia en funció de les oportunitats que tens, si tens fills, a vegades la denúncia pot ser una mala opció. En d’altres, la denúncia et protegeix. Hi ha gent que no té recursos i la seva única opció és l’Estat. En el fons el procés de denúncia pot ser un procés igualador dels recursos. A vegades els agressors actuen amb tal impunitat que els rastres estan per escrit o estan gravats, i és la manera de posar-hi fre. O casos de múltiples víctimes. Si hi ha 20 anys d’impunitat, no ho frenaràs amb una concentració a la plaça del poble: necessitaràs que el sistema posi fre a tot això.

Precisament, diu que a vegades hi ha gent que no denuncia perquè es pensa que serà ‘la meva paraula contra la seva’.

— Passa relativament poques vegades, perquè acostuma a haver-hi fotografies de les marques, trucades a una amiga explicant el que va passar, anades a l’hospital, trucades al 016... elements que fan que el relat de la víctima es vegi corroborat. A més a més, també tenim instruments en l'àmbit de la psicologia forense per veure els resultats del trauma. Pensem que les marques que no es veuen no es poden recollir, i no és així. Hi ha marques de caràcter psicològic que queden al cervell i queden en la nostra manera d’actuar, estem parlant des de l’estrès posttraumàtic a la dissociació...

"La violència mai va a menys", diu. I aconsella: "De seguida que vegis alguna cosa, fuig".

— És el més difícil, perquè quan són coses petites penses que és insignificant, que ho has de minimitzar perquè un mal dia el té tothom. Però si el teu instint et diu alguna cosa, crec que li hauries de fer cas. Estar dècades amb el "no et queixis, no protestis"’, fa que quan passa alguna cosa, et quedis paralitzada i construeixis un relat que no et faci mal, que no et situï com a víctima i sobretot a ell com a agressor. Hi ha una qüestió de classe: Quin és el grup de víctimes que tarda més a denunciar? Les que tenen estudis superiors. No poden suportar la idea que algú els digui que hagin sigut víctimes, perquè el primer que ve al cap és que una persona llesta no es deixaria mai fer això, que només passa en classes populars, però no en classes mitjanes i altes. En canvi, les dones sense estudis són les que denuncien abans perquè saben molt bé que l’únic que tenen al darrere és l’Estat.

stats