Dossier Què passarà aquest 2022 Desplega
1
Què passarà aquest 2022
2
Dels Jocs de Pequín a la cimera d'Egipte: les dates clau d'aquest any 2022
3
El 2022 posa a prova el món postpandèmia
4
Les sèries que ens enganxaran al sofà el 2022
5
La gran pugna del 2022: Haaland, Mbappé i el desig de reeditar la rivalitat Messi-Cristiano
6
L'abecedari de les tendències de la moda del 2022

ESTHER VERA_ Ni les vísceres d’un animal sacrificat, ni la hidromància. No llegim mans, ni cartes, ni fulles de coca, ni utilitzem pedres, ni agulles, ni connectem amb l’oracle ni el més enllà. Ni busquem la màgia dels números, ni confiem en l’ornitomància o l’astrologia, ni mirem atentament el marro del cafè. Estrenant el 2022 aspirem a explicar el nostre món i, de vegades, a aconseguir entendre’l. El dossier d’avui és un exercici d’anàlisi partint de la idea que el futur no és completament incert sinó fruit de moltes capes de decisions prèvies. Tenim al davant 363 dies nous, pàgines en blanc però no completament incertes. L’any ens sorprendrà, però també sabem quins són els corrents de fons que mouen avui el nostre món. El principal és la por, agent de destrucció o de supervivència, que s’apodera cada cop més de les relacions socials, polítiques i econòmiques. Covid i crisi econòmica són una fàbrica d’incertesa i d’inseguretat per a milions de persones susceptibles de convertir la seva frustració en ira, de desconfiar de la política com a mecanisme menys imperfecte per organitzar la convivència. Tenim al davant un cicle electoral interessant a Europa, amb una extrema dreta que ocupa el debat amb el magnetisme de la ràbia i una Unió Europea amb el nucli dur en refundació i amb tensions autoritàries a l’est. Haurem de protegir la democràcia en un món on les autocràcies es venen com una falsa fórmula de seguretat ciutadana, ja sigui a la Xina o a Rússia, grans potències expansionistes que no dubtaran en consolidar el seu poder amb l’expansió territorial i la tensió interna. 

En el camp econòmic, la reactivació continuarà gripada pels preus alts, però incentivada pels fons europeus si es distribueixen amb saviesa i estratègicament, apostant per la reconversió energètica i el llarg termini de la formació. No està clar que sigui així ni que l’engranatge de l’Estat sigui capaç de distribuir-los eficientment. Tenim una pandèmia que ens continuarà afectant amb onades menys mortals però que requereixen inversió en serveis de salut, investigació mèdica, ciència i capacitat d’adaptació a les noves regles socials. Continuarem amb inundacions, sequeres i incendis que indiquen que el canvi climàtic és el principal dels nostres desafiaments i que estem avançant molt a poc a poc en lluitar-hi en contra. Hi haurà també llibres sorprenents, música que ens transporti, pel·lícules que ens facin pensar i alguns atacs de riure. 

Necessitem pensar en gran, però estem mancats de grans lideratges. És el moment d’arremangar-se i viure en coherència amb el món que volem. Sabem quins són els desafiaments i n’apareixeran de nous, però es manté en l’aire quina serà la nostra resposta individual i col·lectiva a tants interrogants. Encara podem triar moltes de les nostres accions, i de nosaltres dependrà, en bona part, el balanç de l’any que ara comença. Bona sort!

Il·lustració
1.

Any d’eleccions al món: ¿el populisme beurà de les pors de la pandèmia?

FRANCESC MILLAN_ El 2020, durant els mesos més foscos de la pandèmia, diversos països europeus van experimentar una caiguda important de la natalitat. El sud del continent va liderar el rànquing: a Espanya, Portugal i Itàlia el descens va arribar fins a l’11,2%, si es compara amb xifres del 2019. No ens ha de sorprendre gaire. La història -també la teoria política i econòmica- ja ens havia ensenyat que, en temps d’incerteses, es tenen menys criatures. En guerres, per exemple. I el motiu és sempre la por. La por al present, però, especialment, la por al que vindrà.

Fa unes setmanes, el Cidob presentava un dossier amb els deu temes que, segons el think thank, marcaran l’agenda internacional aquest 2022 . Un d’ells és, precisament, la por. El temor al covid-19 continua ben viu i s’ha consolidat com una arma de doble tall. Ha emfatitzat pors velles: als canvis, al control, a les institucions i, sobretot, als altres. I n’ha portat de noves: a les vacunes, a la ciència, al desabastiment. Temors que es reforcen a mesura que la pandèmia s’allarga i la fatiga social s’accentua i desgasta ciutadans i governs. 

Al principi del covid-19 s’augurava una davallada del populisme, però la realitat és més tossuda: com escrivia Jan-Werner Müller a The Guardian, “potser Trump se n’ha anat, però el covid no ha acabat amb el populisme”. Al contrari, cada cop el risc és més gran. ¿Qui millor que el populisme per capitalitzar pors i alimentar-les per treure’n rèdit polític? Sabem què ve després: més llenya al foc de la polarització, de l’agitació, del racisme o de la desinformació. Més foc, en definitiva. I no és casualitat, evidentment, que els partits populistes -especialment els d’extrema dreta- hagin apadrinat els moviments contraris a les restriccions i al certificat de vacunació. Com tampoc és casualitat que això els retroalimenti: la frustració i els espais de confrontació són el seu combustible. I saben que molts votants escolliran la papereta pensant exclusivament en com el seu govern ha gestionat la crisi sanitària.

Les urnes, un termòmetre

El 2022 serà, justament, un any plagat d’eleccions al món, que serviran de termòmetre de tot plegat. Europa en serà l’epicentre. Líders populistes com Janez Jansa, a Eslovènia, i Aleksandar Vucic, a Sèrbia, se la jugaran a les urnes. També hi haurà comicis a Portugal o a l’Hongria del xenòfob Viktor Orbán. Però el plat fort el tindrem ben a prop de casa. França celebra eleccions a l’abril, amb un Emmanuel Macron disposat a revalidar el càrrec per consolidar el seu lideratge a l’Elisi i a Europa -Angela Merkel ja no hi és-. Al davant hi tindrà dos noms incòmodes: la ja coneguda Marine Le Pen i el nou paladí de l’extrema dreta, el polemista Éric Zemmour, condemnat per incitar la discriminació racial i religiosa. En el primer míting, de fet, ja es va autoproclamar l’home que “salvarà” França de “la guerra civil, la islamització i l’extinció”. El rival que més inquieta Macron és Valérie Pécresse, la candidata dels Republicans, però ja és segur que el populisme de Le Pen i Zemmour marcaran el to de la campanya. 

Fora del Vell Continent, també hi haurà comicis al Brasil -amb un Jair Bolsonaro perillosament imprevisible en cas de derrota-, les Filipines, Corea del Sud, el Líban, el Senegal, Austràlia o Mèxic. Els Estats Units no en queden exclosos: tindran les eleccions de mig mandat, una bona ocasió per plasmar quin suport té Joe Biden i saber fins a quin punt el trumpisme segueix viu i amb forces per arribar amb garanties a les presidencials del 2024.

Il·lustració
2.

¿Posarem fi al covid aquest any o continuarem patint noves onades?

GEMMA GARRIDO_ Més que una onada, les primeres setmanes de l’any hi haurà un tsunami de contagis, i de moment res fa pensar que aquest sisè embat pugui ser l’últim. Autoritats sanitàries i epidemiòlegs anticipen que el 2022 encara serà un any coronavíric, i malgrat que calendaritzar la fi de la pandèmia és pràcticament impossible, la comunitat científica ajorna aquesta fita com a mínim fins al 2023. Això no vol dir que el comportament del virus i l’impacte de les infeccions no pugui canviar al llarg d’aquest any. Com ja ha passat amb les hospitalitzacions i les defuncions, que no han desaparegut però sí que s’han desvinculat de les xifres desbocades de contagis, els experts confien que la vacunació i la immunitat adquirida de forma natural després de tants mesos convivint amb el virus puguin suavitzar la magnitud dels embats. En altres paraules, que a partir d’ara es produeixin onadetes menys traumàtiques de controlar amb restriccions perquè la població susceptible d’infectar-se o emmalaltir sigui menor.

Ara bé, aquest any que tot just comença també té els seus propis reptes, com la possibilitat que proliferin noves variants. Ara l’amenaça és l’òmicron, que s’ha imposat en qüestió de dies, però de mutacions n’hi ha milers i es desconeix si pot irrompre’n una de més eficaç biològicament, que sigui més transmissible o agressiva, des de qualsevol indret del món. Precisament per això, també ha de ser l’any per trencar amb la desigualtat d’accés a les vacunes per als països de baixos ingressos i de resoldre quina és la millor fórmula per fer-ho. A més, és prioritària la consecució de dosis esterilitzants que no només redueixin la gravetat de la malaltia sinó que evitin els contagis. Mentrestant, les mesures de prevenció, com la mascareta, i la reducció de les interaccions socials continuaran sent el camí per controlar el virus. 

L’any dels tractaments

Tot i així, costa creure que el covid-19 ens pugui retornar a la casella de sortida. Els experts recorden que l’objectiu no és fer-lo desaparèixer, sinó aconseguir que es converteixi en un virus més. El món que deixa aquesta pandèmia és molt diferent del que hi havia abans del març del 2020, quan ens van tancar a casa, i la ciència és l’àmbit on la petjada d’aquesta crisi mundial és més profunda: l’estímul que ha representat aquest coronavirus per a la comunitat internacional ha sigut molt fructífer -com s’ha vist amb l’arsenal de vacunes que ha posat a l’abast en un temps rècord- i ara els passos de gegant s’han de reproduir en l’àmbit dels tractaments. Primordialment, per salvar vides, però també per minimitzar el risc de col·lapse sanitari, que és l’indicador clau per als governs a l’hora de desplegar les restriccions que ens alteren el dia a dia i ens frustren com a societat cada vegada més. De fet, si el 2021 va ser l’any de la vacuna, el 2022 ha de ser el dels tractaments. D’aquests n’hi ha de prometedors, com les píndoles que la gent amb factors de risc es pot prendre a casa amb els primers símptomes, o els antiinflamatoris que s’administren a l’hospital i eviten la pneumònia i la mort.

Il·lustració
3.

¿S’aconseguirà posar fre a l’emergència climàtica el 2022 o serà un altre any mig perdut?

SÒNIA SÁNCHEZ, ELENA FREIXA_ Una predicció segura per a aquest 2022 són els nous episodis extrems que ens reserva la crisi climàtica. Els científics de l’ONU ens van advertir el 2021 que ens hem de preparar per a inundacions, sequeres i incendis sense precedents . Aquest 2022, no hi ha dubte, en veurem més. Però també tenim una nova oportunitat per aturar-los. 

La Cimera de Glasgow del novembre va aconseguir mantenir viu l’objectiu dels 1,5 ºC: els governs del món continuen compromesos amb prendre mesures per evitar que l’escalfament global superi aquesta xifra fatídica (ara ja hem pujat 1,18 ºC, segons la NASA). Però per aconseguir-ho cal reduir les emissions de CO₂ de manera molt més dràstica. Això és el que ha d’aconseguir la nova Cimera del Clima de l’ONU, la COP27, que se celebrarà a Egipte al novembre. Tots els països s’han compromès a presentar-hi nous plans de reducció (NDC, en terminologia de les negociacions climàtiques), una promesa que per si mateixa és un avenç, ja que calia presentar-los fins al 2025. Però la urgència de la situació no permet cantar victòria, encara. I menys quan algunes de les grans potències ja han advertit que els serà molt difícil complir aquesta promesa. El mateix John Kerry, enviat climàtic dels EUA, va sortir de Glasgow dient que no veia possible anar a Egipte amb un compromís diferent al del 55% de retallada d’emissions per al 2030 que ja van presentar a Glasgow. I pel que fa a la Unió Europea, amb les resistències dels països de l’Est, “els acords en aquesta matèria també són molt complicats, de manera que costarà molt poder arribar a Egipte amb un nou NDC”, com apunta Marie Vandendriessche, especialista en canvi climàtic d’EsadeGeo. Potser una nova alerta científica els forçarà a moure’s. Just abans de la Cimera d’Egipte es publicaran dos nous informes de l’IPCC. La recerca científica més avançada disponible ens aclarirà amb més detall que mai quins són els impactes previstos de la crisi climàtica, en el primer informe, i quins són els camins de mitigació (reducció d’emissions) que caldria seguir per frenar aquests impactes. Dos nous informes que afegiran urgència a la transformació energètica i al canvi d’hàbits que ens pertoca a tots.

Pressa per fer la transició energètica

A Espanya, el full de ruta el formen la llei de canvi climàtic i el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030 (PNIEC), que fixen uns objectius ambiciosos i que ara cal acompanyar amb polítiques que accelerin de debò la transició energètica. Catalunya porta un endarreriment especial en renovables, i el 2022 demostrarà si el decret acabat d’aprovar és o no l’urgent desllorigador del creixement del sector. 

En paral·lel a l’aplicació del decret, el Govern ha d’enllestir una llei de transició energètica que inclogui una planificació territorial, que hauria d’arribar al Parlament aquest any. En el primer semestre, a més, la promesa d’una energètica pública hauria de prendre forma amb detalls bàsics com el seu format jurídic. La recent moratòria a la incineració també s’ha de dotar de contingut i d’un càlcul sobre l’abast que tindrà i com es farà efectiva. En matèria de fiscalitat verda, ha de ser l’any de l’aprovació dels dos impostos pendents que preveu la llei de canvi climàtic: un per gravar els creuers contaminants i l’altre per a les activitats econòmiques que emeten més emissions.

Il·lustració
4.

¿Aguantarà la coalició de govern a Catalunya? I a Madrid?

DAVID MIRÓ_ El 2022 està destinat a ser un any de transició abans d’entrar en el superany electoral del 2023, amb municipals, autonòmiques en moltes comunitats, entre les quals Madrid, i generals espanyoles. Però podríem dir que els anys de transició els carrega el diable, ja que tant els executius d’Espanya com de Catalunya se sustenten en aliances molt fràgils. Tot i així, la salut del pacte PSOE - Unides Podem sembla més sòlida que la del d’ERC i Junts a la Generalitat. El motiu és que així com ni PSOE ni Unides Podem tenen alternativa al seu pacte i només discrepen en el calendari electoral (els liles, o almenys Pablo Iglesias, voldrien avançar les eleccions per fer-les abans de les municipals i autonòmiques perquè el previsible desastre que patiran no llasti la candidatura de Yolanda Díaz), en el cas de Catalunya ERC té la possibilitat de pitjar el botó vermell i expulsar Junts del Govern. En aquest escenari, que és defensat en privat per no pocs consellers republicans, Pere Aragonès es podria plantejar un govern monocolor en solitari amb suports puntuals dels comuns i fins i tot del PSC. 

De què dependrà que Aragonès prengui aquesta decisió? Doncs de multitud de factors, però el principal és el relat. Expulsar Junts del Govern aprofitant alguna de les crisis entre socis que viurem el 2022 té el cost d’aparèixer com el que trenca la unitat de l’independentisme i, a més a més, suposa passar a dependre dels socialistes, cosa que a ERC li restaria poder de negociació a Madrid. A l’altre extrem hi ha qui pensa que un Govern monocolor permetria aplicar a fons l’estratègia d’ERC sense interferències i sumiria Junts en una forta crisi interna, ja que faria aflorar les discrepàncies entre els seus diferents sectors. A més a més, Junts hauria d’afrontar el problema de perdre de cop diversos centenars de càrrecs de confiança. Els defensors d’aquesta mena de Big Bang independentista estan convençuts que és un pas necessari per acabar d’emancipar el projecte d’ERC dels hereus de Convergència.

Mirant-s’ho des de la barrera hi ha el nou primer secretari dels socialistes, Salvador Illa, que s’ha marcat com a prioritat furgar en les divisions del Govern i no veuria amb mals ulls la seva implosió. Les seves reiterades ofertes a pactar els pressupostos demostren que el PSC no rebutjaria ser soci d’Aragonès des de fora.

Un altre factor que acabarà decantant la balança serà el que passi finalment amb l’expresident Carles Puigdemont. Si el líder de Junts guanya la seva batalla judicial contra el Parlament Europeu i recupera la immunitat, es pot plantejar un retorn que posaria Espanya entre l’espasa i la paret i que seria una bomba política d’efectes imprevisibles. D’alguna manera, l’estabilitat a Catalunya està en mans d’Aragonès i Puigdemont, que tenen cadascú el seu particular botó vermell. 

A Espanya, Pablo Casado confia en continuar cavalcant cap a la Moncloa sobre l’onada de victòries electorals a Castella i Lleó i Andalusia. El problema són aquests aliats incòmodes que li han sortit: l’extrema dreta. No és el mateix pactar amb Vox que amb Cs, un partit que ja només aspira a la supervivència.

Il·lustració
5.

¿Els fons europeus faran avançar de debò la recuperació econòmica?

LEANDRE IBAR_ La resposta a aquesta qüestió és un clar i rotund tant de bo. Els càlculs de la ministra d’Economia, Nadia Calviño, i del conjunt de l’executiu Sánchez preveuen que el mannà europeu pugui impulsar una recuperació que per ara segueix sent tímida. 

Les dades proven que, tot i que Espanya és el país europeu que més tard sortirà de la crisi derivada de la pandèmia, el govern espanyol ha optat per aparcar els estímuls del seu pressupost i fiar-ho tot a l’arribada dels Next Generation, una decisió que compta amb el vistiplau de Brussel·les. En aquest sentit, l’Estat és, amb diferència, el país de la zona euro que menys diners destinarà a mesures de suport a la recuperació en el seu pressupost estatal per al 2022. Així, mentre que el govern d’Itàlia -un país molt més endeutat que Espanya- abocarà l’equivalent al 3% del producte interior brut (PIB, l’indicador que mesura l’activitat econòmica) a suport directe a l’economia i la mitjana de la zona euro serà superior al 2%, els pressupostos de l’Estat no hi destinen ni el 0,5%. 

A banda de saber si es mantindrà a la cua de la recuperació, l’altra gran incògnita de cara al 2022 serà saber qui es beneficiarà més de l’arribada dels fons. Algunes entitats empresarials ja han advertit que el seu disseny afavoreix els grans projectes impulsats per multinacionals i grans empreses de l’Íbex, mentre que autònoms i petits empresaris en quedaran al marge, alhora que han criticat el poc poder de decisió que l’Estat ha cedit a la Generalitat. Espanya espera rebre el 2022 uns 27.600 milions, segons els pressupostos de l’Estat, en ajudes directes dels fons europeus Next Generation, el paquet d’estímuls aprovat per la Unió Europea destinat a la digitalització i modernització de l’economia. És amb aquesta xifra que el govern espanyol espera compensar la baixa despesa en suport directe a la recuperació que ha dedicat als comptes públics. 

Els 27.600 milions representen una dada un 3,6% superior a la prevista el 2021 i un 38% dels prop de 73.000 milions d’euros en ajudes directes dels fons que Brussel·les pot desemborsar entre el 2021 i el 2026. A més, cal afegir-hi que Espanya té dret a accedir també a 63.000 milions més en forma de crèdits que, per tant, hauria d’anar retornant amb els anys. De moment, totes les peticions enviades pel govern espanyol són per a subsidis directes. 

El 2021, el govern de Pedro Sánchez també havia previst l’arribada d’aproximadament 27.000 milions d’euros de subsidis directes. La xifra, però, ha acabat sent d’uns 19.000 milions, tot i que l’Estat -utilitzant l’argot comunitari- va fer els deures i va complir les exigències inicials de la Comissió Europea i el Consell. De fet, d’aquests diners, Brussel·les va abonar-ne 10.000 milions tot just la setmana passada, un cop complertes la cinquantena de fites que havia imposat a Espanya. 

Així mateix, l’Estat espera rebre diners europeus pels diferents PERTE, els macroprogrames sectorials que ha impulsat amb la participació de grans empreses, com el que ja ha enviat a la Comissió Europea sobre el sector de les energies renovables. També la Generalitat ha pressupostat ingressos addicionals fruit dels Next Generation: enguany espera obtenir uns 2.142 milions d’euros de més en comparació amb el 2020, l’últim exercici amb pressupost aprovat.

Reformes obligatòries

De cara al 2022, Espanya portarà a la UE dues lleis necessàries per seguir cobrant dels fons: la nova reforma laboral -pactada dos dies abans de Nadal entre l’executiu, els sindicats i les organitzacions empresarials- i una reforma del sistema de pensions que no va sumar la patronal. Si el govern espanyol compleix les demandes, tant Brussel·les com Madrid asseguren que el 2022, ara sí, serà l’any en què arribarà el gruix d’ajudes.

Il·lustració
6.

¿El Barça de Xavi aconseguirà arrencar el vol o el 2022 serà un any de purgatori?

XAVI HDEZ. NAVARRO_ Li va costar, però finalment, i per a alegria de molts culers, es va rendir a l’evidència. Joan Laporta va apostar per Xavi Hernández com a relleu de Ronald Koeman a principis de novembre, amb l’equip amb un peu fora de la Champions i en mala dinàmica a la Lliga. Fins a aquell moment, el president del Barça havia mostrat dubtes sobre les capacitats del tècnic egarenc. De fet, i malgrat les pressions de bona part de la seva junta, l’afició, l’entorn i fins i tot el nucli dur del vestidor, ja l’havia descartat al maig, a finals de la temporada 20/21, quan va decidir buscar-li substitut a Koeman i no va poder executar cap de les vies que a ell més li agradaven: Nagelsmann, Flick, Rangnick... L’escola alemanya, vaja. La falta de consens (i de previsió) van conduir a la continuïtat del neerlandès, que va acabar caient víctima dels mals resultats, sí, però sobretot d’un discurs derrotista i d’una alarmant manca de recursos tàctics. 

A mitja temporada, i com que tots els camins portaven a Xavi, Mateu Alemany i Rafa Yuste el van anar a buscar a Doha, on el xeic de l’Al-Sadd va fer el ronso en la negociació, molest perquè Laporta va evitar fer-se la foto amb ell. Sigui com sigui, l’exmigcampista del Barça, il·lustre representant de l’ADN culer i del joc de posició, va agafar les regnes d’un equip amb diversos excompanys -Busquets, Piqué, Jordi Alba, Sergi Roberto i Ter Stegen-, futbolistes devaluats -Umtiti o Coutinho-, jugadors pendents d’acoblar-se -De Jong, Dest o Memphis- i un patoll de joves ben preparats i amb ganes de menjar-se el món: Ansu Fati, Pedri, Gavi, Nico, Eric Garcia, Araujo i també Abde. De Qatar va venir amb el seu staff de confiança. També va demanar el retorn de Ricard Pruna per acabar amb la plaga de lesions. 

Amb aquests arguments, i amb els que Laporta pugui proporcionar-li en aquest decisiu mercat d’hivern, Xavi haurà de transformar en bons resultats les seves honestes intencions, que passen per col·locar bé les peces a la gespa, trobar passadissos interiors, obrir molt el camp i pressionar amb nervi per robar ràpid la pilota. El vallesà recuperarà lesionats i tindrà una volta sencera a la Lliga, tota la Copa i l’Europa League -consolació de l’eliminació de la Lliga de Campions- per iniciar la resurrecció esportiva que el club necessita per poder revifar-se a tots els nivells. Amb el Reial Madrid llunyíssim a la classificació de la Lliga i l’objectiu prioritari de tornar a la Lliga de Campions, és evident que el seu Barça viu una temporada de transició, per molt que des de la llotja s’entestin en rebutjar aquest terme. Del que passi des d’ara fins al juny, i també de les decisions esportives i econòmiques que es prenguin, dependrà que aquesta transició sigui més o menys llarga. De moment, Xavi té la confiança de la culerada i de la junta, així com l’ascendent que necessita el vestidor després de massa anys d’autogestió. Ara només falta sumar present entre les eines que pertanyen a un passat gloriós -començant per Dani Alves- i les que aventuren un futur esperançador -Gavi, Ansu i companyia-. Laporta somiarà amb Haaland mentre Ferran Torres, primer gran fitxatge del seu mandat, comenci a fer feina.

Il·lustració
7.

¿Sobreviuran les sales del cinema o el canvi en l’audiovisual ja serà irreversible?

XAVI SERRA_ Tot i la tornada dels blockbusters a la cartellera, la recaptació dels cinemes en 2021 encara se situa al voltant del 40% de la taquilla que es va fer en 2019. Els ajuts de les administracions a les empreses exhibidores han pal·liat fins a cert punt la davallada acumulada d’ingressos i han permès mantenir oberts la majoria de locals però el panorama és molt preocupant: en relació a la situació prepandèmica, els costos de les sales són els mateixos -de fet, han augmentat per l’encariment de la factura de la llum- però els ingressos han caigut en picat. Si la taquilla no es recupera durant el 2022, molts cinemes hauran de tancar.

Encara és possible la recuperació? L’èxit de taquilla de Spiderman: sin camino a casa, amb unes xifres de rècord que evoquen la realitat prepandèmica, fa creure que sí. Després dels resultats tebis d’estrenes com Sin tiempo para morir, Dune o Fast & Furious semblava que el sostre d’ingressos del blockbuster havia quedat tocat, però Spiderman ha demostrat que el públic segueix disposat a omplir els cinemes. I al 2022 no faltaran títols amb poder de convocatòria: més franquícies de Marvel (Doctor Strange al maig i Thor al juliol), el Batman de Robert Pattinson al març, Jurassic World 3 al juny, Missió Impossible 7 al setembre i Avatar 2 al desembre.

Però el neguit que recorre el sector no té a veure només amb la capacitat dels blockbuster per seguir tirant del carro de la taquilla sinó amb la pèrdua d’hàbit dels espectadors. Als recels inicials del públic per tornar a les sales cal sumar l’impacte de les plataformes en la manera de consumir continguts audiovisuals. “Quan l’estrenen en plataformes?” és la pregunta que més inquieta els cinemes, perquè deixa clar que l’interès per les pel·lícules no decau però que veure-les a casa guanya punts com a opció preferida d’una part del públic. Això, sens dubte, acabarà tenint un impacte en les finestres d’exhibició que, ara per ara, determinen l’ordre i períodes d’explotació del cinema en els diferents canals (cinema, pay per view, plataformes, vídeo i televisió en obert).

Un altre dels factors que preocupen a les sales és que el públic madur, el que feia viable obrir els cinemes els dies laborables, no està recuperant l’hàbit d’anar al cinema al mateix ritme que els joves. Això fa perillar especialment els cinemes que basen la seva programació en una dieta variada de gèneres, i no en el monocultiu de les superproduccions de Hollywood.

Si la situació actual no canvia durant el 2022, l’exhibició cinematogràfica podria acabar adaptant-se al públic jove amb la conseqüent pèrdua de diversitat de la cartellera, que es concentraria en un grapat de títols i, potser, també en els dies del cap de setmana. Els grans perjudicats d’aquest escenari, esclar, serien el cinema europeu en general i el cinema d’autor en particular. És per això que algunes veus reclamen que una part dels fons europeus es destini a lluitar per la supervivència dels cinemes.

Dossier Què passarà aquest 2022
Vés a l’ÍNDEX
stats