Societat 09/12/2020

Catalunya ha perdut una quarta part de la fauna salvatge

El retrocés de les poblacions és generalitzat els últims 18 anys i especialment crític en les espècies de prats i entorns aquàtics

Elena Freixa
7 min
Una papallona típica dels prats i espais oberts

BarcelonaNomés cal una passejada per un prat per tenir l'evidència que ja no hi volen tantes papallones com fa uns anys. O que les sargantanes són més difícils de veure als boscos o zones agrícoles. Lluny de ser una impressió ciutadana, la sospita té fonament científic: Catalunya ha perdut el 25% de les poblacions de fauna salvatge en els últims 18 anys. Això és tant com dir que de mitjana han desaparegut un de cada quatre exemplars de les poblacions de mamífers, peixos, rèptils i amfibis, ocells i papallones que poblen els diferents hàbitats, des de boscos i matollars fins a entorns de cultius i prats, rius o aiguamolls.

La radiografia –la més exhaustiva que s'ha fet fins ara– mostra una biodiversitat en declivi i es recull al primer informe Estat de la Natura a Catalunya 2020, en què han participat més de 40 entitats i centres de recerca i quasi un centenar de voluntaris participants de projectes de ciència ciutadana. "Hi ha una pèrdua generalitzada de biodiversitat", resumeix el coordinador científic del treball Lluis Brotons, que és investigador del CSIC al Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la UAB.

Catalunya ha perdut una quarta part de la fauna salvatge

La situació és negativa però no és uniforme, hi ha llocs que ja estan patint la regressió de manera més aguda. És el cas de les espècies de fauna d'hàbitats aquàtics (rius, llacs i aiguamolls), que han perdut més de la meitat dels seus exemplars (-54%), mentre que als ambients agrícoles i prats les poblacions han retrocedit un 34% de mitjana, i als boscos i matollars, un 12%.

La pèrdua s’ha calculat amb un índex (el Living Planet Index) que utilitzen les Nacions Unides per fer el mateix diagnòstic a escala global i concloure que avui les poblacions d’animals vertebrats al planeta tenen menys de la meitat d’individus que fa 50 anys. "Les dades ens diuen que l’evolució és negativa i que, si bé a Catalunya estem una mica millor que la mitjana mundial, la pèrdua és similar al que passa a Europa”, defensa Brotons. Per extreure les conclusions, l’índex català ha analitzat un total de 321 espècies.

Catalunya ha perdut una quarta part de la fauna salvatge

Més enllà del que diuen les mitjanes, la situació és molt variable (i va de dolenta a crítica) quan s’acosta encara més la lupa sobre la biodiversitat a Catalunya. L’informe recull casos crítics de pèrdua de poblacions, com el cas de l’anguila o de les papallones diürnes de prats i pastures, que han perdut un 70% dels exemplars en gairebé dues dècades. En línies generals, la pèrdua de la biodiversitat castiga especialment aquelles espècies més especialistes, que sobreviuen en un hàbitat i condicions molt determinades, mentre que les que són més generalistes i capaces d’adaptar-se als canvis de l’entorn en resulten més afavorides.

Explotació del sòl i crisi climàtica

Darrere l'evolució negativa que reflecteix l'informe hi ha principalment el canvi en els usos del sòl, la dicotomia que ha portat a intensificar l’explotació de recursos de determinades zones (agricultura amb ús intensiu de fitosanitaris que s'han doblat en 12 anys, sobrepesca o urbanització, per exemple), mentre que en altres indrets s’ha produït un abandonament d’activitats de conreu o pastures. Aquest abandonament ha fet que la superfície boscosa del país hagi crescut en detriment de zones més obertes com els prats. L'expansió dels boscos no és garantia de la supervivència de totes les espècies pròpies d'aquests hàbitats, alerta l'informe, perquè es tracta de boscos molt joves, no prou madurs i, la majoria, sense una gestió forestal.

Els amfibis són un dels grups estudiats que constaten la pèrdua de diversitat

Una altra de les causes que mina la biodiversitat és la pressió urbanística al territori -s’observa especialment a les zones litorals- que ha transformat molts espais que abans eren sobretot superfícies agrícoles. L’edificació o la contaminació associada a l’activitat humana reverteixen en la disminució de determinades poblacions d’espècies i han trencat la connectivitat que existia en alguns hàbitats.

La crisi climàtica que ja es deixa notar a Catalunya també castiga la biodiversitat a tot el territori. Les espècies exòtiques registrades ja s’enfilen a 1.625, de les quals 190 -principalment plantes i invertebrats- es consideren invasores. El mateix treball apunta que els efectes d’aquestes espècies sovint s’observen amb una mica de retard temporal i que és probable que l’impacte real encara no es vegi fins d’aquí un temps. Algunes espècies, però, com ara els ocells, ja comencen a registrar canvis fruit de les onades de calor més habituals i les sequeres persistents. L’aigua, de fet, és un recurs cada cop més escàs que amenaça els sistemes naturals, que se la disputen amb una demanda cada cop més gran de l’agricultura intensiva i de les zones urbanes.

Un exemple de com les creixents pressions humanes alteren el medi i condicionen les espècies que hi poden viure són els entorns de rius, rieres, aiguamolls o llacunes (el que s’anomenen aigües continentals). La quantitat d’aigua i la seva qualitat -només el 40% de rius i zones humides compleixen els estàndards de qualitat que fixa la directiva europea-, així com les alteracions en la morfologia de les riberes o la irrupció d’espècies exòtiques, han fet minvar les poblacions d’espècies i també han simplificat la biodiversitat d’aquests entorns.

L'estat desconegut del mar

El capítol del medi litoral i marí de l’informe constata, en canvi, la falta d’informació clau que encara persisteix en aquests ambients per saber l’estat de la seva biodiversitat. La informació de què es disposa és “molt testimonial” i centrada en zones protegides com les Illes Medes, reconeix l’investigador de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), Joaquim Garrabou. Subratlla que està pendent, per exemple, una cartografia exhaustiva per situar les espècies que poblen el fons marí.

Apunta a les amenaces que impacten sobre la fauna i hàbitats marins, com la sobrepesca, la massificació del litoral (pressió demogràfica) i la crisi climàtica, que incideixen en la biodiversitat de manera clara. Les tècniques d’arrossegament de la pesca empobreixen el fons marí i atrapen espècies amenaçades de manera accidental. L’erosió en alguns fon marins és d’una magnitud que costa d’imaginar: “Si passés a la terra el que passa al fons ja ho estaríem aturant”, adverteix.

Un bosc de pi blanc a la zona de Tivissa, a les Terres de l'Ebre

Entre les espècies més amenaçades hi ha alguns peixos cartilaginosos (a Catalunya el 65% dels taurons i el 42% de les rajades ja estan considerades en perill d’extinció), tortugues i ocells (sobretot les baldrigues). Només quan s’ha fet algun programa específic de gestió, s’han vist resultats positius, com el cas de la recuperació de la tonyina.

Garrabou sosté que la poca informació dels indrets que sí que s’han estudiat donen “senyals preocupants” pel que fa a la conservació. La crisi climàtica es notava fins ara en els canvis en la distribució d’espècies, però ara adverteix que ja s’observen “mortalitats massives d’espècies”: “Són com incendis forestals desbocats, però al mar no hi tenim bombers”. L’investigador fa una crida a actuar i a fer gestió per frenar la pèrdua d’aquests hàbitats: “Si al mar, o la natura en general, li dones l’oportunitat de regenerar-se, serà generosa i ho farà a ritmes elevats”.

Polítiques urgents

La informació recollida ha de ser l'oportunitat per poder implementar polítiques que reverteixin la tendència, insisteix Brotons. "No n'hi ha prou amb protegir zones o espècies concretes, el que cal és restaurar hàbitats", ha afegit, a més d'apuntar que el repte passa per superar les polítiques tradicionals de conservació que han demostrat que no són suficients. De fet, l'informe recull com determinats plans focalitzats en espècies han aconseguit revertir la tendència de minva de la població, com és el cas de les llúdrigues, però per capgirar la situació general calen transformacions molt més transversals, apunta l'investigador. "Perdem cada cop més ràpid i això té efectes sobre la societat, que és qui a través de les decisions col·lectives marcarà cap a quin escenari de futur ens encaminem", reitera el coordinador de l'informe, que assenyala que el camí és imaginar un futur on el desenvolupament humà "sigui compatible amb la recuperació dels hàbitats".

El sisó, una de les aus del secans que ha perdut més exemplars els darrers anys

L'informe, entre altres coses, ha de ser la base d'on han de partir les polítiques públiques, un document "de referència", segons ha defensat aquest dimecres el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. L'encàrrec de l'elaboració, de fet, ha partit de l'Observatori de Patrimoni Natural i Biodiversitat, un organisme que es posarà en funcionament l'any vinent i que ha de guiar les polítiques en aquest àmbit.

El Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) i el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) han sigut els que han elaborat el treball juntament amb l'Institut Català d'Ornitologia (ICO) i l'Institut de Ciències del Mar (ICM) i les aportacions de fins a 40 entitats de recerca i universitats i prop d'un centenar de voluntaris que participen en projectes de ciència ciutadana relacionats amb el medi natural.

Un conreu de secà a Bellpuig, a Lleida
stats