Antònia Pi-Suñer Llorens i Tessa Gerhard Pi-Suñer: “Quan era petita, jo volia matar el Franco”

Aquesta entrevista és un objecte fràgil, que demana ser llegit amb delicadesa. Delicada perquè parla d’intimitats personals i familiars, del sentiment de catalanitat, de la identitat viscuda a distància a causa de l’exili dels pares o dels avis, de la voluntat de mantenir el català com a llengua familiar a l’estranger malgrat les generacions que es van succeint, de com les persones i les famílies reben els impactes més dramàtics de la història i no tots els germans ho viuen igual de concernits. Parlen l’Antònia (Tona per a la família, Barcelona, 1936) i la Tessa (Mèxic, 1960), mare i filla. Porten cognoms que pesen molt en la política, la ciència i la cultura catalanes, com són Pi i Sunyer i Gerhard, nissagues il·lustrades, de profunds valors republicans. Agraïm a l’Antònia i la Tessa, dues dones fortes i elegants, la disposició amb què van venir a l’ARA i van obrir-nos el cor. La seva categoria personal impregna la conversa, que aquí presentem editada però que recomanem veure en vídeo.

Antonia ¿ pots presentar-se, sisplau?

— Soc una dona que té 85 anys. Vaig arribar a Mèxic quan en tenia 3, amb els meus pares exiliats, i he fet tota la meva vida allà. Sento que soc mexicana però que tinc arrels catalanes. Soc doctora en història, professora de la Universitat Nacional de Mèxic, on encara dirigeixo tesis doctorals. Però el més important de la meva vida és que em vaig casar amb en Carles Gerhard i Hortet, un home molt complet, en Carles, molt serè, molt intel·ligent, amb qui vaig tenir tres fills.

Carles Gerhard i Hortet, el seu marit, era fill de Carles Gerhard Ottenwalder, que va ser comissari de la Generalitat a Montserrat entre el 1936 i el 1939, l’home que es considera que va salvar el monestir de ser cremat durant la Guerra Civil. Vostè i el Carles (fill) es van conèixer a l’Orfeó Català de Mèxic.

— És que l’Orfeó Català era el lloc de reunió dels refugiats. Al principi hi anaven els nostres pares. Era un centre per mantenir la identitat cultural catalana a través de la llengua, perquè no es perdés. I allí vaig conèixer el Carles i em vaig casar amb ell. Era enginyer, havia estudiat a Zuric. Els seus pares s’havien refugiat primer a França i després a Suïssa. En Carles no es va sentir mai mexicà, perquè ja hi va arribar de més gran.

I vostè, Tessa, presenti’s...

— Soc filla de l’Antònia, vaig néixer a Mèxic i tinc 60 anys. Soc metge i tinc una empresa de cuidadors mèdics a Mèxic. També em vaig casar amb un home fill de pares europeus que van arribar a Mèxic per qüestions històriques. Vam decidir tornar a viure a Europa i hem estat a Barcelona i a París, perquè el meu marit treballa a L’Óreal.

Tercera generació de família de refugiats i vostè continua parlant en català.

— I la quarta, perquè els meus fills, que ja viuen escampats pel món, també el parlen. Ara, si vostè em pregunta d’on em sento, li diré que aquesta és una pregunta difícil, perquè jo no em sento res. Ho he buscat tota la vida, ho envejo de les meves cosines d’aquí que la qüestió ni se la plantegen, i per mi és una pena no tenir aquesta identitat forta. Però, esclar, vaig néixer a Mèxic, a casa parlàvem en català, els pares em van portar al Liceu Francès i he passat tant de temps a França que passo per francesa i visc molt tranquil·la. A la UNAM de Mèxic, els companys de medicina sempre em preguntaven “Y tu, de dónde eres?” “Yo soy mexicana”. “No, pero y tus papás?” “Son catalanes”. “Ah, españoles!” “No, son catalanes...” Perquè pensava “si dic que són espanyols no es faran una idea del que realment són”. Sempre hi havia aquesta barrera de dir “tu ets diferent”. I encara que quan torno a Mèxic m’encanta la gent, el clima i poso xili a tot el que puc perquè m’encanta el menjar picant, no puc dir que em senti mexicana, no.

Antònia, ¿els seus pares van pensar que s’hi estarien poc temps, a Mèxic?

— Jo vaig arribar-hi tan petita que no recordo els primers anys, però el meu pare tenia una llibreta on ho apuntava tot, i el 1945, quan s’acaba la Segona Guerra Mundial i s’adona que els aliats no faran caure Franco, el meu pare hi va escriure: “S’ha acabat, ens quedem a Mèxic, no tornem a Catalunya”. I les passàvem magres, perquè el meu pare era doctor en química, un home molt independent, que volia tenir la seva pròpia empresa, però estava més dotat per la química que pels negocis. En aquesta llibreta, perquè vegi el nivell, un dia hi va escriure: “A l’August li hem comprat unes sabates i a la Tona una nina”. Tota la família ens vam naturalitzar mexicans juntament amb moltíssims catalans. Però el meu pare es va anar enyorant cada vegada més, i no exactament de Catalunya, sinó de Roses, d’on procedia la família Pi i Sunyer, que a mi a Mèxic m’ho van escriure Pi i Súñer i així consto a tot arreu.

Suposo que devia conèixer personalment tota la diàspora catalana.

— Sí, l’Avel·li Artís Gener, Tísner, era molt amic del meu avi August, el metge. Amb en Pare Calders no ens vam fer tant, perquè va tornar més d’hora. Amb en Roger Bartra hem coincidit a la universitat, on és un persona molt important. El meu sogre va ser un dels diputats que va escollir Josep Tarradellas com a president de la Generalitat, l’any 1954, a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, perquè Mèxic no va tenir mai relacions diplomàtiques amb Franco. I amb Pau Casals vam passar tota una setmana a Veracruz, on hi vam anar a cantar en un concert on ell va tocar. Haig de dir, però, que els catalans que van arribar refugiats a Mèxic es van seguir barallant igual que s’havien barallat aquí, i el meu pare deia: “Jo no m’hi fico perquè tot són capelletes i no arribarem enlloc”. Tot i això, el meu pare i la meva mare van decidir enviar-nos al Liceu francès. Aquí ja vaig veure la diferència, llavors ja no vam viure en una bombolla castellana, el Liceu ens va donar tota una obertura.

Vostè, Tessa, devia sentir mil històries de la Guerra Civil i de Catalunya.

— Fins al punt que quan era petita, jo volia matar el Franco. I pensi una cosa: a una nena o una adolescent, les batalletes dels pares i els seus amics no li interessen gaire, però de la Guerra Civil n’he sentit parlar tota la meva vida i m’entrava per una orella, em feia mal i em sortia per l’altra. I jo tenia una ràbia, que em deia “no pot ser que no hi hagi ningú que no estigui disposat a donar la vida per matar aquest home”. Jo era petita, devia tenir sis o set anys, no vèiem notícies d’Espanya, i mai he sigut violenta, però tenia aquesta ràbia. I recordo que vam brindar amb xampany quan va morir en Franco.

— Antònia: És que la Tessa veia que jo era mexicana i, en canvi, al seu pare li costava més integrar-se, fins al punt que la seva família deia que si no s’hagués casat amb mi, en Carles hauria tornat a Catalunya. I potser tu, Tessa, t’identificaves amb el papa.

— Tessa: Després, comparant-t’ho amb els meus germans i cosins, m’adono que no tothom ho va viure de la mateixa manera. Jo recordo que érem “refugiats”. Més encara, “hijos de refugiados ”. I refugiat és una paraula molt forta.

Els últims anys s’ha parlat molt de República Catalana. Què entén vostè, Antònia, per valors republicans?

— Valors republicans són valors democràtics, la llibertat, el respecte al proïsme, llibertat de premsa, d’expressió, principis morals, no ho sé, els principis amb què em van educar...

— Tessa: Sí, respecte per les idees dels altres... Bé, i en contra de la monarquia.

Doncs quan mor Franco, puja el rei que el dictador va nomenar com a successor, però Espanya es democratitza.

— Antònia: Sí, i li he de reconèixer que ens va semblar una Transició exemplar, no ho vèiem malament. Érem catalanistes i semblava que el problema català ja estava resolt, tot i que estàvem molt contra el PP, primer amb Aznar, després amb Rajoy. Recordo haver sopat a Madrid amb un altre parent meu, en Carles Viver Pi i Sunyer, que va arribar a ser vicepresident del Tribunal Constitucional, i no parlàvem d’independència. Però a partir del que va passar amb l’Estatut, el 2010, ens tornem igual que els d’aquí d’independentistes perquè ens va indignar. I a l’Orfeó, a Mèxic, als nostres amics refugiats, tots, també.

— Tessa: Jo era a Mèxic el 20-S, i ho seguia en directe tot i la diferència horària, i recordo que estava preparant el casament de la meva filla petita. I el meu marit, que em coneix des que jo en tenia 14 anys i ell 16, i les meves filles, no entenien com de malament ho estava passant. I em va costar molt viure aquelles èpoques i encara ara, perquè és un tema delicat. A casa van veure una dona i una mare que no era la de sempre. I al mateix temps, el tema de Catalunya remou moltes coses, perquè Espanya té una imatge simpàtica, que després del Franco i la Guerra Civil ha fet un esforç per conviure, i ara per què venen els catalans a queixar-se? I són temes superdelicats. He trobat algunes persones que no volien ni escoltar, i que diuen que el president Puigdemont és com el dimoni. Amb aquest tema tenen com un bloqueig.

A vostè li va passar alguna cosa semblant, Antònia?

— Al meu grup del seminari México-España del Colegio de México, que són una institució acadèmica de primera, quan va començar a plantejar-se la qüestió de Catalunya no ho volien entendre de cap manera, i ens deien que érem uns nacionalistes, que érem de dretes, que érem quasi com el Franco, i que en el món globalitzat, quina bogeria voler separar-nos. No van tenir cap ganes d’escoltar ni d’entendre, i esclar, jo m’he separat del grup. I això que, escolti, tinc tres fills, i no tots ho viuen com la Tessa.

— Tessa: Les meves filles parlen en català les tres. I les meves netes canten el Rossinyol en català. L’altre dia, la petita, que té quatre anys, érem a Roses i m’agafa la mà i em diu: “Baba, em podries ensenyar el català?”

— Antònia: Quan vinc a Roses, a l’estiu, cada vegada penso més en els meus pares, i sento més ràbia pel que els van prendre, el fet ens n’haguéssim hagut d’anar i de deixar tot això, que era el seu món. I em pregunto què n’hauria sigut de la nostra vida si ens haguéssim quedat a Roses. Amb en Carles sempre dèiem: “Mira, l’únic que podem agrair a l’exili és que ens haguéssim conegut tu i jo”. Però després dèiem: “Com que les nostres famílies es movien més o menys en els mateixos cercles, potser ens hauríem trobat, ves a saber”. Ara, recordo haver anat a Madrid per feina de la Universitat, i de nit plorava en nom dels meus pares i per tota aquella gent jove a qui Franco va trencar la vida.

Roses va ser el paradís perdut de la seva família.

— Antònia: Sí. Pels meus pares era un paradís. Ara la Tessa l’ha recuperat el paradís.

— Tessa: La mama sempre em deia: “És que, Tessa, no hi ha res com el cel de Roses. I és veritat, quan es pon el sol és molt bonic”.