On són els pares en “les coses de dones”?

BarcelonaLa fórmula de la maternitat que l’equip de màrqueting d’uns grans magatzems ha perpetrat per animar el negoci pel Dia de la Mare fa aigües per tot arreu: una mare és un 97% d’entrega (s’entén que als fills i al marit, perquè les mares publicitàries no estan mai soles ni amb altres dones), un 3% d’egoisme (per allò de fer-se un autoregal) i un 0% de queixes. Res més lluny de la mare de la nova onada feminista. Se’ls va trobar a faltar, aquest dijous, els ideòlegs d’aquesta campanya al debat que l’ARA va organitzar a la Bonnemaison de Barcelona amb sis professionals dones que van posar llum a les ombres de la maternitat. “Les mentides o les no veritats” de ser mare, engegava Laura Rosel, que actuava de mestra de cerimònies en un acte que va acabar sent un cercle de dones mares, una mena de teràpia d’experiències alegres però sobretot de dolor i d’ignorància sobre què els venia a sobre. L’escriptora i actriu Estel Solé, la fotògrafa Victoria Peñafiel, la bloguera Esther Martínez (@Estoreta), l’antropòloga Bruna Álvarez, la periodista Esther Vivas i l’economista Elena Costas van respondre a la crida del diari, que diumenge publicarà el dossier La maternitat sense filtres. I, sense filtres, les dones es van sincerar: ànsies per un embaràs que no arriba, el dol per un fill perdut, el part medicalitzat i instrumentalitzat, els pits caiguts, les pèrdues d’orina pel maleït sòl pèlvic, les muntanyes russes d’hormones i les ganes de tirar-se pel balcó o la culpa pel desig de ser una supermare i deixar la carrera en un segon pla. O al revés.

La sala és plena. Hi ha dones en edat fèrtil, i també n’hi ha alguna que per edat deu fer d’àvia. Algunes, poques, han vingut amb l’home, i d’altres venen amb fills petits i els donen el pit o s’aixequen per bressolar-los. Se sent el plor d’algun nadó però cap mirada, cap signe de desaprovació. L’audiència assenteix en moltes ocasions quan les ponents expliquen que la llevadora va ser una ruca després d’un avortament o quan senten que ningú els havia explicat que a la maternitat hi sobra soledat i dolor. Entre el públic, una noia a la vintena explica que ha vingut a saber “la veritat” sobre què l’espera quan d’aquí un o dos anys decideixi estrenar-se com a mare. La mare és llevadora, així que ja ve mig ensenyada que la maternitat no és la de les pel·lícules. A pocs metres una parella es dedica mirades còmplices. Ella està embarassada i explica que li ha anat molt bé l’experiència de les veteranes. L’home, el pare, riu i diu que la idea de venir a un acte de maternitat, amb M de mare, ha sigut seva i que fins i tot ha sortit una hora abans de la feina. La seva presència és anecdòtica: tant, que la figura paterna no ha sortit fins una hora i cinc minuts de debat, plantejat, és cert, seguint la cronologia de tot el procés, del part als primers anys del nadó. En general, coincidien que en totes les fases prèvies al naixement les confidents són altres dones que parlen “de coses de dones”. La paraula tribu s’ha repetit, com un concepte positiu en què es troben respostes als dubtes, espatlles per plorar i amigues per riure. Però si es vol canviar de debò cal trobar resposta a la pregunta d’on són els homes i si volen exercir de pares.