LES MARES DEL SEGLE XXI

El que no t’han explicat de la maternitat

Cada cop més dones reivindiquen que es parli de l’experiència maternal real amb les seves llums però també amb les seves ombres, la cara més oculta

“Coses que m’hauria agradat que m’haguessin dit abans de ser mare: que el part no és el final del camí, sinó l’inici; que no sempre hi ha un enamorament sobtat; que tenir el teu nadó tot el dia en braços pot ser asfixiant; que em sentiria molt sola tot i estar acompanyada, però, sobretot, que ser mare enganxa”. Aquesta entrada -resumida- al compte d’Instagram de la fotògrafa i mare de cinc fills Victòria Peñafiel ha generat una allau de missatges agraint que expressés les veritats de la maternitat. Ni quedar-se embarassada és sempre ràpid i fàcil ni estaràs estupenda després de parir. Hi ha parts respectats i d’altres que no. La lactància pot ser un camí ple d’esculls. Esgotada, no sabràs d’on vindran tantes llàgrimes i et preguntaràs quan començaràs a sentir que allò és el més bonic que t’ha passat. La maternitat és un compendi de contradiccions que posa cap per avall la vida quotidiana, la de parella o la relació amb el mercat de treball.

Però com pot ser que la maternitat que ens ha arribat sigui la versió romàntica de la publicitat que qualsevol mare sap que no és certa? La resposta la dona l’escriptora nord-americana Jane Lazarre a El nudo materno, un assaig escrit als anys 70 i encara vigent: hi ha molt poca literatura sobre maternitats escrita per les mateixes mares; la majoria està escrita des de la perspectiva dels fills, i els que hi ha ometen mitja part de la història, obviant que desperta sentiments ambivalents. Entre el mite de la “mare abnegada i sacrificada” i el de la “ superwoman ” hi ha un ventall d’experiències que han estat invisibilitzades i que emergeixen de la mà de dones que ho expliquen en primera persona. És el cas de la periodista Esther Vivas, que acaba de publicar Mama desobedient. “Un cop tinc la meva criatura m’adono que hi ha temes com gestar, parir o alletar que estan silenciats tot i que són pràctiques essencials per a la reproducció humana i cal reivindicar-les des d’una perspectiva política”. També li va sobtar que la maternitat fos tan poc valorada per “aquells moviments socials que aspiren a canviar les coses”. La relació del feminisme amb la maternitat ha sigut complexa i Vivas proposa una nova mirada “emancipadora”.

Jane Lazarre: “Per tenir-ho tot, ser mare i tenir una carrera exitosa, has de tenir diners”

La criança en el segle XXI és majoritàriament solitària. On és la meva tribu?, es preguntava ja el 2003 Carolina del Olmo en un assaig que s’ha convertit en referent. Des que les cases en què habitaven famílies extenses han deixat pas a la família estrictament nuclear, la criança ha deixat de ser compartida. Els grups de lactància o de postpart són la nova tribu al costat de la tribu 2.0 de les xarxes socials. La cooperativa de salut COS va crear el 2007 al barri de Gràcia, a Barcelona, l’espai de trobada de mares amb nadons Pell amb Pell després d’adonar-se que les dones acabaven el curs prepart i es quedaven soles, amb una criatura als braços i sense gaire o cap informació sobre postpart o alletament. “No hi ha gaire preparació al postpart perquè se suposa que d’això ja en saps, que va dins del cromosoma, però a ser mare se n’ha d’aprendre i té les seves dificultats”, constata la psiquiatra Lluïsa Garcia Esteve. La coordinadora de Pell amb Pell, Maria Ortí, opina que “la criança és dura i que les dones que decideixen criar dedicant-hi el seu temps i el seu cos no saben el que significa fins que no s’hi troben”. “A més, suposa deixar de banda una part de tu, de la dona social”. Per a l’Anna, creativa publicitària de 45 anys i mare d’un nen de 4, el grup de criança va ser un lloc on “sentir-se normal”. “Perquè en el meu entorn no m’hi sentia. Veure que hi havia altres mares com jo, que tenien els pits encetats com jo, en situacions límit o amb poc espai per autocuidar-nos, va ser una troballa”, reconeix.

Expectatives frustrades

No hi ha referències properes del que suposa criar. El primer nadó que tenim en braços més de mitja hora acostuma a ser el nostre. “Som una generació que mai havia vist criar, ja que les nostres mares ens van donar biberó i van tornar corrents a treballar 12 setmanes després de parir. I, a més, havíem idealitzat la criança com un anunci de bolquers. La suma dels dos és un cop de realitat”, argumenta la bloguera Esther Martínez (@Estoreta). Amigues, germanes, mares i àvies hi han passat abans. “Però, en canvi, el postpart no te l’explica ningú i és una transformació total. Amb tot, a mi ser mare m’ha fet millor persona”, diu la productora Elisabet Dubé. Amb Sandra Gutiérrez preparen el documental Maldito reloj, on diverses dones expliquen quin impacte ha tingut en elles el fet de ser mares. “La maternitat no és gens com t’esperes, s'emporta per davant moltes coses. Com li expliques a algú que vol ser mare el canvi que suposarà?”, es pregunta Gutiérrez. “Si la teva vivència es correspon amb les expectatives que tenies, perfecte, però no sol ser així perquè, com en tots els canvis -i la maternitat ho és a tots els nivells-, apareixen dificultats”, constata Garcia Esteve, que també coordina la unitat de salut mental perinatal de l’Hospital Clínic. El problema d’imposar una visió idealitzada és que així com els sentiments positius són fàcils d’expressar perquè és el que s’espera a nivell social, els negatius no, i això provoca culpa i inseguretat. “No pots verbalitzar que estàs trista, que no sents amb el teu fill el que diuen que hauries de sentir, que et fa nosa en algun moment o que no et sents prou capacitada”.

INTERACTIU ESPECIAL: Maternitats sense filtres

El patiment és doble: el físic del part i el postpart i el de l’estigma per viure-ho en silenci. Un 10% de les dones pateixen depressió postpart i una de cada mil, psicosi puerperal. I no és nou. El problema, opina aquesta psiquiatra, és que no s’ha fet ciència amb perspectiva de gènere. “Això no és una cosa de dones que ens reunim a fer un te. Idealitzar la maternitat va bé perquè no has de fer res. Les institucions no poden mirar cap a una altra banda; s’hi han de dedicar diners, formació, recerca i espais”, reclama.

Les cures, una qüestió social

La taxa de natalitat és de les més baixes d’Europa: 1,3 fills per dona. “Ens falten nens desitjats”, apunta l’economista Elena Costas. Però qui ajuda les mares quan els tenen? “La responsabilitat es posa sobre l’individu i aquest és un problema social, no ho podem oblidar”, afegeix. Permisos de paternitat, però també de maternitat, més llargs -ja que no arriben a cobrir ni els sis mesos de lactància materna recomanada per l'OMS-, formes diferents de treball, com el teletreball, i ajudes de 0-3 anys. “Ajudem les famílies a cuidar aquests nens. Ho hem de repartir entre tots perquè el cost existeix, però que sigui el mínim perquè el benefici és de tots”, diu Costas. La conciliació és el mur contra el qual xoquen les dones quan decideixen ser mares. L’Ana portava set anys en una multinacional amb una prometedora carrera de futur quan es va quedar embarassada. Va demanar una reducció que l’empresa va acceptar, però un mes després de tornar del permís maternal la van acomiadar. No va trigar gaire a trobar feina, però va perdre poder adquisitiu. Fa uns mesos li van oferir una altra feina on li pagaven el doble i li agradava més, però estava a més d’una hora de casa. “Ni m’ho vaig plantejar. Des que va néixer la meva filla tinc un sentiment de culpa constant. He de triar entre sentir-me malament per no dedicar més hores a la feina o per no dedicar més hores a la meva filla”, explica.

Totes les maneres de ser mare

Triar o renunciar

L’edat mitjana en què es té el primer fill està al voltant dels 32 anys, que és quan la carrera laboral es dispara. “I és un repte viure la maternitat com la vols viure i a la vegada no despenjar-te del món laboral fins a tornar-te invisible”, raona Elena Costas. Elisabet Dubé sent que ser mare l’ha convertit en “ciutadana de segona”. La majoria de dones no creuen que existeixi la conciliació. El que hi ha són renúncies. Esther Martínez (@Estoreta) matisa: “No he tingut mai la sensació de renunciar a res, més aviat vaig triar”. Ella és mestra però no exerceix des que va tenir la primera filla, fa tres anys. Va agafar una excedència i poca gent ho va entendre. Opina que la societat empeny les dones a ser mares per després “deixar de ser-ho al més ràpid possible” per reincorporar-se a la vida laboral i productiva. “No es pot fer tot i ara estic on sento que he d’estar”, diu. També va triar la sociòloga Marina Subirats. “Jo vaig tenir el dilema de feina o fills i vaig acabar decidint que no tindria criatures per avançar en la carrera -explica-. Era una altra època i vaig veure que sempre estaria en conflicte per arribar a tot, no veia la necessitat de viure aquesta angoixa. Els homes no s’hi troben, en aquest conflicte”, admet.

Mentre el pes de les cures continuï recaient majoritàriament en elles, les mares no poden optar als mateixos llocs de treball. Per això la bretxa salarial entre homes i dones s’accentua quan hi ha fills -fins a un 30%, segons un estudi danès-. Elles fan reduccions de jornada, excedències o girs professionals. Algunes acaben expulsades del mercat laboral. “Estem perdent dones molt formades i és un cost molt gran per a la societat”, afegeix Costas. La bretxa no és només salarial. Els homes també recuperen els espais d’oci més ràpid. “Elles posen per davant moltes altres coses, ja que aquesta continua sent la construcció social del gènere i la criança: que els nens són de les mares”, apunta l’antropòloga Bruna Álvarez, que lamenta que la gestió de les cures i la criança no sigui considerada “política en majúscules”. Segons Marina Subirats, el que ara toca és posar en valor el món reproductiu i les cures. “Però hi ha gent que encara pensa que això ha de ser un tema de dones”, afegeix Álvarez. I com a tal, és menystingut.

Maleït rellotge biològic

La infertilitat és tan tabú com la depressió postpart o el dol perinatal. “La reproducció assistida es viu en soledat i amb un sentiment de culpa”, admet Esther Vivas, que insta a parlar obertament de la infertilitat com una patologia social. L’edat mitjana en què es té el primer fill ja supera els 31 anys, cada cop hi ha més mares de 40 anys i una de cada quatre dones nascudes després del 1975 no tindran fills perquè no poden, no perquè no vulguin. “T’esperes a tenir una situació laboral favorable però mentrestant baixa la reserva ovàrica”, assegura Bruna Álvarez. I a nivell biològic la maternitat no es pot estirar fins a l’infinit, té uns límits. Amb el suggeridor títol de Maldito reloj, Sandra Gutiérrez i Elisabet Dubé volen fer dialogar la maternitat real amb el que se n’espera a través de mares i de dones que senten la pressió del maleït rellotge biològic. “A partir dels 35 anys la fertilitat cau en picat, se t’acaba el temps i has de prendre una decisió. Potser és ser mare però potser és no ser-ho. Les amigues del meu voltant estan totes mirant la congelació d’òvuls; és un negoci. Estan captant tota una sèrie de dones que encara no saben si volen ser mares però que ja estan congelant òvuls”, denuncia Gutiérrez.

Experts, corrents i culpa

La maternitat del segle XXI no només és més solitària, sinó també més conscient. La naturalitat amb què la vivien les nostres àvies contrasta amb la proliferació d’experts i corrents actuals: collit versus Estivill, pit versus biberó, porteig versus cotxet. “I fem el que fem, les mares sempre som jutjades”, constata Esther Vivas. Victòria Peñafiel és activa a les xarxes però també critica que es facin servir d’aparador. “Hi ha dones que s’emmirallen en un estil de criança i sembla que si no el compleixen no són bones mares”, diu. El conflicte entre partidaris d’un o altre tipus de criança s’aguditza a les xarxes. Hi ha tantes maternitats com mares. Si deixes el teu nadó de dos dies a casa perquè tens un projecte interessant et criticaran; si et quedes a casa, també. “Que cadascú pugui construir la seva maternitat a la seva manera. Les dones que no tenen fills també s’han de fer més visibles perquè també se senten pressionades per tenir-ne”, argumenta Bruna Álvarez, que considera que hi ha un intent de dirigir la vida de les dones. La idealització de la maternitat n’és un exemple. “Que cadascú sigui mare com cregui que ho ha de ser”, conclou.

Més continguts de