Societat 29/03/2021

Rocío Carrasco i la violència més silenciosa

Les declaracions de la famosa en una entrevista posen sobre la taula les dificultats d'identificar i denunciar el maltractament psicològic

4 min
Rocío Carrasco en una de les imatges del documental.

BarcelonaL’entrevista a Rocío Carrasco i el seu colpidor testimoni explicant com va patir diverses formes de violència per part de qui havia sigut la seva parella, Antonio David Flores, ha generat una gran polèmica. Al centre del relat de Carrasco hi ha un tipus de violència encara desconeguda i molt difícil de demostrar: la violència psicològica, en la qual va aprofundir en una nova emissió de la seva docusèrie aquest diumenge, en la qual va parlar de maltractaments quan estava embarassada del seu segon fill. Parlem amb expertes sobre aquesta qüestió i la transcendència que pot tenir la declaració d’un personatge tan conegut, que ha despertat les simpaties de bona part de la societat.

De què ha servit el testimoni de Rocío Carrasco?

La psicòloga especialitzada en violència de gènere Alba Alfageme creu que l’entrevista en prime time “té un gran potencial perquè permet arribar a moltes llars”. Així es posa sobre la taula el tema de la violència de gènere –“una de cada dues dones n’ha patit; per tant, hem d’aprofitar totes les escletxes per parlar d’aquest tema”, diu Alfageme. El seu missatge, sosté també l’advocada penalista Carla Vall, pot arribar a “segments socials aliens a aquesta temàtica i on, sovint, s’ha banalitzat la violència de gènere”. És per això que considera que el testimoni de Carrasco ha sigut “un regal”, perquè ha posat en el focus mediàtic "un testimoni molt profund i molt mainstream" que ha permès parlar de violència masclista i que ha tingut un impacte semblant al de Ana Orantes, que el 1997 va ser assassinada pel seu marit poc després d'haver exposat en un programa de la televisió andalusa que era maltractada.

Per què la majoria de les denúncies no prosperen davant d’un tribunal?

Juntament amb els abusos sexuals als menors, la violència psicològica és el gran fracàs de la lluita contra la violència masclista, apunta Mon Tur, una advocada de família que s'ha especialitzat en la mediació en divorcis. Costa que prosperin –diu– perquè aparentment els insults i humiliacions "no deixen rastre" i com que la "dona no és inactiva, es pot presentar com a una baralla entre dos", tot i que en informes psicològics s'aprecia una "síndrome equiparable a la del xoc postraumàtic". Per la psicòloga Alba Alfageme, el gran nombre d'arxivaments es deu al fet que el sistema judicial "no està preparat per entendre-ho" perquè està "pensat per a fets delictius que tenen a veure amb desconeguts que cometen un crim”. Des de l'experiència, Vall afirma que als tribunals la víctima “no té les de guanyar” perquè s'intenta "dissoldre la violència psicològica dins d’una mala relació o una relació conflictiva".

El risc, segona alerta Alfageme, és que després de l’entrevista han vingut tertúlies “amb personatges poc professionals opinant” i amb enquestes populars preguntant als espectadors amb qui es posicionen: si amb Carrasco o amb Flores, com si fos un partit de futbol. “Em fa por que això sigui un mal exemple per a dones que vulguin denunciar", diu. És un punt en què coincideix l'advocada de família i membre de Dones Juristes Natàlia Santandreu, però afirma que el context del testimoni queda superat per un "gest de valentia" que ajuda a trencar amb el silenci: vuit de cada deu víctimes no denuncien.

Què és la síndrome d'alienació parental?

En el seu testimoni, Carrasco parla de com el seu exmarit va fer que els fills en comú no volguessin saber res d'ella, una separació que, socialment, la va fer aparèixer com una "mala mare", un atribut que s'han guanyat moltes dones quan han perdut la custòdia, afirma Mon Tur. Fins fa poc, la legislació espanyola tipificava com a "alienació parental" instigar els fills perquè vagin en contra o no vulguin veure l'altre progenitor, però l'OMS ha rebutjat aquest terme. "És un invent, una síndrome que no existeix", subratlla Santandreu, i que s’ha fet servir per "culpabilitzar les mares maltractades que evitaven que els fills estiguessin amb el pare maltractador".

Per què el maltractador fa mal als fills?

Tur afirma que els fills són el "vehicle, perquè l'agressor sap que és el que li fa més mal a la mare". Segons dades oficials, des del 2013 a Espanya 38 criatures han estat assassinades pels progenitors, la majoria pares. Però la violència contra els menors no és només física, sinó que també se'ls reconeix com a víctimes directes de violència masclista des de fa una dècada. L'ús dels fills “és una arma molt potent” per castigar la dona, assenyala Carla Vall.

¿És creïble una denúncia anys després de les agressions?

El fet de denunciar o fins i tot explicar que s'és víctima de violència masclista és un procés dur: de mitjana passen vuit anys des de l'inici de l'episodi. Per això és important que el cercle íntim i social estigui alerta i acompanyi la dona en tot moment. “Si no hi has intervingut, has tingut part de responsabilitat, i per això l'única sortida és minimitzar el que diu la víctima i negar el seu testimoni”, argumenta Vall en relació amb la “ceguesa” que sovint té la societat davant les víctimes. Acceptar-ho suposa “afrontar un conflicte” sobre com relacionar-se amb la víctima i amb l’agressor. 

¿Els tribunals s'han adaptat al tractament d'aquesta violència?

Per Tur, els tribunals, més que una solució, són un problema en el cas d'un divorci, perquè estan "pensats perquè la parella es faci mal mútuament". Les expertes són contundents al coincidir que la justícia va molts passos enrere respecte de la societat. Santandreu parla de "conservadurisme i d'una violència institucional molt forta" que fa difícil que arreli la perspectiva de gènere, i Vall parla directament de "mirada completament misògina" i apunta que el franquisme sociològic “ha impregnat la judicatura, les lleis i els mecanismes de denúncia”.

stats