Retines artificials permeten per primera vegada que persones cegues recuperin la vista

Un equip d'investigadors ha aconseguit per primera vegada tornar part de la visió a persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE), una malaltia ocular que provoca ceguesa, implantant-los una pròtesi de retina. És el resultat d'un estudi internacional publicat a The New England Journal of Medicine, gràcies al qual 27 dels 32 participants van millorar tant que podien arribar a llegir amb les seves retines artificials. La DMAE és la principal causa de ceguesa irreversible, segons expliquen els autors, i afecta més de 5 milions de persones a tot el món.

La ceguesa dels pacients es produeix quan les cèl·lules del centre de la retina comencen a morir, un procés que es coneix amb el nom d'atròfia geogràfica. Sense aquestes cèl·lules, els afectats passen a veure una gran taca negra al centre de la seva visió. Tot i que conserven la visió perifèrica, les persones amb aquest tipus de degeneració no poden llegir, tenen dificultats per reconèixer cares i formes i poden tenir dificultats per moure's en el seu entorn.

La vista que van recuperar els pacients de l'estudi no és normal: és en blanc i negre, borrosa i amb un camp de visió petit. Però després que se'ls posés l'implant, aquells que amb prou feines hi veien van guanyar de mitjana cinc línies en una taula ocular estàndard. L'implant, de la mida d'un cap d'agulla, rep senyals d'unes ulleres i una càmera que projecta imatges infraroges a la retina artificial. La càmera té una funció de zoom que pot ampliar imatges com ara lletres, cosa que permet als pacients llegir. Això sí, lentament, perquè no poden veure moltes lletres a la vegada.

L'estudi l'ha fet la companyia Science Corporation a partir de la tecnologia de l'empresa francesa Pixium Vision. Science Corporation ja treballa per comercialitzar el dispositiu a Europa i als Estats Units. "Això està a l'avantguarda de la ciència", diu el Dr. Demetrios Vavvas, director del servei de retina del Massachusetts Eye and Ear, un hospital especialitzat de Boston, que no ha participat en l'estudi. Tot i que aclareix que l'implant no és una cura per a la degeneració macular associada a l'edat, creu que és el naixement d'una tecnologia que permetrà avenços significatius en aquest camp.

El tractament només és per a persones amb pèrdua de fotoreceptors retinals, de manera que no funcionaria per a altres formes de ceguesa. Però als participants de l'estudi, que tenien una edat mitjana de 79 anys, se'ls havia dit que quan perdien la visió era per sempre. Fins ara es podien injectar dos fàrmacs a l'ull cada un o dos mesos per frenar la progressió de la malaltia, però no la podien aturar.

Amb els fàrmacs "empitjoren més lentament", explica el Dr. Royce W. Chen, expert en degeneració macular del Centre Mèdic Irving de la Universitat de Colúmbia. I afegeix que els pacients estan desesperats. Alguns fins i tot han anat a clíniques de cèl·lules mare que els han cobrat fins a 10.000 dòlars per tractaments inútils –continua Chen–, de manera que el fet que puguin recuperar una mica de visió amb un implant és una notícia "increïble", admet. "Això aporta esperança", s'hi suma el Dr. Ronald Adelman, cap del departament d'oftalmologia de la Clínica Mayo de Florida.

Efectes secundaris i mesos d'entrenament

Malgrat els bons resultats, l'implant també va provocar efectes secundaris en 19 dels pacients que van participar en l'estudi. Els més comuns van ser l'augment de la pressió a l'ull, llàgrimes a la retina i el sagnat. Els investigadors afirmen en el seu article que aquests efectes secundaris "eren majoritàriament manejables" i que es van "resoldre en dos mesos".

El Dr. Daniel Palanker, físic de la Universitat Stanford, i inventor de l'implant, explica que va començar a treballar-hi fa 21 anys. En aquell moment, altres investigadors experimentaven amb dispositius que implicaven introduir cables a l'ull. "Pensàvem que era el disseny equivocat", afirma. L'implant de retina que va idear és un xip sense fil de la mida aproximada d'un cap d'agulla i tan prim com una làmina de plàstic film. S'insereix a la retina i substitueix les cèl·lules que han mort.

La majoria dels pacients, però, no hi veuen millor immediatament. Necessiten un entrenament que pot trigar mesos, perquè veure-hi amb les ulleres i la càmera no és el mateix que veure-hi de manera natural. Però per als pacients que no podien veure gairebé res, que se'ls restauri encara que sigui una visió limitada pot canviar-los la vida, defensen els investigadors. El Dr. Palanker assegura que l'actual dispositiu és només el començament i avança que ja té una versió millorada amb molta més resolució. De moment ha funcionat en tests preliminars que s'han fet amb rates.