Sempre viva sobre tots els podis

BarcelonaUna nit al Londres més canalla dels anys 80, Prince va caure rendit als seus peus. La Begoña treballava a la popular sala de festes The Hippodrome de la capital britànica i la seva especialitat era el ball i la performance discotequera. Quan l’enigmàtic cantant va visitar el local i va demanar expressament que volia veure-la ballar, ella no es va arronsar. Era el seu millor moment i veure-la imbuïda pels Suspiros de España en versió extremada i petarda podia deixar sense alè tots els Prince que se li posessin davant. El triomf va ser dels que marquen època i, de fet, té la teoria que a Prince li va agradar tant el que va veure que poc temps després va vestir les dues noies que apareixen a l’àlbum Diamonds and pearls (1991) inspirant-se en el seu vestuari d’aquella nit.

La Begoña sempre ha sigut una precursora, però, compte, amb la particularitat que fa millors els precursors: mai s’ha proposat ser-ho. Allà on ha anat s’ha trobat enfangada en mil i una idees que bullien, potser forassenyades per a algú estret de mires i curt de vista, però no per a ella, sempre a punt per dir-hi la seva, fer la pilota més grossa i, sobretot, més divertida. ¿Coneixeu aquell tòpic castellà sempre associat a persones que han sigut lliures perquè sí, sense demanar permís, sense encomanar-se a ningú, qui sap si sense ser-ne conscients ni donar-hi cap importància? És aquell que diu “Se puso el mundo por montera ” i que els més rancis acostumen a atribuir a personatges com la duquessa d’Alba, per exemple. Doncs que cadascú conclogui el que consideri oportú.

Li agrada recordar que sempre ha sigut una manetes. El seu avi era ferreter, el seu pare professor d’aeromodelisme i ella ho volia ser tot. Volia pintar, cantar, ballar, pentinar, maquillar, fer teatre, dissenyar roba i fer bricolatge. Tot alhora i tot bé, per descomptat. A la seva València natal de finals dels anys 70 com aquell qui diu tot estava per fer i res li esqueia millor que l’afany experimentador i autodidacte que des de ben petita li feia bullir la sang.

Amb l’afany de descobrir camins, s’endinsa en el món de la nit, la festa i la disbauxa. Tot va rodat, un fart de córrer i no mirar enrere. Amb uns amics munta un grup de música i ella és la solista: Los Bongos Atómicos. De quin pal van? Doncs números de cabaret contemporani amb cançons de la Velvet Underground. La modernitat que arribava desbocada, vaja. A Alacant -on es cria i viu la joventut-, en els ambients que freqüenta, tothom de la faràndula té un sobrenom: la Perra, la Chichi, el Cani, la Maripepi... I ella escombra cap a casa, cap a la nit, els lluentons, la purpurina i el perrucot. El kanekalon -cosí germà del niló-és la fibra sintètica més habitual en la fabricació de postissos capil·lars. I ella serà, des de llavors i per sempre, Begoña Kanekalon.

S’especialitza en bijuteria artesanal i viatja a l’espurnejant Madrid de principis dels vuitanta. El de la Movida, sí. Viu al mateix edifici de Pedro Almodóvar, la qual cosa vol dir que habita al rovell de l’ou. Continua embarcada en el teatre, la música, la performance i el sempre ciclotímic podi de discoteca. Es rapa el cap com Sinéad O’Connor, prova totes les drogues possibles i les deixa totes a temps per no fer-se mal, cosa que uns quants amics seus no saben fer i es queden pel camí. Són anys de relacions festives, amor lliure i més d’un secret inconfessable. Una època, en fi, d’experimentació que viu sense complexos, atabalada amb mil projectes, nits infinites i vitalitat brollant per les orelles. La intensitat del trajecte no li permet parar-se gaire a pensar però mai deixa de lluitar per fer-se valer. Recorda, per exemple, que va plegar d’una sala de festes de València perquè el seu número de topless no estava prou ben pagat.

L’experiència londinenca és el pròleg del retorn a València, on ensopega amb una altra moguda colossal: el naixement del bakalao, aquella música que a mitjans dels anys 90 va revolucionar la nit a còpia de martellejar els timpans del respectable. La Faraona’s Party és el nom del nou grup que s’inventa per a l’ocasió. Altre cop, al moment oportú i al lloc indicat quan passen coses noves.

La faràndula que l’agombola durant tant de temps és el terreny ideal per perfeccionar la passió estètica artesanal que mai l’ha abandonat: moda, maquillatge i perruqueria. Així doncs, quan decideix que els trenta-cinc és l’edat ideal per retirar-se de la nit, tot un univers de possibilitats se li obre davant seu. Es fogueja a grans esdeveniments de moda i maquilla les millors top models del moment i el camí de perfeccionament no s’acaba mai.

La seva dedicació actual és el muntatge d’aparadors de botigues de roba. L’aparador no deixa de ser un petit escenari teatral i els maniquins supleixen els cutis i les cabelleres que tota la vida ha embellit amb el seu art. De petita ja sabia què volia ser. I ho ha sigut. I amb un arte que no se l’acaba.