Susana Jiménez: “Hi ha molt poca percepció del risc que suposa apostar a internet”
Responsable de la unitat de joc patològic de l’Hospital de Bellvitge Recerca Fa més de vint anys que treballa tractant addiccions al joc, però la irrupció de les apostes per internet ha canviat el perfil dels pacients. La seva unitat atén unes 350 persones a l’any, que en molts casos hi arriben en una situació familiar i econòmica molt complicada
Les màquines escurabutxaques han sigut la principal font d’addicció al joc durant dècades, però en els últims temps el joc online -apostes esportives i pòquer, sobretot- està capgirant les estadístiques.
¿Ha canviat el joc online el perfil de jugador patològic que atenen?
En general els jugadors online són una mica més joves, però la principal diferència és la formació: molts tenen estudis universitaris, mentre que el prototip de pacient amb problemes amb les escurabutxaques, per exemple, no solia tenir aquest tipus de formació. També hem detectat que a internet el percentatge de dones és més gran; sobretot dones joves, que eren molt infreqüents en el joc presencial. I, alhora, també tenim un grup d’homes que comencen a jugar a internet a edats molt avançades. Podríem dir que el perfil de jugador online és més transversal. I els terminis d’evolució també són diferents.
En quin sentit?
En el joc presencial els pacients tardaven uns 6 o 7 anys a adonar-se que havien de demanar ajuda, i ara ens trobem amb persones que en només 2 anys ja estan en una situació econòmica dramàtica, i que arriben a la consulta perquè se’ls ha escapat totalment de les mans, a vegades amb deutes enormes. També ens trobem molt que recorren a aquests petits préstecs que es poden aconseguir a través d’internet de forma molt fàcil, molt ràpida, sense cap mena d’aval. Lògicament, després no poden tornar els diners. Tenim pacients que fins i tot han acabat a la presó com a conseqüència de la seva addicció al joc.
Per què es comença a jugar? ¿N’han estudiat les motivacions?
En homes i dones grans hi sol haver una relació amb situacions vitals complicades: solitud, depressions... Però en el cas dels joves té més a veure amb la curiositat, amb l’excitació, a vegades perquè pensen que tenen una habilitat especial per apostar o perquè fins i tot pensen que s’hi poden dedicar professionalment. De fet, està estudiat que la majoria de jugadors viuen una primera fase de guanys. Després, esclar, arriba una segona fase de pèrdues i una tercera de desesperació.
Quan aquestes persones van començar a jugar, ¿eren conscients dels perills del joc?
Depèn. En general hi ha molt poca percepció del risc que suposen les apostes per internet. Hi ha gent que pot jugar per entreteniment i que mai desenvoluparà cap problema, però quan algú perd més diners del que havia previst inicialment i continua jugant pensant a recuperar-ho, quan algú amaga al seu entorn que juga, quan utilitza el joc per escapar-se de situacions d’estrès, quan el joc afecta molt directament els seus estats d’ànim, quan es converteix en la seva principal activitat de lleure... són indicadors que ens han de preocupar. Hem d’entendre, socialment, que el joc online no és una activitat de lleure com una altra, ja que té un risc associat molt important.
Que hi hagi esportistes famosos o grans equips de futbol que facin publicitat de cases d’apostes tampoc hi deu ajudar gaire...
És un tema molt controvertit. Però als professionals ens sembla evident que associar una activitat tan saludable com l’esport a les apostes és perillós, sobretot entre els nois més joves. Alguns s’inicien en el joc online en edats molt primerenques.
Però aquestes webs tenen mecanismes per evitar l’entrada de menors.
Teòricament sí, però molts nois ens expliquen que van començar a jugar amb 15 o 16 anys agafant la targeta de crèdit dels seus pares, i que no van tenir cap problema per accedir-hi.
En el joc online es pot apostar a tot, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc del món...
Sí, i això afavoreix la pèrdua del control, perquè un dels principals potencials addictius del joc és la rapidesa. Com menys temps hi ha entre l’aposta i el resultat, més addictiu és. Passa en les escurabutxaques i també en les apostes online. En les travesses tu apostaves pel resultat d’un partit i havies d’esperar un parell de dies a saber si l’havies encertat o no -per això no teníem casos d’addicció-, mentre que ara durant un partit pots apostar online a tot i molt ràpidament: qui marcarà primer, qui llançarà el pròxim còrner... De fet, està estudiat que un jugador presencial podia arribar a gastar-se entre 700 i 800 euros un dia, mentre que en un jugador online la xifra és molt superior, pot arribar fàcilment als 3.000.
Pel que fa a la legislació, què es pot demanar als governs?
Primer, que regulin la publicitat de cases d’apostes. També demanaria que les pàgines web tinguessin mecanismes per alertar el jugador quan estigui tenint un comportament problemàtic. Que li anessin recordant els diners que hi ha posat, que hi hagués un límit de temps, que a la mateixa web hi hagués informació sobre els perills del joc patològic... Entenem que la indústria del joc és una font d’entreteniment, però també li reclamem mesures per protegir els jugadors més vulnerables i evitar que perdin el control.
¿Hi ha teràpies efectives per lluitar contra la ludopatia?
Sí, fem unes teràpies que en principi són de 3 o 4 mesos, amb sessions individuals o de grup, depenent de si hi ha altres trastorns associats al joc o no, i després passem a una fase de seguiment de dos anys. Més del 70% dels pacients se’n surten.
