Pandèmia
Societat 13/03/2021

Una temporada a l'infern

Ernesto Ekaizer explica com ha sobreviscut al coronavirus

5 min
Ernesto Ekaizer amb l'equip mèdic que el va atendre

MadridLa tarda del 29 de setembre del 2020 el meu cos, de cap a peus, es trencava, cruixia. Vaig plorar i vaig cridar de dolor. Sota l'efecte de l'analgèsic vaig caure en un son profund. La meva dona, la Silvia, va sol·licitar una ambulància sense jo saber-ho. Sobre les deu de la nit, els infermers esperaven a la porta de casa, a la quarta planta. Encara gairebé adormit, amb la sensació que la meva dona venia amb mi, vaig sortir cap a l'ascensor. No li vaig fer un petó (al contrari del que diu Homero Manzi al tango Sur: "Bajo el beso que entonces te robé") esperant que m'acompanyés, però estava també amb símptomes del virus, sense conseqüències, com es va veure més tard, i no va poder venir.

El divendres 2 d'octubre del 2020, amb el diagnòstic de pneumònia bilateral als pulmons, els pneumòlegs i els intensivistes de l'Hospital Universitari de la Fundació Jiménez Díaz em van envoltar. La insuficiència respiratòria era tal que m'estaven donant 60 litres d'oxigen per minut. L'aparell de plàstic semblava trencar-se. El doctor Andreu ("Soc jove, com pot veure, però la meva especialitat és el covid-19, vinc de l'Hospital Vall d'Hebron"), va dir, a la meva dreta, que pugessin a 100 litres per minut. La saturació d'oxigen no responia.

Els vaig dir: "No hi ha més remei". Vaig pressentir que viatjava cap a la nit més fosca. Alguns membres de l'equip de teràpia intensiva van intentar dissimular la gravetat. Però el seu cap, el primíssim doctor Andreu, va dir: "No hi ha més remei".

El dissabte 3 d'octubre va decidir induir-me el coma i intubar-me.

Va trucar a la meva dona. I va anar al gra: un intubació mínima de dues setmanes a tres mesos.

Aquella nit em van traslladar a la peixera o UVI o UCI, on eren els que havien estat intubats. Nou llits.

Dues infermeres, la Mercedes i la Cristina, i una auxiliar, l’Ana, se’m van posar al costat del llit. Em van preguntar, mentre es feien els preparatius, quina música m’agradava. Vaig respondre “clàssica”, i vaig afegir: “I grega”. I vaig preguntar: “¿Em tapareu amb una manta?” Dels meus llavis van sortir unes paraules en ídix: gezunt i gezuntereit (salut i bon profit). Van baixar d’internet Zorba el Grec i van ballar. L’Ana, un cop passat tot, em va dir: “Als ulls, en aquest mateix llit, t’hi vaig veure por, com davant d’un abisme, però quan vas preguntar si et taparíem amb una manta i vas donar aquella resposta sobre la música, ens vam dir: «Se’n sortirà, ho aconseguirà»”.

Els doctors Andrés i Pablo, especialistes en medicina intensiva, van decidir posar-me de bocaterrosa unes 16 hores de 24. Perquè el respirador per si mateix pot causar inflamació i complicacions pulmonars addicionals. Si el respirador és fort per aconseguir una oxigenació normal i extreure el diòxid de carboni, pot fer malbé les àrees pulmonars sanes normals i empitjorar el teu estat.

Ernesto Ekaizer durant la seva hospitalització

L'assistència respiratòria amb el pacient estirat de bocaterrosa (pron) en lloc de panxa enlaire (supí), en canvi, millora el treball del respirador i redueix els efectes secundaris indesitjables.

La posició de bocaterrosa només va tenir lloc una tarda i nit. I la intubació no va durar de dues setmanes a dos mesos, com preveia el pla inicial. Van ser cinc dies. I, encara que estava sota efecte d'una anestèsia total, la sensació, a l'acabar el coma, era d'ofegament durant diversos dies.

Estàs com penjat. En aquell moment creus que no pots sobreviure, vaja, que ja no ho vols, la gola està tancada, t'oprimeix. T'han tret el tub de 9 mm, l'endotràquea, que t'han baixat de 20 a 25 cm dins de la gola. A l'escriure aquestes línies torno a ser "el penjat". M'ofego, crido, aigua, aigua. Però no pots prendre res. Només una gota.

Tot i estar sedat, sempre vaig sentir com si em pengessin; és a dir, que tot i estar en coma sentia el tub estrenyent-me la gola. Però em deien que no podia ser. Ho vaig deixar estar. La meva dona creia que ho sabia, però el doctor Pablo li va explicar que em van rebaixar la sedació intubat perquè ho solen fer, i vaig començar a moure el cos reaccionant. Jo tenia raó!

Seguia mecànicament amb les meves paraules en ídix: gezunt i gezuntereit. Penses que, per agressiva, estàs sota una tortura medieval. I els metges i les infermeres que t'envolten en aquests moments poc poden dir per alleujar-te el dolor. Estan a l'espera de la reacció del teu cos. Parlen amb la teva dona. No poden parlar obertament d'esperança, encara diuen que la reacció és bona.

Sobrevius. Passes a l'UCI/UVI/UCIR durant dues setmanes. Les PCR: has superat el coronavirus. Els meus pulmons segueixen amb una forta inflamació, cosa que batejo com a núvols blancs, però el covid-19 ha estat derrotat. El 3 de desembre del 2020 em donen l'alta, sense receptar-me medicaments per a casa. Amb la motxilla d'oxigen. Però el 19 de desembre del 2020 la inflamació dels pulmons s'intensifica, la saturació d'oxigen va malament.

Altes i reingressos

Una altra vegada l'ambulància. Reingrés a l'hospital. Després d'aquest segon, l'alta que em donaran el 5 de gener del 2021 ja serà diferent. Segueixo el tractament a casa amb el corticoides, molt eficaç, ja és un fet, contra el virus, però amb efectes col·laterals. Una recrudescència dels problemes provoca un tercer ingrés a l'hospital el 26 de gener del 2021. I l'alta el 12 de febrer, i després un altre reingrés, durant gairebé un dia. De l'any, doncs, des que va començar la pandèmia, he passat més de cinc mesos a l'hospital.

Una embòlia embrionària –que jo anomeno un peixet diminut que sortia d'una artèria cap al pulmó– ara, segons l'angio-TC toràcica de fa deu dies, ha desaparegut. I els pulmons es van lliurant, netejant, de la inflamació provocada pel virus. Però és el "moment" del cardiòleg, el doctor Álvaro, que ha detectat una alteració en el funcionament de la tensió arterial. Ortostatisme.

Tens al cor, diu, una zona que és la que respon al que està passant al teu cos. Si camines, va més ràpid; si t'estires al llit, s'alenteix; si t'espantes, va més ràpid. És el node sinusal on arriben els exercicis, l'estrès, repòs, el que fas durant el dia.

Això ens porta a la meva situació actual, ja lliure de virus però amb les conseqüències del període prolongat d'enllitament, intubació, problemes respiratoris, petita embòlia del pulmó, corticoides, infeccions, recrudescència d'inflamació, oxigen domiciliari, disminució de l'activitat física. I això també pot ser pel coronavirus, que té certa afinitat amb el múscul cardíac i que també "torna una mica boig" el cor.

És la síndrome postcovid, amb taquicàrdies i ortostatisme. L'esperança: gairebé totes són transitòries. Quan sobrevius al virus saps que podràs aguantar més. Saps que el que ha quedat en els teus sentiments no és la temporada a l'infern, davant l'abisme, que has passat. Has tornat d'aquesta nit negra.

Reinicies. Els missatges d'afecte t'envaeixen. Et diuen: "Descansa, cuida't primer". I també vols, a part de curar-te, donar coses als altres. Treballar? Tens força, per què no? El que queda d'aquests gairebé sis mesos és la cura que t'han donat amb amor desenes d'infermeres de diverses nacionalitats, dels metges, intensivistes, pneumòlegs, auxiliars, zeladors, radiòlegs, fisioterapeutes. Has conviscut amb tots. Ara són la teva família.

La Margarita, en la seva felicitació de Nadal, Cap d'Any i Reis, em va escriure: "Et posaran en nòmina perquè et passes la vida amb elles i ells, que treballen en terribles condicions de precarietat. I que han hagut de marxar sense feina després de la primera onada, abans de l'estiu, fora de Madrid".

Això és, doncs, el que et queda.

A tots ells un homenatge: a les víctimes del virus.

A les víctimes de la gran crisi econòmica i social de la pandèmia i els treballadors i les classes populars. Els que estan pagant la factura en pèrdues de llocs de treball i salaris.

stats