En les proves preconstituïdes els menors estan en una sala menys invasiva, i les preguntes les fan especialistes, com ara psicòlegs i pedagogs, mentre les parts i el jutge estan fora i ho veuen a través d’un vidre –un mirall per a la víctima–. També pot ser per videoconferència, com en el cas de la violació d'Igualada. Segons la magistrada Míriam de Rosa, són "proves llargues", perquè els tècnics han de sortir per pactar amb les parts i el jutge les preguntes i refer-les de la manera "més adequada" per al menor. De Rosa assenyala que es tarda entre dos i tres mesos de mitjana per fer la prova: la "dilació en el temps pot ser una dificultat, perquè poden tenir més llacunes en el relat". El principal problema, segons aquesta magistrada d’instrucció de Barcelona, és que només hi ha dues sales per a tots els procediments de Catalunya. El jutge Rodríguez hi suma un altre repte: la formació. Falta "perícia" dels professionals per fer una correcta "exploració", sobretot a menors de "12 anys". I més quan se surt de Barcelona i falten experts que tractin amb les víctimes: "Quan el fiscal o el jutge ha d’interactuar amb els menors és un desastre".
El tràngol de posar un menor agredit davant d'un jutge
Els infants que han patit violència sexual declaren en les proves preconstituïdes, però alguns cops han de tornar a fer-ho en el judici, fet que provoca una revictimització
BarcelonaEntrar en un jutjat imposa. Seure davant d’un jutge desconegut encara més. Saber que l’agressor està a prop, aterreix. Per evitar que els menors que han patit violència sexual es trobin en situacions com aquesta, des de fa uns anys s’utilitzen les proves preconstituïdes. Els menors –i altres persones vulnerables– declaren en fase d’instrucció en un entorn més segur, una declaració gravada que serà reproduïda en el judici. Un mecanisme per evitar-ne el patiment, la revictimització.
Però hi ha excepcions. Menors que han fet una prova preconstituïda quan tenien 13 o 14 anys acaben passant pel jutjat en plena adolescència. I això té un preu. El procés de reparació se’n pot veure ressentit. "No ens fem càrrec del que implica per a una adolescent anar a un judici. Pot haver-hi empitjorament pel que fa a la salut mental", lamenta Mireia Forner, psicòloga clínica de l'Equip EMMA del Vall d'Hebron. De mitjana, treballa durant dos anys fent teràpia amb les menors que han patit violència sexual. Primer ha d’agafar confiança amb elles i el fet traumàtic acostuma a sorgir passades unes quantes sessions. Petits passos fins que la víctima pot ressituar el que li va passar; les culpes, les pors, la vergonya. I, de sobte, els comuniquen que hauran d’anar a declarar. Estrès, nervis, angoixa, records... la feina feta pot patir una forta sotragada, perquè en un judici les víctimes tenen la "sensació que se les jutja a elles", explica Forner. En un judici hi pot haver moments molt feridors, com "quan els pregunten «a tu et va agradar?»", posa d’exemple la psicòloga. En una prova preconstituïda això és impensable.
La mancança de la Llei Rhodes
Fins als 14 anys les proves preconstituïdes són obligatòries. Fins als 18, en canvi, depèn del jutge. "La Llei de la Infància (Llei Rhodes) era una bona oportunitat perquè això es blindés, i no es va fer", lamenta l’advocada Sònia Ricondo, que considera que la jurisprudència a l’hora de determinar si una menor que va fer prova preconstituïda ha d’anar a judici és "bastant contradictòria". "Depèn molt del criteri del jutge", conclou la lletrada. Un fet que defensa el magistrat de l’Audiència de Barcelona, Josep Antoni Rodríguez, que, d'altra banda, està d'acord amb l'oportunitat perduda amb la Llei Rhodes: "A la meva secció és pràcticament impossible que una nena de 16 anys declari, perquè partim que hi pot haver una revictimització. Ara bé, no podem dir que els menors de 18 anys no han d’anar a judici mai. Seria un error. Per a un tribunal sempre és millor tenir la noia al davant que veure un vídeo. A vegades poden declarar i no revictimitza. El tribunal ha de decidir cada cas". Per al magistrat veure declarar un nen de 14 anys és una "aberració", però en el cas d’adolescents més grans el tribunal ha de demanar als experts que valorin l’afectació que pot tenir sobre la víctima, el temps que ha passat des dels fets, com està en aquell moment, i decidir quina és la millor opció. "Hi ha víctimes afectadíssimes i d’altres que no, que declaren perfectament i per a l’acusació va molt millor", conclou el magistrat.
Ricondo porta ara dos casos en què es dona aquesta circumstància. "Els menors se sotmetran a dos judicis, perquè les proves preconstituïdes es fan amb garanties d’un judici, i són dures", explica. A vegades, declarar quan tens 13 anys i repetir-ho als 17 pot ser perjudicial, perquè hi pot haver variacions en el relat de la víctima que poden treure versemblança. L’ARA va explicar el cas d’una nena de 12 anys que fins als 15 anys va haver de repetir fins a cinc vegades el que va passar. Els tècnics de l’EATP i el fiscal demanaven que no tornés a declarar per evitar una “victimització secundària”, però els magistrats de l’Audiència de Girona van requerir que ho fes de nou, havent d’imitar gestos i postures del que havia passat l’agost del 2017. Com que en aquells tres anys la nena no va fer un relat idèntic, els membres del tribunal van considerar que no superava el test de credibilitat perquè hi havia contradiccions en el que explicava.
"Els fets s'haurien d’explicar 1 o 2 vegades, cada cop que s’explica es contamina el relat, perd credibilitat", apunta Rodríguez, que considera que s’ha de poder abordar aquest debat amb "perspectiva històrica", perquè es ve "d’un temps fosc en què els nens anaven a judici igual que un adult".
